Universitat: nou cicle

Parlem de “nova política”, però no és encara “política nova”. Una cosa semblant passa amb la universitat: es proposen canvis –pocs– que no són el canvi. No provoquen. Això no obstant, tots, universitaris, administració i societat, hem de ser agents d'aquest canvi necessari. Uns demanen la “universitat pública i de qualitat”. D'altres, un sistema de “governança” per a una gestió universitària més eficient. Però molts coincidim en la necessitat d'un canvi, si és que la universitat es vol motor del progrés i servei públic alhora.

La universitat requereix entrar en un nou cicle. Però que sigui, en efecte, un cicle nou. Cal per això fer front a un triple desafiament. Allò primer: recordar que la universitat és una institució d'educació superior i, per tant, que el seu objectiu és la formació de les persones en professió, cultura i compromís ciutadà. La seva tasca és el coneixement i la maduració intel·lectual, complementada amb la personal i social. La docència, la recerca i la transferència són mitjans concrets per a aquest fi educatiu superior. I la seva justificació: si no, la universitat no sabria cap a on anar.

La segona cosa és treballar perquè les nostres universitats millorin substancialment en la posició internacional. No s'han de conformar amb l'“àuria mediocritat”. La universitat de Catalunya ha d'estar, en el termini de vuit anys, dins de les primeres vint universitats europees i les 120 primeres del món. Hem de traçar-nos aquest rumb, per la qual cosa s'haurà de donar prioritat i suport efectiu a la recerca, restablir les condicions per a una docència de qualitat, avui en perill, i crear vies de cooperació entre la universitat i els sectors socials més creatius i productius. L'actual procés sobiranista català hi està compromès i hi ajudarà. Però ara som encara dins del “marc mental centralista” de la universitat com a “departament de l'administració” i mirant-nos corporativament el melic. Encara pensem que la vida universitària és adaptar-se als reglaments, quan aquests són els qui han de servir la vida a la universitat, que és una passió constant per descobrir coses, debatre-les i ensenyar-les.

I, en tercer lloc, s'ha de fer que tots els universitaris sentim la universitat com a quelcom propi. És clar que la universitat pública és de la societat, però el millor retorn que els universitaris li podem fer és que ens impliquem en el nostre treball i l'omplim de sentit i rendiment. Sens dubte, les retallades econòmiques i un cert descuit polític de l'educació superior no afavoreixen aquesta implicació. Però aviat sortirà de la universitat mateixa la força que reverteixi aquesta situació.