Un passeig a Can Juncadella

Hi ha finques on t'avisen que tenen un gos perillós, amb un d'aquells rètols que exhibeixen la silueta d'un pastor alemany. Sovint, al gos ni se l'ensuma, però ja saps que si intentes entrar et pot caure una queixalada. A la finca de Can Juncadella, a Lloret de Mar, no n'hi ha, d'aquests rètols amb el gos, però podríem assegurar que als amos de la finca, uns adinerats misteriosos del Kazakhstan, no els fan cap falta. Animada per l'anunci de l'Ajuntament de Lloret de Mar que s'havia recuperat l'accés al GR-92, que travessa la finca cap a cala Morisca, m'hi vaig acostar ahir al matí. Abans de poder-hi posar un peu, almenys dos vigilants de seguretat treuen el nas i m'adverteixen que no es pot entrar, que allò és propietat privada. Curiosament, però, no es posen dins el camí, sinó que es mantenen al costat, separats, ells i jo, per una mena de malla metàl·lica que –segons l'Ajuntament– els amos haurien fet col·locar per delimitar la propietat privada. Defensen la propietat privada del camí des de l'altra banda de la malla, vaja. Continuo caminant, i un dels vigilants se m'acosta per dir-me que marxi, que no puc ser allà, i que si continuo, avisarà la policia. “Endavant”, dic jo. Mentre el meu nou amic avisa un company en veu ben alta que truqui al 112, segueixo el meu passeig, que de moment és de tot menys relaxant, però al cap de poc ja torno a tenir el vigilant al meu costat. Ara, amb un company que no va uniformat com ell. Només ens separa la tanca de malla. El segon vigilant em demana que m'identifiqui, i li dic que no. Doncs em denunciaran, deixa anar. Jo no en faig cas, insisteixo que segons l'Ajuntament allò és un camí públic, i em diuen que els de l'Ajuntament no ho tenen ben entès, que només es tractava d'obrir la porta, però que el camí és privat. Amb tot, no hi posen ni un peu. I em diuen que llegeixi la resolució judicial. He de confessar que no la tinc, però tampoc he de dubtar de l'Ajuntament, que fins i tot, per deixar ben clara la seva posició, ha fet clavar dins el camí un rètol informatiu, com aquell que fa l'Everest i hi planta la bandera. Arribo fins al final del tram de camí que hi ha ben traçat. No és que no es pugui continuar, és que ja no em queda clar quin és el camí públic a partir d'aquest punt. Només he recorregut uns trenta metres, i la zona boscosa que tinc al davant es veu ben cuidada, però com que no tinc clar per on he de seguir, me'n torno. El segon vigilant em diu que m'esperi, que ara arribaran els mossos (no sé si a prendre'm declaració o què), però marxo. No m'he identificat, però si llegeixen avui aquest diari em trobaran fàcilment. De fons, sento la seva veu, que m'avisa “que passarà la gravació” (no sé si de les càmeres de seguretat) als Mossos d'Esquadra. L'alcalde, Jaume Dulsat, torna a assegurar, després, que el camí és públic, i que l'Ajuntament està obrint expedients urbanístics a la propietat (Flinder Data) per haver alterat el camí: “Emprendrem accions en breu per delimitar exactament el camí i fins que el jutjat no digui el contrari, és públic.”