Català oficial: necessari però insuficient

El debat sobre l'estatus de les llengües en una futura Catalunya independent continua viu després de la polseguera que va aixecar el manifest impulsat pel Grup Koiné Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, en què es reclama un estatus preeminent per al català en una eventual república sobirana. Linguapax, entitat dedicada a la valoració i protecció de la diversitat lingüística mundial, va organitzar dijous i divendres el simposi internacional Llengües i estatus. L'oficialitat importa?, en què lingüistes de diferents parts del món van mirar de respondre la pregunta de l'enunciat. La resposta: importa i molt, però no n'hi ha prou per garantir la bona salut d'una llengua.

D'exemples de llengües que han revifat gràcies a un canvi d'estatus polític n'hi ha molts, però també d'idiomes que, tot i els aparents avantatges de l'oficialitat, no han reeixit a consolidar-se entre els parlants i en la societat.

El d'Eslovènia, un dels casos tractats en el simposi, és un exemple clar de com la independència d'una comunitat lingüística esdevé un pas endavant clau en la preservació d'una llengua, l'eslovè, que tot i ser oficial en l'antiga Iugoslàvia, se sentia amenaçada. Ara, pel sol fet de tenir un estat independent al darrere, és una llengua oficial a les institucions europees, mentre que el català, amb el doble de parlants (deu milions) n'està exclòs. La mateixa situació es dóna amb el maltès i el gaèlic, demogràficament molt inferiors al català.

En el cantó de les ombres hi ha el cas de Sud-àfrica, un país que, tot i tenir onze llengües oficials, és, segons el resum del simposi que va fer Joan Ramon Solé, de la direcció general de Política Lingüística, un “mal exemple de multilingüisme sense territorialitat”. A Sud-àfrica hi ha la paradoxa que, tot i que l'anglès és un idioma desconegut per a la majoria de la població, s'ha convertit en la llengua franca del país i no para d'estendre's, mentre que la resta d'idiomes reculen.

Malgrat les diferències que hi ha entre tots aquests casos i el de Catalunya, el seu estudi pot ser una bona eina per mirar de no cometre els mateixos errors. El moment fundacional dels estats –diu una de les principals conclusions del simposi– és clau per fixar el futur desenvolupament de les relacions entre les llengües, i si el procés de Catalunya cap a la independència arriba a bon port, el país es pot trobar, en poc temps, en aquest estadi.

En aquest sentit, la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, assenyalava, en la inauguració del simposi de Linguapax, que l'escenari d'un estat propi obliga a fer una reflexió. Per Franquesa, una Catalunya independent té una oportunitat de tenir un estat a favor i de crear les millors condicions per a les llengües pròpies, el català i l'occità, en convivència amb el castellà i les altres llengües. Per Mònica Pereña, presidenta de Linguapax, la diversitat lingüística és, a més, un factor que cal preservar perquè contribueix a la pau.

En tot cas, de les intervencions dels relators i els ponents del simposi es pot desprendre que el fet que una llengua sigui oficial és un factor determinant per preservar-la, però ni de bon tros suficient. Tampoc n'hi ha prou amb tenir un estat al darrere o tenir un sistema federal (els Estats Units són un bon exemple de federalisme unitarista des del punt de vista lingüístic). Cal una política lingüística ben pensada i flexible.