Nadal? No, gràcies

És Nadal. Qui més qui menys, tothom té un dinar familiar i es manté fidel a una tradició que perviu arreu del món, desvinculada majoritàriament del sentit cristià original. Difícilment hi faltaran els polvorons, els torrons, el cava i les felicitacions en veu alta: “Bon Nadal! Bon Nadal!” I, segurament, aquest esperit nadalenc que de mica en mica ha anat calant –amb l'ajuda d'anuncis, llums de colors, arbres engalanats, pessebres i reclams publicitaris– aconseguirà suavitzar, i en molts casos fins i tot fer oblidar, el sentiment negatiu amb què moltes persones afronten el mes de desembre any rere any. I és que el Nadal no agrada a tothom. I molta gent reconeix en la intimitat que, si pogués, marxaria lluny per estalviar-se el tràngol.

Les raons són diverses. Es poden donar barrejades i amb intensitat variable, però el sociòleg de la UOC Francesc Núñez distingeix bàsicament tres posicions d'oposició al Nadal. La primera és l'“elitista racional”. Dins d'aquest gran grup, hi hauria totes aquelles persones que defensen la seva oposició per motius racionals. Serien les que odien el Nadal perquè estan en contra del consumisme, perquè no els diu res, perquè consideren que és una pèrdua de temps i una manera de generar necessitats innecessàries... “Acostumen a ser persones amb un nivell educatiu més alt i certa tendència a l'anàlisi i la reflexió que exerceixen un freakisme voluntari. Volen marcar la diferència encara que sigui marginant-se de la comunitat”, resumeix Núñez.

El segon gran grup està més relacionat amb aspectes psicològics, amb singularitats personals. “Són aquelles persones que, pel motiu que sigui, tenen una incapacitat per fer i rebre regals, no empatitzen amb els altres o senten una gran mandra o un gran estrès amb les celebracions i els regals.” I, finalment, Núñez estableix una tercera categoria de raons, a la qual adscriu l'etiqueta de “doble vincle moral”. I aquí hi hauria tota aquella gent que pateix les festes perquè les viu amb una absoluta contradicció. “Passa quan algú està trist o desanimat i acaba fent les coses perquè els altres l'animen, per no defraudar-los... La incomoditat ve perquè, faci el que faci, ho fa malament, perquè per no defraudar els altres s'acaba traint ell mateix”, resumeix Núñez, que entén que en general “tots vivim les festes amb una certa contradicció i amb una certa tensió, perquè tots sabem que hi ha motius per negar-se al Nadal, però també que nedar contra corrent no és fàcil i que, en part, fer-se adult vol dir integrar-se, comprometre's i participar en les tradicions i en les maneres de fer del món en què vius”.

El filòsof Miquel Seguró no comparteix aquesta opinió. No creu que l'acceptació tingui res a veure amb la maduració personal. “Jo més aviat penso que respon a la necessitat que tenim de conservar els rituals, de participar del relat social, del col·lectiu.” Per Seguró, el Nadal, tot i haver perdut el component religiós, no deixa de ser una tradició absolutament arrelada arreu del món. I això pesa molt. “Costa molt no celebrar el Nadal, perquè, si no el celebres, et quedes al marge. Tot plegat està muntat perquè ho hagis de celebrar i això és el que violenta”, subratlla.

És precisament aquesta condició d'obligatorietat que té el Nadal el que, a parer de Seguró, incomoda tant algunes persones. “Les obligacions en general no ens agraden, i durant el Nadal sembla que estem obligats a estar contents”, diu Seguró, que destaca com un altre dels elements que desperten rebuig el “rerefons d'hipocresia”. “Vivim en una societat secularitzada en què les coses no van bé, en què hi ha crisi i injustícia social i, en canvi, ens venen una festa naïf”, assenyala el filòsof, que considera, a més, que el fet que “les festes durin massa temps” és un element que tampoc hi ajuda. “És normal que la gent es pregunti: «Per què he de celebrar el Nadal si no sóc religiós, no estic content i a més no suporto el meu cunyat?»”

Josefina Roma, antropòloga emèrita de la Universitat de Barcelona, creu que la desafecció cap a les festes està directament vinculada al fet que en els últims anys s'hagin convertit en un esdeveniment eminentment comercial. “Ha estat un procés que va començar fa uns 30 anys, però ara ja s'ha americanitzat del tot. La indústria s'ha apropiat de tots els símbols”, assenyala Roma, que creu que, en el fons, hi ha un sentiment de certa tristesa que s'amaga, es dissimula, especialment pels nens, els únics que realment gaudeixen de la màgia de les festes des de la innocència.

“El Nadal comporta una nostàlgia de la infantesa; per això hi ha algunes persones que justament per aquestes dates se senten més tristes i més soles”, opina Roma, que, com a creient, enyora un Nadal més tradicional i, en canvi, veu com les noves generacions “encara hi troben menys sentit i decideixen anar-se'n d'excursió”. I només canvien, encara que sigui temporalment, quan tenen fills. “Llavors, pels nens, tornen a fer cagar el tió, recuperen nadales i fan el pessebre.”

A vegades, sobretot en el cas de persones vulnerables, el Nadal pot acabar fins i tot accentuant alguns estats de depressió o ansietat. La psicòloga Cristina Martínez entén que aquestes patologies empitjoren “perquè les persones acostumen a tenir una idea sobrevalorada de la felicitat i, per tant, no compleixen les expectatives”. El consell de Martínez és ben senzill: “Hauríem de ser més crítics amb la societat i no tan crítics amb nosaltres mateixos i les nostres vides.” Bon Nadal!