XAVI MARINA
CORREDOR D'ULTRAFONS I PASTISSER
“Vaig començar a córrer per no engreixar-me”
Va iniciar-se en el món de les curses per compensar els excessos a la pastisseria familiar
Ha corregut en 69 països, i fa dos anys va guanyar una cursa de 150 km al cercle polar àrtic
Veure món fent esport
Nascut el 25 de març del 1979, Xavi Marina viu a Blanes, on va néixer. No té cap dubte, malgrat tot el que ha arribat a viatjar, que els paisatges de la Costa Brava no tenen res a envejar dels paratges més idíl·lics del món.
Quan torno dels viatges vinc tocadíssim però em conec molt i sé quan haig de parar
Vaig creuar l'estret de Gibraltar nedant i no ho repetiria mai; no pots controlar l'aigua
Ha batejat casa seva, que té unes envejables vistes a la cala Sant Francesc de Blanes, amb el nom d'El Paraíso. Llàstima que aquest blanenc corredor d'ultrafons i pastisser no la pot disfrutar gaire perquè assegura que no s'hi està ni dos dies seguits. Sempre està o treballant a la pastisseria familiar o participant en curses, i no precisament típiques. S'ha fet un nom recorrent mig món en curses en condicions duríssimes, com ara l'Ice Ultra, al cercle polar àrtic, o la Marathon des Sables, de 245 km pel desert del Sàhara. Ha estat en 69 dels 195 països que hi ha al món, i la seva intenció és anar-ho ampliant. Fa poc va tornar de Gàmbia, en una cursa que tenia un projecte solidari al darrere.
Ara ve de córrer a Gàmbia. Aquest cop també hi havia algun projecte solidari?
En aquesta cursa sí; en vint anys fent curses en algunes hi he fet projectes solidaris, i en altres ha estat competició pura i dura o aventures i ara he tornat altre cop a projectes solidaris. A Blanes hi ha l'ONG Kuwonku, que tenen projectes per ensenyar la gent de Gàmbia a cultivar per temporades. Només tenen estació de pluges i seca, i treballen dos mesos i mig i amb allò van fent, però també amb ajuts nostres, que portem medecines, roba i també els amics o familiars que estan treballant i els envien diners, però viuen en precari. No tenen aigua corrent, no tenen llum...
Quin era el projecte?
Ells tenen molta terra, el riu passa pel costat, i a 40 metres fas un pou i surt aigua, i els volen ensenyar a cuidar la terra, saber quan s'ha de plantar les patates...
Quin paper hi té, vostè?
Com que em coneixen com a corredor, he fet una ruta solidària per 23 aldees. Es tracta de donar a conèixer l'ONG i portar el material recollit a les aldees. Les farmàcies van donar medicaments, i també s'ha donat roba esportiva en una cursa a Blanes i material d'altre tipus. Jo vaig fer una mica de mecenes.
Li ho van proposar des de l'ONG?
Va ser una barreja. Ells ja fa temps que ho fan, i a mi m'agrada molt viatjar i si vas a un país amb contactes vius l'experiència de manera diferent. En vam parlar... Nosaltres tenim un treballador gambià a la pastisseria, i els ho vaig proposar. Vam agafar un mapa i vam veure que la ruta que podia fer era molt quadrada, d'uns 120 km passant pel riu Gàmbia dues vegades. Cada cinc o sis quilòmetres parava a omplir aigua, i anava amb un altre noi i un quatre per quatre al davant.
Com ho veia la gent dels pobles per on passava?
Flipaven, no es creien el que estàvem fent. Els primers no es creien que faríem tot el recorregut, i quan arribàvem al final no es creien el que havíem fet, perquè vam fer 100 km en gairebé 11 hores. Paràvem als pobles i fèiem una mica de fressa, portàvem el material recollit a Blanes, omplíem aigua, donàvem llaminadures a la mainada i continuàvem.
No estan acostumats als turistes?
No, a la zona de Gàmbia on vam estar, no, gens. A Senegàmbia sí, però allà som tubab, blancs. Hi havia nens que ens miraven com si fóssim fantasmes.
Costa de creure que no haguessin vist mai una persona de raça blanca.
Doncs és així. En la majoria d'aldees que vam estar no tenen res, ni televisió. Però de mòbil sí. Això sí, això és el dolent.
Per què és dolent?
Doncs perquè veus que no tenen res, dormen a terra, no tenen ni per netejar-se, i en canvi tenen mòbil.
Va tenir problemes per trobar els pobles on anava?
Algun sí. És que en molts pobles hi ha només una família. El poble Kuwonku eren tres famílies només. De fet, els canvien el nom als pobles. Vam estar buscant un poble que al mapa tenia un nom, fins que ens van dir que no, que havia canviat de nom, perquè la família que hi vivia ara era una altra, i l'havia rebatejat.
Si no tenen ni electricitat, com carreguen el mòbil?
Ui, amb això les companyies telefòniques ja s'espavilen. Han fet unes torres en molts llocs, i allà tenen wifi. Això sí que els arriba, però l'atenció mèdica o el transport per carretera, no. Per fer 20 km tenen uns sots tan grans que no poden ni passar.
Era el primer cop que visitava Gàmbia?
Sí, i xoca una mica, és l'Àfrica pura, i mira que he estat en altres països africans.
Ha participat en altres projectes solidaris?
Sí, a l'Índia, en una zona semblant a la que hem visitat a Gàmbia. Hi vam portar material escolar aprofitant també que participàvem en una cursa. Ho vam comentar al director de la cursa i ens van acompanyar amb l'exèrcit, arribàvem allà amb caixes grans plenes de material, i tothom ens va rebre molt bé.
Ha aconseguit viure de les curses?
No, visc de la feina a la pastisseria. Tinc quatre setmanes de vacances l'any, i sempre sóc fora, gairebé mai estic dos dies seguits a casa. A Gàmbia vaig estar-hi nou dies, i el que vaig fer és no fer festa la setmana abans a la feina, ni la setmana següent. I així vaig ajuntant dies.
Va començar a treballar a la pastisseria als 17 anys. Com ho recorda?
Hi treballava els caps de setmana, i tenia les meves vacances. Però m'agradava molt el dolç, i vaig començar a fer esport, en part per no engreixar-me. Feia també rutes en bici...
No va voler estudiar quan va acabar l'institut?
No. Jo volia treballar, i m'agradava la pastisseria, vivíem a sobre. És un ofici molt dinàmic. El meu pare em va dir: “Si treballes i ho fas bé, no et faltarà mai de res.”
O sigui, que va començar a córrer per compensar els pastissos.
Sí, el dolç em tira, i allò era l'edèn. Sempre hi estic lluitant, i si menjo molt m'entreno molt. Intento cremar-ho. El problema que tenia és que les curses eren el cap de setmana, i jo treballava a la pastisseria. Així que vaig decidir inscriure'm en curses de dissabte a la tarda, o que sortien de l'horari habitual. I quan vaig començar a fer les vacances que em pertocaven vaig començar a agafar la bici i anar a l'aventura. En les primeres excursions en bici vaig fer el camí de Santiago i vaig anar a Portugal. Tenia 18 anys, i vaig començar a barrejar esport i vacances, i descobrir, i l'aventura, i ho he anat polint amb els anys.
I ara si hagués de sacrificar alguna cosa seria la pastisseria, i no pas els viatges?
No, la font d'energia dels viatges és la pastisseria. Tinc flexibilitat per agafar les vacances, miro els vols i normalment busco les dates més econòmiques i m'ho combino i em faig un calendari. No sé com podria viure de les curses, tot i que tinc molts seguidors a les xarxes, i tinc un web. Aconsegueixo patrocini amb la roba i el material esportiu i de nutrició.
A Blanes li van fer un reconeixement i va ser pregoner fa dos anys. Què li va semblar?
Brutal. Estava tremolant. Van venir a la pastisseria l'alcalde i el tinent d'alcalde, que em van dir que havien pensat en algú jove per fer el pregó. Jo sempre he donat suport a l'esport al poble.
Ara està de moda córrer, però també hi ha gent que qüestiona que sigui gaire sa tanta cursa...
És maco però has d'anar amb compte. Jo quan torno dels viatges vinc tocadíssim però ja sé quin és el meu cicle, em conec molt i sé quan haig de parar. T'has de conèixer.
Té algun especialista en nutrició que l'aconsella?
No. Ho he après a còpia d'anar fent. Vaig començar molt jove i vaig aprendre molt ràpid. Ara estic fent un llibre, el primer capítol és la crònica de la Marathon des Sables, la gran cursa al desert del Sàhara.
Com la recorda?
Jo era molt novell. Vaig acabar la cursa per tossut o perquè tenia una il·lusió tan gran... però el primer dia vaig tenir vòmits, provocats per una deshidratació total. Tenia 23 anys, vaig sortir ràpid, no vaig beure ni menjar prou, vaig arribar vomitant i l'endemà em feia mal el genoll, tenia periostitis en una cama. El tercer dia no vaig poder ni córrer. Hi havia gent que abandonava, però jo em vaig proposar acabar. Havia d'acabar encara que fos últim, coix i plorant de dolor. La gent em deia que parés, tenia llagues a tot arreu... I vaig aconseguir acabar.
Valia la pena patir tant?
Per mi sí, i pel que he vist si no ho hagués fet potser hauria plegat. No em faltava constància ni ganes de sacrifici... Quan vaig tornar vaig estar un mes tocat, no podia gairebé ni estar dret, fins i tot vaig tenir una mica de gangrena en una cama, per una infecció. Tenia els peus en carn viva. En cada etapa del desert, la sorra m'havia anat entrant a la vamba i era com si tingués paper de vidre als peus.
Però perquè el material no era prou bo?
Per inconsciència meva. En inflamar-se els peus, molta gent es tallava les vambes. Jo no ho vaig fer.
Ha estat en alguna altra situació perillosa?
A Abu Dhabi, l'any passat. Era una cursa marcada en GPS, en un mar de dunes. No hi havia camí, no et poden vigilar entremig. Un company de cursa va tenir uns espasmes, va caure a terra, com si patís una deshidratació molt bèstia. I em vaig trobar sol per ajudar-lo, sense telèfon ni res per avisar ningú. Com que portem material de supervivència vaig agafar els bastons i amb la manta tèrmica vaig fer una cabana perquè no li toqués el sol. Li vaig mullar els llavis amb gel de sucre...
Per què no porten telèfon?
És que no hi ha cobertura. A l'Amazones sí que en vam portar, un sistema de SOS via satèl·lit que era nostre.
També ha acabat implicant la seva dona en les curses...
Ella és química i té la seva feina, però procura venir sempre, i fa de voluntària per ajudar en l'organització. Intento anar a curses diferents. A les més conegudes, o pagues o no hi vas. Racing the Planet, per exemple, ja val 3.000 euros la inscripció, i a part s'ha de pagar el vol. Això sí, t'asseguren que tindràs un helicòpter en qualsevol moment que ho necessitis, i un equip de metges. Pagues per la seguretat. Jo aconsegueixo que m'obrin portes a altres curses perquè normalment va més gent amb mi, i també faig curses.
Com ara quines?
Una a Sri Lanka l'any passat, i aniré a Cambodja al novembre, perquè em van convidar a muntar una cursa.
Quin és el seu repte més immediat?
Doncs un amic meu vol fer tota la Costa Brava corrent, de Blanes fins a Portbou, que són 190 km. Jo vaig organitzar una cursa de Blanes a Portbou del 2009 al 2013, es deia Costa Brava Xtrem Running. Vam arribar a ser 1.500 corredors de 48 nacionalitats.
Quina cursa no tornaria a fer?
No m'agrada repetir cursa al mateix país, i m'han convidat de vegades... M'han dit que torni a Sri Lanka i he dit que no. Si és un lloc diferent, sí. M'agrada anar canviant, descobrint.
Aviat publicarà el seu llibre de viatges...
Sí, es diu Una vida llena de metas, i s'ha fet amb micromecenatge. Necessitàvem vendre 250 llibres per internet, abans d'editar-lo, i ja ho tenim. Falta acabar de polir les cròniques dels viatges. En totes les cròniques sé què sentia perquè mantenia un diari. De vegades escric i ploro de l'emoció, si ja em passa quan corro, quan ho recordes ja t'ho pots imaginar.
Fa algun altre esport?
Crec que ho he provat gairebé tot. Fins i tot vaig creuar l'estret de Gibraltar nedant. Mira, això sí que no ho repetiria mai més.
Havia nedat llarga distància?
Havia fet triatló, tenia una bona base. No podia córrer perquè em vaig lesionar a Costa Rica, i com que nedar sí, vaig pensar que provaria de creuar l'estret. I va ser brutal. Mai més. Això segur que no ho repetiré.
Tan dur va ser?
És que no controles. Si plou o neva, fa calor o fa fred ho pots trampejar, però l'aigua...Vaig passar tres corrents bestials, sort que tinc fons... però cada cop que parava trenta segons retrocedia un piló. Des de la barca em van dir que no parés en una hora, o ho hauria de deixar. El que havien de ser quatre hores van acabar sent set. És maco nedar fins a les Medes, però una cosa tan bèstia...
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
