Quin estiu, el del 2009

El Palau de la Música és un espai únic, màgic. Tant li fa l'artista que hi actuï o la peça musical que s'hi interpreti, la simple contemplació de les nimfes que circumden l'escenari, o de la làmpada de vidre multicolor que penja del sostre, o de la infinitat de motius florals que adornen la sala, ja compensa pagar l'entrada per extasiar-se amb aquesta joia del modernisme. Tant és així que, en segons quines actuacions i segons quins intèrprets, allò que el públic espera de veritat és el moment que s'obren els llums de la sala quan la música s'acaba per poder deixar descansar l'oïda i fer un regal a la vista.

Sent així les coses, tenir càrrec als òrgans de govern de l'Orfeó Català i del Palau de la Música des de l'any 2000 fins ara, de forma ininterrompuda, com a vicepresidenta, primer, i com a presidenta, després, a partir del 2009, ha de ser una cosa que transporti a un estat d'ànim més propi de l'onirisme, on tot ha de semblar màgic i meravellós, inclús fantàstic, com meravellosos són els conjunts escultòrics que adornen la boca de l'escenari. I això és el que succeeix quan se sent parlar Mariona Carulla, màxima responsable del Palau després de la marxa de Fèlix Millet, perquè es té la sensació que viu sempre penjada dalt de tot de l'escala de piano d'un concert de Beethoven o de l'ala d'un dels pegasos de l'escultor Arnau que sempre estan a punt de sobrevolar el pati de butaques.

Certament, Carulla té una manera singular d'explicar-se, sembla que a vegades no hi sigui i, alhora, sempre hi és tota, una dona que gasta un discurs tan trencadís i eteri com contundent, quan fa falta, i que ahir va desplegar a la sala de vistes on es ventila el judici del cas Millet i on va comparèixer com a testimoni.

Els principals acusats en la causa es pregunten com és possible que aquesta dona que va estar tants anys ocupant la vicepresidència de Millet no hagi acabat imputada, ni que sigui en aplicació d'aquell concepte jurídic tan entenedor de la culpa in vigilando, o si més no encara no comprenen com ha pogut ascendir a la presidència sobrevivint a la gran crisi. I potser ella tampoc ho acaba d'entendre, i així va quedar palès ahir, no tant en el que va dir, sinó en la forma de declarar davant el tribunal, on des del minut zero fins al final de l'interrogatori de les parts es va mostrar poruga i a la defensiva.

A la primera pregunta del fiscal, que s'interessava només per saber exactament el càrrec que avui ocupa a la institució, Carulla ja va anar més enllà per deixar clar que no gestiona res, que això li correspon al director general, Joan Oller, i que la seva tasca al Palau és merament de representació. I així va anar tota la seva declaració, desvinculant-se de la gestió fraudulenta de Fèlix Millet, a qui va titllar de conegut i no d'amic, assegurant que durant el mandat d'aquest tot aparentava ser meravellós i fantàstic, i que qui ho havia de dir que els la clavessin doblegada! Al final, sotmesa, i en alguns casos també castigada pels advocats de les defenses, va arribar a sentir-se més com a acusada que no com a testimoni, es va molestar i va voler retornar les coses al seu lloc i deixar-les clares: “Som els greus perjudicats d'un espoli gravíssim i el nostre objectiu és rescabalar-nos.”

Aleshores Carulla va recordar el dia que per primer cop va associar la paraula espoli al Palau, i els que van venir amb posterioritat a l'entrada i l'escorcoll dels Mossos, en què aquell palau d'àngels se li va descobrir com una cova de lladres. I va explicar com aquell estiu del 2009 es va quedar sense vacances i com al costat de Joan Llinares feia jornades de dotze hores diàries per posar ordre a la casa, i ho va explicar com si hagués viscut un malson i fos la vegada que més ha treballat en la seva vida.

Aquell estiu del 2009 va ser un estiu de molta feina i moltes corredisses a Barcelona per a molta gent important de la ciutat, algunes de les quals han transcendit i s'han fet públiques i notòries, mentre que d'altres han passat més desapercebudes. D'alguna d'aquestes mogudes en podria donar testimoni Miquel Roca Junyent, però ja no ho farà, almenys en aquest judici. Fèlix Millet l'havia demanat com a testimoni per declarar en el judici, però ahir a través del seu advocat va renunciar a citar-lo.