Tristesa en grau deu

Si una persona es trenca una cama o té una bronquitis, va al metge. No ho dubta. Però si el que li passa és que no té forces per aixecar-se del llit, si li costa caminar, si no es veu amb cor d'anar a comprar o de fer-se el dinar, llavors se sent culpable. I moltes vegades no només no va al metge, sinó que amaga aquest desànim, aquesta angoixa. Fins que peta. Això és justament el que li va passar a Isabel Giménez l'any 2009. Que va petar. Un dia es va despertar en una habitació d'hospital. Li van explicar que havia intentat suïcidar-se, que s'havia atipat de pastilles. Li van diagnosticar un trastorn bipolar, amb més tendència a la depressió, i li van dir que si volia estar bé s'hauria de medicar tota la vida.

La Isabel, com moltes altres persones que tenen una depressió, no només no volia demanar ajuda: dissimulava constantment. A la feina, amb la família, amb els amics... “Tenia por que m'infravaloressin, que em veiessin com algú extremament fràgil, i patia especialment perquè m'acomiadessin”, explica ara.

La depressió és un problema que, segons l'enquesta de salut de l'any 2015, afecta el 17% de la població adulta, un percentatge que supera el 20% en el cas de les dones i s'enfila fins al 36% entre les dones amb estudis primaris o sense estudis. L'estigma que encara envolta els problemes de salut mental fa pensar que la incidència és encara més gran, i que hi ha gent, com la Isabel, que la viu en silenci. Per aquest motiu, l'OMS ha decidit aquest any dedicar el Dia Mundial de la Salut a parlar de la depressió i ha impulsat una campanya per augmentar-ne la visibilitat.

“És bo que la gent entengui que som persones normals que tenim un trastorn mental, però que això no ha de condicionar tota la nostra vida”, subratlla ara la Isabel. No ha estat fàcil per a ella arribar a pronunciar aquesta frase, com tampoc ha estat fàcil parlar-ne a la feina. Però ho ha aconseguit. En part gràcies al fet de formar part de l'Associació Obertament, que fa anys que lluita contra l'estigmatització de qualsevol problema de salut mental. “A la feina van reaccionar molt bé. Si ho hagués sabut, ho hauria dit abans”, destaca.

Ella ja no se n'amaga. Després d'aquell primer episodi, ha estat mare soltera de bessons i això li ha donat una força extra. “Ara ja no estic sola. Tinc els meus fills, i la meva mare. Això és important per no deixar-me anar.” Però sap que el seu equilibri és fràgil, que hi ha “algunes connexions neuronals que fallen” i que això pot provocar recaigudes, com la que va tenir l'estiu passat, quan va requerir un altre cop ingrés hospitalari. “Aquest dèficit pot fer que una situació que a una persona sense trastorn li provoca una tristesa en grau dos o tres, a tu et provoqui una tristesa en grau deu.”

Toni Feliu, enginyer informàtic de 38 anys, també sap el que és l'apatia i la tristesa. Fa cinc anys li van diagnosticar un trastorn bipolar després d'un brot psicòtic. Tampoc en volia parlar. “Pensava que, si ho explicava, em rebutjarien”, diu. Després de passar per centres de rehabilitació on li oferien “aprendre a fer coses manuals com ara arbres de Nadal” i de constatar que “la sanitat pública no té prou recursos per oferir una atenció individualitzada”, va decidir reinventar-se. Fa més d'un any que no es medica i ha entès que un dels motius del seu enfonsament va ser el diagnòstic. “Em van dir: «Tens un trastorn bipolar i et durarà tota la vida.» I això va fer que m'autodiscriminés.”

Aquesta crítica a l'atenció mèdica en la sanitat pública també la fa Georgina Giner, estudiant de sociologia de 20 anys. A segon de batxillerat va tenir una depressió i, durant mesos, tot i anar al metge, sentia que no li feien cas. “La primera vegada que vaig anar al metge em van dir: «Tranquil·la, ja et passarà...» Vaig haver d'esperar molt perquè em derivessin al psiquiatre”, denuncia la Georgina, que creu que en massa ocasions els metges “opten per donar ansiolítics sense cap mena de control, com si fossin caramels”.