Societat

Pacifistes a l'Albera

Les raons d'un no

Els activistes d'Alto el Foc a l'Albera batallen perquè s'acabin les pràctiques de tir amb morter al Puig Castellar

Consideren que la presència dels militars hipoteca el desenvolupament d'una comarca amb grans possibilitats turístiques

“Com es pot manteniruna anomalia com la base militar enmig d'un paratge protegit”

Segons l'inventari de recursos naturals en propietats del Ministeri de Defensa, la base General Álvarez de Castro està situada al Pirineu, té una extensió de 1.729,45 hectàrees, està travessada pel rec de Mirapols i la riera d'Anyet, s'hi poden trobar espais humits i basses com els estanys del Torlit, i la flora està formada per alzinars, sureres, faigs, verns, argelagues, romaní, farigola i bruc. Pel que fa al patrimoni històric i cultural recull que a la propietat hi ha tres dòlmens construïts entre el final del neolític i el calcolític (2700-2000 aC) –el de Fontanilles, el del Salt de Peió, el de les Closes–, tres menhirs drets –el de Vilartolí, amb un pes de 1.900 kg; el Roc Blanc, de 3.600 kg, i el de la Murtra, de 6.100 kg–, un castrum visigòtic al cim del Puig Castellar; a més, la Pedra Tova, una formació granítica singular, representa una cambra funerària d'unes dimensions d'un metre seixanta d'altura exterior, un metre a l'interior i una amplada de dos metres seixanta. Un altre element important és el mas dels Solers, avui en ruïnes excepte els corrals, però sobretot l'església de Santa Fe dels Solers, una ermita preromànica d'una sola nau amb absis de planta trapezoïdal capçat a llevant, en bon estat que a final dels anys setanta va ser restaurada pel grup d'Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès. “Vam haver d'anar contra rellotge –assegura Sebastià Delclòs Pitruc–, perquè sabíem que l'exèrcit volia expropiar els terrenys i no vam tenir altra sortida que marcar i recuperar els camins que portaven als monuments megalítics i salvar la capella, que estava en molt mal estat.” Pitruc recorda que a Santa Fe van netejar l'entorn, van consolidar la teulada i el paviment i també que van aixecar el menhir del Roc Blanc, situat a tocar d'un dels cims del Puig del Castellar. Envoltat de suros trencats i capolats pels impactes i marcat per la metralla de les granades disparades en les pràctiques de tir, per si sol el menhir explica el mal tracte que en èpoques passades li ha donat un exèrcit que avui sembla haver fet acte de contrició i diu que l'està protegint.

Tot i que per arribar-hi s'ha de travessar la tanca que marca el terreny militar, la pedra dreta del Castellar obre una ruta espectacular en què els suros, les alzines i els freixes, es barallen en un terreny quasi lunar en què les pedres granítiques construeixen castells de fantasia de formes arrodonides i fantasmagòriques que il·lustren l'esforç colonitzador d'infinites generacions d'alberencs que tres mil anys abans de Crist ja aixecaven monuments funeraris o d'agraïment als déus i després de batalles i conquestes es van saber adaptar a un paisatge aspre però alhora amable en què les cabanes de pedra seca i les taules foranes relaten les llargues hores de treball d'uns homes i unes dones que van transformar aquell espai inhòspit en “un bosc conreat i productiu, del qual vivien moltes famílies, ja fos llevant el suro, fent llenya, plantant vinyes d'altura o explotant totes les possibilitats que els donava la terra, des dels bolets fins a les feixines o les rabasses de bruc”. Qui parla és Josep Maria Tegido-Mallart Gustinet, que recorda la lluita del seu avi i altres veïns del poble contra l'expropiació impulsada pels militars per ampliar el camp de tir i creu que amb la pèrdua del Puig Castellar “es va arrabassar un paisatge sentimental, es va destruir una manera de viure, d'entendre la relació amb la natura i es va hipotecar, per sempre més, el futur d'un poble que contràriament a Sant Climent, on durant un temps els militars van tenir una incidència econòmica, mai va obtenir cap benefici de la seva presència al terme municipal”.

El dia que van pujar al Pedreguer –nom del territori on hi ha la cabana de l'avi d'en Gustinet– es respirava un cert aire de nostàlgia, però sobretot la convicció que arribarà un temps, potser proper, potser llunyà, que es girarà la truita i aquella terra espoliada per les lleis i les armes tornarà a les famílies que l'havien treballat. “No té cap sentit –assegura Pau Graboleda, mestre i activista– que es facin pràctiques en una zona tan poblada com aquesta, en un camp petit per als morters, que està envoltat de termes municipals [Espolla, Sant Climent, Cantallops, Campmany, la Jonquera], on hi ha nuclis com Vilartolí o els Vilars que fins fa pocs mesos rebien impactes d'artilleria. Sabem que el tema serà llarg però demanen el tancament definitiu i volem recuperar el terreny per al poble.”

Els tancs i les tortugues

Joan Budó, el director del Centre de Recuperació de Tortugues de l'Albera, explica els inconvenients del camp des d'un prisma més tècnic i alhora assegura que el pla biogeogràfic que presenta el territori és “un dels espais més interessants que tenim a Catalunya i a la Mediterrània occidental”. Es pregunta com es pot mantenir una anomalia com la que representa que enmig d'un paratge protegit per les lleis catalanes i europees –forma part de la xarxa Natura 2000– hi hagi una base militar “que castiga un dia sí i l'altre també la flora, la fauna i el paisatge”. “Per acabar-ho d'adobar, ara hi posaran quasi cent vehicles cuirassats amb cadenes i amb tot el que això representa, sorolls, tir, remenament, destrucció dels hàbitats naturals... No costa gaire entendre que les activitats militars repercuteixen en tota la carena. Si jo que visc a la Jonquera sento quan castiguen el Puig Castellar com no ha de patir la fauna? Esta bé que diguin que protegeixen els estanys del Torlit, però ja fa molt temps que les naus migratòries han deixat de niar-hi. La base també té conseqüències sobre l'activitat humana. Quantes vegades els soldats han sortit de la zona, s'han presentat al castell de Requesens i fet pràctiques a l'interior del parc natural?”, afegeix.

Un dels afectats, Joan Carles Torres, coneix bé el territori. No és estrany, ja que l'any 1978, a la finca de la seva família a Vilartolí li van escapçar 115 hectàrees. Avui continua treballant la terra, la vinya, l'olivera i el suro, ha potenciat l'enoturisme i coneix tots els camins que pugen a la muntanya tancada per l'exèrcit. A dalt es poden descobrir des d'antics corriols amb les pedres marcades per les roderes dels carros que baixaven el carbó i les semals, tapes d'embornal situades en punts estratègics i pintades d'un groc fosforescent utilitzades com a blancs de tir o monuments megalítics impactants com la Pedra Tova i el dolmen de Fontanilles, aquest últim en un pèssim estat de conservació. “Ens envolta –assegura Torres– un paisatge esplendorós que cal donar a conèixer i reivindicar, perquè aquí hi ha el futur dels nostres pobles.” “I dels nostres fills –remarca la Clara, que fa uns anys va marxar de la ciutat buscant una nova opció de vida–, perquè estem vivim una època crucial en què en aquesta zona de frontera s'han de trobar noves sortides econòmiques que complementin l'oli i la vinya, i en aquest aspecte tot i que estem en un país privilegiat sabem que qualsevol aposta pel turisme d'interior topa amb la base militar.”

Tot i que reconeixen la feina feta per les brigades de soldats que els darrers mesos han netejat i tancat el perímetre dels camps de tir, els activistes consideren que si l'exèrcit ho ha fet ha estat perquè la pressió popular l'ha portat a una situació insostenible que també ha fet remoure unes institucions que tot i que han fet grans passos cap a la desmilitarització de Catalunya –el juliol del 2016 el Parlament va aprovar una moció de la CUP que instava el govern català a prohibir les maniobres militars en espais civils, a no permetre desfilades i evitar la presència de l'exèrcit al Saló de l'Ensenyament o al Saló de la Infància, el setembre del mateix any la Diputació de Girona va exigir a l'exèrcit que deixés de fer pràctiques i maniobres fora dels espais militars, també es va acordar evitar la seva presència en qualsevol centre educatiu i de formació i vetar-lo en espais promocionals, com a l'Expo Jove; diversos ajuntaments van aprovar acords antimilitaristes–, el pes de les lleis espanyoles els ha deixat en paper mullat i ha arraconat un poder civil sotmès a la interpretació de la legislació vigent. Per ara, les marxes d'enfortiment dels soldats han ocupat totes les comarques de Llançà a Viladrau i tot i el codi ètic la Fira de Girona ha tingut la presència dels uniformats. Amb tot, els activistes d'Alto el Foc a l'Albera no defalleixen, saben que tenen raons poderoses per recuperar un territori hipotecat per les bombes. Serà un procés lent i complicat, però creuen que poden guanyar.

1.729,45
hectàrees
és l'extensió de la base militar General Álvarez de Castro de Sant Climent de Sescebes, que es va ampliar l'any 1978 quan, tot i l'oposició popular, es van expropiar terrenys d'Espolla i Sant Climent Sescebes. A l'interior dels terrenys militars hi ha tres dòlmens, tres menhirs, la capella preromànica de Santa Fe dels Solers i un ‘castrum' visigòtic, un patrimoni cultural que parla de la colonització antiga d'una zona on les cabanes de pedra seca recorden temps passats.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
L'AGENDA VINÍCOLA

Fires i festes del vi de les DO Alella que no us podeu perdre

Quatre propostes per gaudir el Maresme

ALELLA
 
LA HISTÒRIA D'UN HEROI VINÍCOLA

El conte del raïm eixerit de la DO Alella

ALELLA
 
DESCOBRIR ALELLA VINÍCOLA DES DEL MAR

Les vinyes d’Alella a vista de grumet

ALELLA
 

Festa solidària a Cambrils per ajudar un nen de 3 anys malalt de càncer

Reus
 
procés sobiranista

Demanen que les paperetes del referèndum siguin en occità a tot Catalunya

barcelona
 
memòria històrica

Campredó, l’Aldea i Amposta s’uneixen per recuperar la memòria de la batalla de l’Ebre

campredó
 

El Konvent de Cal Rosal es converteix en el taller efímer del pintor berguedà Joan Ferrer

Berga
 

Un diàleg entre genis

Reus
 

Igualada aprova modificacions urbanístiques pel nou centre cívic i el nou campus

Igualada