Societat
Morir amb els deures fets
En la majoria de testaments actuals, es deixa l'herència a la parella
Garantir la independència econòmica del cònjuge és la prioritat
A Catalunya, en un de cada deu casos es renuncia al llegat pels deutes que porta associats
Ningú vol pensar en el pitjor i, de fet, no cal; és molt més saludable –i reconfortant– imaginar que encara falta molt, però arriba un dia en què cal enfrontar-se a l'única veritat irrefutable, que el conte no acaba mai amb final feliç. Pensar en escenaris tan tristos com uns fills sense pare o una parella vídua no agrada a ningú, però deixar escrit a qui volem deixar les nostres coses, poques o moltes, estalvia a aquestes persones que estimem diners, paperassa i incerteses. “La gent pensa que fer testament és un tràmit complicat i moltes persones ho van ajornant, però després et trobes situacions impensables, com ara famílies barallades perquè els pares s'han mort i les dues iaies volen cuidar els nets”, explica Jaume Rocabert, advocat especialista en dret successori.
“La disputa és lícita –reflexiona Rocabert–, però qui millor que uns pares per decidir qui havia de quedar-se els seus fills.” El testament permet fixar la tutela dels menors d'edat i qui ha d'administrar els seus béns si falten els dos progenitors. Fer testament al més aviat possible i modificar-lo cada cop que canvien les circumstàncies vitals –casaments, parts, separacions, segones núpcies– és la recomanació que sempre han fet advocats i notaris, però amb la crisi n'ha sorgit una altra de gairebé tan important, la d'acceptar l'herència a benefici d'inventari. S'estalvien així sorpreses econòmicament desagradables, com ara haver de pagar els deutes del difunt amb el propi patrimoni.
Llegats amb deutes
Aquesta fórmula, que s'atorga directament a col·lectius com ara els menors d'edat, és la que assegura que no haurem de respondre amb els nostres béns ni diners en cas que els números vermells superin l'actiu. Avals, cases amb hipoteques per pagar o impostos que no es poden assumir –el de successions, però sobretot el de plusvàlues, en el cas de rebre un immoble– estan darrere de pujades tan espectaculars com la de les renúncies d'herències, que a Catalunya s'han triplicat amb la crisi i afecten ara un de cada deu casos. Segons les dades del Col·legi de Notaris, el 2007 els catalans van rebutjar 2.487 herències, el 4% del total, mentre que l'any passat es va dir que no a 7.766 llegats, més del 10%. En aquesta dècada, els casos de renúncia s'han disparat un 212%.
No sempre es tracta de patrimonis ruïnosos i deutes astronòmics. Amb l'augment d'hipoteques a trenta i quaranta anys pot passar, simplement, que el pis heretat encara no estigui del tot pagat. “En herència s'han deixat quotes molt altes, però també de petites que no s'han pogut assumir perquè els sous d'avui en dia també són baixos”, indica l'advocat Jaume Rocabert, cofundador de l'empresa Testamenta. Els immobles han estat el gran maldecap. “Amb la pèrdua de valor dels pisos, a vegades s'acabaven venent per 200.000 per fer front a deutes molt superiors, de 300.000”, exemplifica el notari Marc Sansalvadó, que té despatx al carrer Tuset de Barcelona. “Hi ha hagut molts casos, i alguns de dramàtics”, admet Sansalvadó, tot i que deixa clar que a la seva notaria no s'ha trobat mai el cas d'algú que renunciés a l'herència per deutes sinó com a conseqüència d'un pacte familiar. En molts casos, aquests acords han consistit en fills que renunciaven a l'herència del pare a favor de la mare.
Garantir la vellesa
De fet, protegir directament la parella que queda viva és la tendència dels testadors en els últims anys. Això significa que les parelles no deixen les seves coses als fills sinó l'un a l'altre recíprocament, de manera que els descendents no hereten fins que desapareixen tots dos. Com explica Joan Carles Ollé, degà del Col·legi de Notaris de Catalunya, quan la gent es moria jove, la prioritat era protegir els fills, “però avui molts moren quan els fills tenen cinquanta o seixanta anys i la vida laboral encarrilada”. La subsistència econòmica de la parella, en aquests casos, és la principal preocupació. Per a Ollé, “que les parelles recíprocament s'ho deixin tot o gairebé tot, passa en el 75-80% dels casos”, percepció que comparteixen la resta de professionals consultats.
Albert Domingo, notari de Vilassar de Mar, matisa que “depèn del patrimoni, perquè, si n'hi ha molt, la parella no necessita el de l'altre”, però sí que passa amb les rendes mitjanes. “El patrimoni és el que és, la societat ha canviat i la gent gran es queda sola, així que la parella es vol assegurar que, si l'altre queda sol, es pugui pagar la residència o el cuidador sense haver de demanar permís al fill o a la jove”, resumeix Domingo. De fet, garantir la independència econòmica de l'altre és la recomanació que avui en dia fan la majoria d'assessors. “Jo sempre pregunto: «Si vostè faltés, com quedaria el seu senyor o senyora?» Perquè pensi que la vellesa s'allarga molt”, relata el notari Marc Sansalvadó.
Batalla per la legítima
Aquest canvi de tendència no és problemàtic en el cas de famílies tradicionals i/o ben avingudes, però, sobretot en els casos de segones núpcies, poden sorgir conflictes importants, alerta Xavier Prats, director del despatx lleidatà Prats Advocats. “Ens trobem persones que ho deixen tot a la seva segona parella, que no és el pare o la mare dels fills –explica–, i quan es mor l'enllaç la relació es deteriora i els descendents no volen esperar que es mori per heretar, entre altres coses perquè en aquest temps també es pot vendre el patrimoni.” Entre els casos que porten al despatx de l'advocat Prats, doncs, hi ha reclamacions de la legítima, la quarta part de l'herència que, per llei, s'ha de repartir a parts iguals entre tots els legitimaris, en primer lloc els fills. Segons l'experiència del notari Sansalvadó, aquests casos hi són, però de forma “excepcional”. “Només passa quan hi ha un conflicte emocional o un gran daltabaix”, opina.
Als seixanta anys: cada cop es fan els tràmits més tard
Gairebé el 85% dels catalans moren havent fet testament, una de les xifres més altes de la Unió Europea. A banda de la importància de decidir qui es quedarà les nostres coses o de nomenar un tutor en el cas de tenir fills menors d'edat, fer-ho estalvia diners i temps als nostres hereus, perquè passar per notaria val uns 50 euros, que es transformaran en 300 si el difunt no ha fet testament i s'ha de fer el procediment de declaració d'hereus, que costa entre 250 i 300 euros i 2 mesos de tràmits. A la plataforma Testamenta, creada per tres socis de Sabadell, es pot fer el testament en línia. Per 95 euros, el portal ofereix consultes il·limitades amb un advocat especialista i la possibilitat de triar la notaria on es volen anar a signar els papers. En tramiten un centenar cada dia.
Tot i que els experts recomanen fer els deures aviat i introduir canvis cada cop que faci falta, l'augment de l'esperança de vida fa que la tendència sigui la contrària: cada cop retardem més l'edat de fer testament.
Segons les dades del Col·legi de Notaris de Catalunya, si el 2007 la majoria de persones que feien testament tenien entre 50 i 60 anys, ara la franja majoritària és la de 60-70 anys. Les dones són més previsores i, si parlem de l'estat civil, les persones casades també. De tota manera, en els últims temps destaca l'augment dels testadors casats en segones núpcies i també dels divorciats, ja que es recomana modificar les nostres últimes voluntats cada cop que varien les circumstàncies personals.
