Societat

GENÍS SINCA

Escriptor, Periodista i Conferenciant

Genís Sinca “Ara soc escriptor; abans m'havia prostituït com a negre literari”

Em vaig adonar que estava davant d'una de les grans històries no explicades del nostre país i d'un acte de reivindicació cultural
La persona que destaca i té èxit és tapada immediatament pels seus coetanis. La valentia és un demèrit en general

Genís Sinca és un escriptor tot terreny. Guanyador del premi Josep Pla de narrativa 2013, tant escriu novel·les com xerra a la tele i a la ràdio, publica articles als diaris i escriu biografies o memòries per encàrrec. Quan no era conegut, no tenia problemes per escriure novel·les que signaven estrelles mediàtiques. El seu darrer llibre, El cavaller Floïd (Proa), una biografia de l'empresari i mecenes antifranquista J.B. Cendrós, s'ha convertit en un èxit de vendes. L'obra el consolida com a escriptor i ja en prepara la cinquena edició.

“Un país sense biografies no té el passat immediat més important, que són les persones”. Aquesta és una de les frases que li agrada dir a les conferències.
Més en aquest país, on no coneixem ni la meitat de la nostra història, la qual cosa fa que la gent vagi a les palpentes. Jo em dedico a explicar la cara B d'aquesta història que ens han explicat a l'escola, i he de dir que amb resultats inesperadament reeixits perquè en general fins ara no aquestes altres històries havien tingut èxit. Potser perquè ens hem d'acostumar a apassionar-nos pel fet comunicatiu, hem de recuperar allò que els catalans fèiem tan bé, que és anar pel món explicant coses.
Ho fa amb ‘El cavaller Floïd'. Per què reivindica Cendrós?
De Cendrós sabia el mateix que la majoria de la gent: que havia inventat la loció postafaitat, el conegut Floïd, una colònia amb una olor fortíssima, que és molt de l'època. La família Cendrós em va convocar a casa seva i em van explicar que volien fer la biografia de J.B. Cendrós, que va ser l'empresari fundador d'Òmnium Cultural, l'home que va fer el Floïd (que de fet era el seu pare) i ho vaig acceptar. Era un encàrrec interessant i els vaig dir que tindríem el llibre en un any. Em vaig adonar que estava davant d'una de les grans històries no explicades del nostre país i que darrere d'aquest personatge s'amagava tota una tasca de mecenatge i de reivindicació cultural catalana que era precisament el que a mi m'havia portat a fer tants personatges.
Per què creu que és tan poc reconeguda la feina dels mecenes?
Perquè el que mana és l'enveja. La persona que destaca i té èxit és tapada immediatament pels coetanis. La valentia és un demèrit en general. Es titlla de boges persones que fan coses diferents dels altres. I tot allò que és extraordinari aquí té un mal paper. Sumat al fet que el personatge és un empresari d'èxit, que triomfa arreu del món... Això el fa doblement perillós. Perquè a aquesta enveja s'hi suma la mala relació que tenim amb els diners. Quan una persona té diners i els inverteix en alguna cosa productiva aquí no entra bé. Al darrere hi ha una de les històries de mecenatge més importants del segle XX, a escala mundial. No estem parlant només de Catalunya, perquè amb Floïd, que es venia arreu del món, ell aprofita l'embranzida del personatge per comprar drets d'autors com per exemple els d'Ian Fleming per al personatge de James Bond en català, per poder traslladar al seu país una cosa molt senzilla d'entendre: normalitat cultural.
A Catalunya tenim personatges tan potents per fer biografies com aquesta? M'han dit que té una llista.
Sí, i tant! Ramon Fuster, creador de l'escola Tagore juntament amb Frederic Roda. Un pedagog de l'alçada d'un campanar! Estic en la fase d'investigació d'aquesta biografia que espero publicar l'any que ve, perquè fa temps que hi treballo. Ramon Fuster és un d'aquells personatges freàtics que ningú coneix però per la seva escola ha passat un Sala-i-Martín, per exemple, però és un personatge d' una profunditat pedagògica impressionant i a reivindicar.
Més noms?
Un altre nom seria Artur Bladé, el gran escriptor de les Terres de l'Ebre. Les comarques de l'Ebre han estat molt maltractades en el pla econòmic, social i cultural. I un altre personatge podria ser Joan Manent. Va ser un violinista amb una creativitat igual d'extraordinària que Mozart.
Parlem d'homes, però també hi ha biografies de dones. Sempre parla de Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Víctor Català i les considera superdones.
No sé per què, però m'emociono quan sento parlar d'aquestes tres dones. Víctor Català és una mica la que en narrativa fa entrar de ple el Modernisme, la novel·la, al segle XX català. Solitud és impressionant. És la primera vegada que una dona, amb pseudònim d'home, s'atreveix a acabar una novel·la amb una separació matrimonial. Al començament del segle XX atrevir-se a afrontar un text literari d'aquesta altura, amb aquest atreviment i valentia, és enorme. I permet que aparegui una Rodoreda. Però Mercè Rodoreda, deixant a part l'exili i tot el patiment d'ella, literàriament és un dels autors catalans més traduïts al món. A Alemanya La plaça del Diamant és a moltíssimes cases. I està traduïda a llengües com el vietnamita! És d'una influència literària enorme i és la millor novel·la sobre la guerra que segurament s'ha fet mai. I Montserrat Roig és enorme. Hi ha un llibre que és Els catalans als camps nazis que hauria de ser lectura obligatòria a totes les escoles. Aquestes tres dones són mestres en el seu ofici; i són encantadores de serps perquè saben embruixar i en general són superdones.
Quins són els principals ingredients per a l'èxit d'una novel·la?
Primer, treballar molt. Escriure un text fins a la sacietat. El segon més important, i potser l'únic, és el retrat. Si retrates bé els personatges, el lector els veu, els pot agafar de la mà, tocar... i allò són ja tres quarts de novel·la. I la tercera és la màgia de cada autor. Cada autor té els seus secrets, el seu estil. El meu és el retrat. Jo em recolzo molt en la descripció de les situacions, en l'escenificació.
El 2013 va guanyar el premi Josep Pla per ‘Una família exemplar'. Hi ha hagut un abans i un després?
I tant que sí. Abans m'havia prostituït escrivint novel·les. Jugava a aquest joc, i qui sap si hauré de tornar-ho a fer, i escrivia històries per als altres, per a gent coneguda que volen ser escriptors però que no volen passar pel que significa escriure, que és estar moltes hores a l'escriptori trencant-te les banyes. Però això ho acceptes com una feina. És normal, això. Som quatre que ho fem. No ens hem d'escandalitzar. A tots els països passa el mateix.
I quan va decidir deixar de ser negre literari?
Va ser per un personatge televisiu que no va complir el tracte. Jo cobrava per tota una novel·la ics diners i en lloc de tenir dotze capítols en tenia onze perquè jo creia que literàriament aquella història ja en tenia prou i va passar que em va quedar a deure el dotzè capítol sense entendre que jo cobrava per tot. Allò va provocar un gran problema perquè jo la novel·la la veia acabada i ell insistia que fes un altre capítol... Allò em va fer rebel·lar enormement per dintre i em va fer enfadar tant que vaig decidir que començaria a escriure firmant jo els llibres i que, a més, els presentaria a premis. I així va ser. Per cert, que la novel·la guanyadora havia estat en venda, o sigui, jo l'havia proposat. Escriure és una feina molt dura. La gent no sap el que significa. Nabokov deia que la tensió nerviosa que implica fer un bon text, que arribi i tingui aquella passió, és molt difícil.
Es pot dir que mentre era negre va escriure ‘best-sellers'?
Sí, i n'hi ha dos que han tingut molt èxit, però no diré mai els noms. Tinc un contracte de confidencialitat. Però és molt important que quedi clar que aquest és un joc al qual jo vaig voler entrar. Per tant poden estar tranquils que mai diré qui són. Jo també he après molt: què funciona, què no, etcètera. De cop les novel·les de vampirs es posen de moda i funcionen i això és fascinant.
I ara que és un escriptor d'èxit seguiria fent de negre?
És molt divertit, la veritat, i a mi m'agraden els diners. Hi ha un fet que em fascina. A mi m'agrada la gent. És fascinant que et vingui algú i et digui: “Quina història podria fer, jo?” O, per exemple: “Jo voldria fer una història de catedrals.”
I quin personatge famós voldria que li encarregués la biografia?
No t'ho puc dir perquè m'està passant aquests dies... Només puc dir que és del món de l'esport. Se m'està proposant fer una història, que signaré jo també. És apassionant! Una dada: al món occidental, aquí a Catalunya, només fa cent anys que la majoria de la població sap llegir i escriure. El fenomen literari tot just ha començat. D'aquí cent anys ens riurem de les històries que hem explicat fins ara. I la novel·la en concret, que s'ha donat per morta tantes vegades, acaba de començar. Per tant el fet narratiu és tan variat com veus humanes hi ha. I a mi això em fascina! Buscar noves fórmules per explicar una història m'enriqueix molt. Hi ha un altre factor, és clar: que es vengui, que també és molt important.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

societat

Crema un autobús a la Gran Via, no fa ferits però aixeca una gran fumerada

barcelona

Premien una nova solució per reduir el dolor en ferides complexes

FIGUERES
societat

Col·laboració del Col·legi de Psicòlegs amb l’Associació contra el Càncer

girona
BADALONA

La síndica insta Albiol a emparar els usuaris de Can Bofí Vell

BADALONA
societat

L’enxampen deixant trastos al carrer i és multat per aparcar malament

figueres

Tres obres de millora paisatgística de la Garrotxa, en marxa

OLOT
SOCIETAT

Reus accelera el servei porta a porta de fracció vegetal

Reus
societat

A punt la Fira Gran, el saló de les persones grans

L’hospitalet de llobregat
societat

El Govern destina més d’un milió d’euros a l’assistència judicial de les víctimes de violència masclista

barcelona