60 anys de colònies: empenta per al país

L’arribada de l’estiu marca el final del curs escolar i suposa, alhora, l’inici de l’activitat de lleure estiuenc per excel·lència, les colònies. Milers d’infants catalans viuran l’experiència de marxar de colònies, com un dia van fer-ho els seus pares i els seus avis. I és que a Catalunya les colònies de vacances es van iniciar l’any 1893 fruit de l’esperit europeu de renovació pedagògica que volia oferir una millor educació als infants, més enllà de l’escola. L’origen també té una forta vinculació amb l’atenció sanitària i social d’alguns infants, en un entorn vital diferent als barris o pobles on vivien i que permetia la recuperació d’algunes malalties i una millor alimentació.

Després de la Guerra Civil, d’una manera molt tímida per les limitacions del règim, comencen els campaments escoltes (finals dels quaranta) i les colònies de vacances a la dècada dels cinquanta, vinculades a les parròquies i dins de Càritas. L’any 1957, per la importància d’aquestes activitats, en nombre i impacte educatiu, es constitueix el Secretariat de Colònies de Barcelona. Per continuar l’activitat de l’estiu, a finals dels seixanta, sorgeixen els primers centres d’esplai que al llarg dels caps de setmana del curs oferien activitats educatives. I ja l’any 1960 s’inicia el primer curs de monitors de lleure, per capacitar aquests voluntaris i permetre el desenvolupament amb qualitat d’aquestes activitats. Aquella primera formació va donar origen a l’Escola de l’Esplai de la Fundació Pere Tarrés, la primera institució nascuda per formar educadors de lleure a Catalunya.

Més enllà de la història, les activitats de vacances compleixen avui un paper insubstituïble, perquè contribueixen al creixement integral dels infants. Hi ha moltes competències clau en la vida de les persones, com ara l’autonomia, la responsabilitat, la iniciativa, el treball en equip, la convivència..., que en bona part es poden adquirir en els espais de lleure, no de manera teòrica, sinó posant-les en pràctica. D’altra banda, generen cohesió social perquè faciliten –en la mesura que són accessibles per a tots– la igualtat d’oportunitats dels infants.

Val la pena destacar el paper dels educadors en el lleure, sovint voluntaris, que dediquen el seu esforç i il·lusió a fer possible una experiència única de sentit vital i de creixement. El seu testimoniatge i entusiasme, altruista, s’encomana i fa d’aquestes activitats un moment irrepetible. Cal remarcar també que alguns dels primers monitors ocupen llocs de lideratge i presa de decisions en el món polític, econòmic i social.

Un país que vol excel·lir en la seva qualitat humana i social, sens dubte ha de potenciar les activitats de lleure, que encara arriba de manera insuficient a certs infants. Per aquest motiu, seixanta anys després, la nostra atenció a la infància vulnerable a través del lleure segueix vigent.