Actrius, lords i luxe

L’arribada dels Woevodski va revolucionar una costa oblidada que el matrimoni russoanglès va promocionar enfrontant-la a la Costa Blava, entre Marsella i Gènova, indret que a principis del segle XX, i gràcies a la bonança climàtica, es va convertir en el refugi hivernal de la burgesia i l’aristocràcia del nord d’Europa, en particular de la classe alta britànica, que la coneixia com a “French Riviera”. Intentant trencar un monopoli que donava símptomes d’esgotament, en un dels viatges a Londres, i gràcies a una amiga, Dorothy Webster es va posar en contacte amb Lord i Lady Islington; John Dickson-Poynder, sisè baró d’Islington i antic governador britànic a Nova Zelanda, i Anne Beauclerk Dundas, filla de James Dundas de Dundas i neta del baró Napier de Magdala, militar guanyador de batalles a l’Índia, a Abissínia i a la Xina. La diplomàcia de l’esposa del coronel Woevodski va ser efectiva, i així, el 1929, alhora que la parella d’aristòcrates russos iniciava les obres de Cap Roig, entre la cala Gamarús i la cala Pedrosa, es començava a aixecar La Musclera, casa important que els amos van inaugurar el Nadal d’aquell any exercint d’amfitrions d’uns potentats a qui costava molt poc comprar noves propietats i fer d’aquella part de la costa un reducte exclusiu on van estiuejar i hivernar lords, actrius, ministres i princeses, i fins i tot va estar a punt d’anar-hi un president dels Estats Units. Potser per això, i tal com recull Xavier Febrés en el seu llibre Grans hores de la Costa Brava, no ens ha d’estranyar que entre el 1929 i el 1936, entre Tamariu i Calonge, la propietat canviés de mans i sorgissin edificacions notables, com ara La Perica –que, començada el 1933 després d’un encàrrec d’Elizabeth Bessie Walker, senyora de Greenfeld, resident a Londres, va ser abandonada per la propietària el 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil– i la casa Inskape –a cala Sénia, prop de la platja de Castell, aixecada per un ric armador que va morir prematurament i no la va arribar a estrenar–. El 1941 la va comprar Luis Urquijo, marquès d’Amurrio, que la va posar de lloguer, la qual cosa va fer que el 1962 Truman Capote hi entrés amb el seu secretari i amant, Jack Dunphy, i que allà escrivís bona part de la seva obra capital, A sang freda.

La tasca de la parella de russos es pot descobrir en altres residències com ara les cases Sempere, Barella, Audouard i Verdaguer, però nosaltres centrarem el relat en la primera, La Musclera, i en una altra casa nova, imitació de l’estil gòtic Tudor anglès, que s’aixecava sobre la calongina muntanya de Treumal, una mansió que el poble coneixia com a “castell Madeleine” i que el capità Philip Reginald Astley va regalar a la molt famosa actriu Madeleine Carroll, a tocar de Roques Planes.

Marie Madeleine Bernadette O’Carroll va néixer el 26 de febrer del 1906 a West Bromwich, un barri de Birmingham, a la Gran Bretanya. La Carroll, com la coneixien en els temps de gran fama, va fer de model i de professora de francès fins que als 21 anys va debutar al teatre, i als 22, al cinema, amb la pel·lícula muda The guns of Loos, una epopeia bèl·lica dirigida per Sinclair Hill que li va obrir les portes d’una indústria en què es va enlairar vertiginosament fins que el 1935 Alfred Hitchcock, que com tothom sap tenia una certa debilitat per les noies rosses, la va triar per protagonitzar 39 escalones. Per aquelles dates, la nostra heroïna i el seu lord sovintejaven la costa de l’Empordà. S’havien hostatjat a l’hotel Trias de Palamós, al Mediterrani de Calella de Palafrugell i, sent com eren britànics amb possibles, van dedicar molts esforços a trobar el seu particular paradís perdut sobre els penya-segats. La Maria de can Trias va ser el contacte que va donar a la parella la pista de Llideu Torrent, un rendista mig arruïnat que finalment els va vendre la finca. En un reportatge del 1987, fet amb motiu de la mort de Madeleine Carroll, Luisa Cané, que era la vídua del terratinent, assegurava: “Quan Madeleine Carroll va venir acompanyada de Maria Trias i el lord anglès a trobar en Francesc [aquest era el nom d’en Torrent], el que anys més tard seria el meu marit no tenia gens de ganes de vendre. Considerava que la pineda de Treumal era una propietat sense gaire profit, però li havia agafat estimació. Així, va pensar que, per aconseguir que l’aristòcrata se’n desdigués, el que podia fer era demanar un preu molt i molt alt. «Si la volen, hauran de pagar 100.000 pessetes», va dir. La seva sorpresa va ser veure que l’home deia que sí gairebé automàticament. Allò va fer que s’ho repensés i va anar pujant de 50.000 en 50.000 pessetes fins que l’un i l’altre es van aturar en les 300.000. On vas a parar! 300.000 pessetes d’aquell temps!”

La transacció ràpida va donar plens poders a Joan Raig, un dels millors contractistes de la contrada, que va acabar el castell l’any 1936, quan l’esclat de la Guerra Civil en va allunyar els propietaris. Tot es va acabar de complicar amb el divorci de la parella, que va generar una agra disputa per veure qui es quedava la finca. Dolors Reig, que havia estat una de les modistes que treballaven per a la incipient jet-set, ja fos la filla Rothschild, els prínceps Mdivani o la millor societat que es refugiava entre la Fosca i Calella, assegurava que la Carroll era “una senyora molt senzilla, primeta, no gaire alta, però ben formada, amb molta classe i més cultura, i sense cap ànim d’ostentació”. Una imatge que contrastava amb la de la diva que havia protagonitzat grans èxits com ara Agent secret, Policía montada del Canadá i El presoner de Zenda. En plena Guerra Mundial, no va dubtar a vestir-se d’infermera de la Creu Roja, la qual cosa la va portar a 61 hospitals de campanya i a cedir un altre castell que tenia als afores de París, on va acollir més de 150 orfes i alhora va impulsar una acció humanitària a Califòrnia, on va buscar l’ajut de grups de joves per proveir-los de roba i aliments. La guerra va marcar el futur de l’actriu. Se li va atorgar la Legió d’Honor i, després de dos matrimonis fugaços –l’un, amb Sterling Hayden, aquell vaquer que a Johnny Guitar va dir a Vienna (Joan Crawford) “Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida”, i l’altre, amb Henri Lavorel, productor francès–, va trobar l’estabilitat al costat d’Andrew Heiskell, aleshores publisher (director) de Life. El castell de Calonge, que havia passat temps d’oblit i d’una certa agonia –l’estiu del 1951 va ser llogat a l’exrei Humbert d’Itàlia–, va tornar a congregar grans noms de les finances, l’economia, la política, la societat i els mitjans de comunicació. Per la badia palamosina, van transitar-hi, entre d’altres, el subdirector del Metropolitan Museum de Nova York, J. Rausman, que va finançar i potenciar un concurs de pintura ràpida a Palamós; la família de David Baille, de la banca Lasard, emparentada amb els Rothschild; el general Rouard, que va ser ambaixador a Washington i va convidar a venir Lee Bouvier; la princesa de Radziwill, que era la germana de Jacqueline Bouvier, casada amb John Fitzgerald Kennedy, aleshores inquilí de la Casa Blanca i mandatari en cap de la primera potència mundial, que havia decidit que les vacances d’estiu del 1964 la família presidencial les passaria a Treumal.

La Musclera havia passat un procés paral·lel d’ascensió i davallada. El 1931, l’havia visitat Lady Clementine Hozier, esposa de Winston Churchill. Després de la guerra, la van llogar a famílies com ara els Badia i els Catà, fins que el 1963 la filla de Lord Islington, Joan Alice Katherine Dickson-Poynder, casada amb Edward Grigg, baró d’Altrincham, la va recuperar. Com si es reproduís el guió del thriller Ombres acusadores –que el 1958 s’havia rodat a la propietat–, per tornar a la finca, Lady Altrincham va haver de pledejar amb els Catà; un cop guanyada la causa, però, la casa es va convertir en punt de trobada internacional de polítics, artistes i literats, com ara Al Gore, Iris Murdoch i Hugh Thomas, que hi van fer nit, sense imaginar que avui la mansió estaria en venda; si més no, és el que recullen les pàgines d’una gran immobiliària internacional, que la presenta com a “propietat històrica, una de les més exclusives i famoses”. L’assassinat de Dallas va deixar el “castell Madeleine” sense el seu hoste més il·lustre, i la seva amfitriona va caure en l’oblit. El 1987 va morir a Marbella. A la zona de Treumal, tan sols la recorda una urbanització. Però ha guanyat una darrera batalla. Les seves restes han tornat a l’Empordà, a Calonge, el poble que ella tant va estimar.