Societat

Territori

Moments estel·lars de la Costa Brava

Vides paral·leles

Frontera El drama europeu de mitjan segle passat va tenir un escenari destacat al nord de la Costa Brava, a Portbou, per on van passar milers de refugiats en les dues direccions, intentant escapar dels franquistes i dels nazis. Antonio Machado i Walter Benjamin estan enterrats a trenta quilòmetres l’un de l’altre, els que separen Portbou de Cotlliure. Són només dos exemples del drama que van viure milers de persones al continent europeu

Portbou va viure de pledos dels drames humanitaris que van marcar el segle XX
Les tombes de Machadoi Benjamin estan separades per poc més de trenta quilòmetres
Dues persones que vanacabar fugint per salvar la vida i que van morir sense res a sobre

Per la seva situació fronterera, Portbou va viure de ple dos dels drames humanitaris que van marcar el segle XX. L’exili, el dolorós exili, és el protagonista d’aquests Moments. Exili en doble sentit: de sud a nord i de nord a sud. Primer, en el context de finals de la Guerra Civil espanyola, Portbou, i la resta de passos pirinencs, va ser escenari d’excepció de la retirada de l’exèrcit republicà i la fugida de milers de persones cap a territori francès. I en segon lloc, en el context de la Segona Guerra Mundial, va ser lloc de pas, de retenció i d’acollida de persones que fugien del nazisme. Aquesta doble vivència de l’exili, el converteix en un espai únic per resseguir la memòria democràtica i la lluita antifeixista de l’Europa del segle XX.

Testimoni del pas de milers d’exiliats, el poble de Portbou va ser objectiu de nombrosos atacs aeris durant la Guerra Civil: la seva situació fronterera la feia una plaça molt desitjable per a l’exèrcit franquista. L’Ajuntament va habilitar diferents refugis per protegir la població dels bombardejos franquistes: túnels ferroviaris, recs propers a l’estació, alguns carrers i el mateix ajuntament. Al final de la guerra, va ser atacat per terra, aire i mar. Els efectes destructius de la Guerra Civil a Portbou van ser devastadors.

  A l’esclatar la Segona Guerra Mundial, i amb l’ocupació alemanya de bona part del territori europeu, moltes persones van seguir el camí contrari. Amb la intenció de creuar el territori espanyol per arribar a Portugal i d’allà, embarcar cap a Amèrica, per a molts Portbou va ser la primera població que els rebia al sud dels Pirineus.

El fet de disposar d’una estació internacional de ferrocarril facilitava l’entrada al país. Molts (si disposaven de papers en regla i possibilitats econòmiques) arribaven en tren, però altres ho feien per algun dels nombrosos colls de muntanya que comuniquen França i Catalunya. De tots els Pirineus, els de més fàcil accés són els de l’Alt Empordà. Va ser així com els pobles fronterers d’aquesta comarca van veure com milers de persones arribaven d’una Europa amenaçada pel nazisme. Pendents dels controls, que s’havien intensificat, arribaven amb la incertesa de si el nou govern espanyol feixista, els deixaria circular pel seu territori o els obligaria a la repatriació. I així, van passar per Portbou novel·listes com Heinrich Mann o Franz Werfel (que va creuar amb la seva esposa, Alma Mahler), intel·lectuals com Hannah Arendt, científics com Otto Meyerhof (premi Nobel de medicina el 1922) i cantants com Lotte Leonard.

Un poeta i un filòsof personifiquen perfectament aquest doble drama que va sacsejar Europa a mitjan segle XX. Les tombes d’Antonio Machado i Walter Benjamin estan separades per poc més de trenta quilòmetres. Tot dos van morir mentre fugien: el poeta espanyol, de les tropes de Franco i el filòsof alemany, de Hitler. Van travessar la frontera en sentit invers en un any i mig de diferència, el que va del final de la Guerra Civil espanyola i l’inici de la guerra europea. Machado està enterrat al cementiri de Cotlliure; Benjamin, al de Portbou.

Machado era professor d’institut a Segòvia i va participar en la proclamació de la República a la capital castellana. “Con las primeras hojas de los chopos y las últimas flores de los almendros, la primavera traía a nuestra república de la mano”, va escriure l’autor de Soledades i Campos de Castilla. Amb l’aixecament feixista, el govern li va aconsellar de traslladar-se a València. Hi va anar amb la seva mare, el seu germà José i la seva esposa i l’altre germà, Joaquín. Allà va publicar diversos llibres, alguns il·lustrats per seu germà José que es distribuïen al front entre els combatents. Abans que les tropes franquistes arribessin el Mediterrani, Machado i la seva família es van traslladar a Barcelona, on van fer-hi estada des del maig del 1938 fins a la retirada.

Walter Benjamin era el gran de tres germans d’una família acomodada i d’idees lliberals. Va estudiar filosofia, literatura i història de l’art a diferents universitats alemanyes i a Berna. Va fundar clubs de debat i va presidir la Unió d’Estudiants Lliures de Berlín. En la Primera Guerra Mundial va estar al costat del corrent d’esquerres que considerava el conflicte com una carnisseria imperialista. Va col·laborar amb l’Institut per a la Investigació Social, institució de tendència marxista en què hi havia gent com Theodor Adorno i Max Horkheimer. Al mateix temps va mantenir una bona relació amb Bertolt Brecht.

A mitjan gener, l’avanç de les tropes franquistes era imparable i el govern va ordenar evacuar Barcelona. La família Machado va marxar la nit del 22 de gener en un comboi d’ambulàncies en què viatjaven moltes persones rellevants. Cinc dies després van arribar a Portbou.

L’arribada dels nazis al poder va coincidir amb una estada de Benjamin a Eivissa. Ja no tornaria a Alemanya. Es va instal·lar a París, com molts altres, on al llarg de set anys va viure en condicions molt precàries. Vint-i-vuit canvis de residencia en aquest període. La capitulació de França, el juny del 1940, va ser el toc de gràcia final que va obligar la comunitat de refugiats alemanys a intentar fugir en direcció al sud, cap al port de Marsella, on es podien aconseguir bitllets per a Àfrica o Amèrica. Hi va arribar al setembre, però la ciutat era una trampa. No hi havia bitllets per a tanta demanda. L’única esperança de deixar França era travessant els Pirineus.

A la frontera, la família Machado es va trobar amb Andrés García de Barga i Gómez de la Serna, Corpus Barga), poeta, narrador, periodista i amic de la família que el va presentar als gendarmes com un gran poeta espanyol. A ell i la seva mare, tots dos amb la vida que se’ls aguantava d’un fil, els van traslladar a l’estació de Cervera, on es van reunir amb la resta de la família, i l’endemà, el 28 de gener, van arribar a Cotlliure. Hi van arribar sense res, amb un paraigua per a tots quatre. Les maletes s’havien perdut en algun punt entre Figueres i la frontera. Ni ell ni la seva mare podien gairebé caminar.

Les forces de Benjamin eren escasses i travessar els Pirineus era una odissea. Des del coll de Belitres va veure el mar i, al fons, el poble de Portbou. Benjamin, la fotògrafa Henny Gurland i el seu fill van arribar a Portbou i es van presentar a la comissaria de l’estació internacional, on els van denegar l’entrada perquè no tenien visat. Els van portar a l’hotel Francia amb l’amenaça de la deportació. Portava 70 dòlars a la butxaca i una maleta amb un rellotge d’or, una pipa, un passaport fet a Marsella i algunes andròmines més. Dotze hores després de la seva arribada a Portbou, el van trobar mort al llit de la seva habitació després de prendre una dosi mortal de morfina. Segons la seva acompanyant, havia escrit una carta a Adorno explicant les seves intencions: “No tinc cap altra opció que posar fi a aquesta situació desesperada. La meva vida acabarà en un poble petit del Pirineu on ningú no em coneix.”

Vell, malalt, decebut i amb bronquitis, Antonio Machado va morir a l’habitació de l’hotel Bougnon-Quintana, de Cotlliure, el 22 de febrer del 1939. La seva mare va tancar els ulls tres dies mes tard, pensant que estaven a punt d’arribar a Sevilla. El van enterrar al cementiri de Cotlliure, al panteó d’una família del poble i amb la bandera republicana cobrint el taüt. A l’enterrament va estar acompanyat de la majoria d’exiliats espanyols i d’algunes autoritats republicanes. Pocs dies després, Pau Casals es va traslladar fins a la tomba per interpretar-hi El cant dels ocells en honor del poeta. Uns anys mes tard van traslladar les restes i les de la seva mare a l’actual emplaçament.

A Benjamin el van enterrar a Portbou, tot i que mai no s’ha pogut certificar el lloc exacte. Dos cementiris amb el mar al fons i a trenta quilòmetres de distància guarden les restes d’aquestes dues persones il·lustres, que feien que el món fos millor i que hem triat com a representants del drama que van viure milers d’exiliats. Dues persones que van acabar fugint per salvar la vida i que van morir sense res a sobre, a poca distància en l’espai i en el temps l’un de l’altre. La tomba de Cotlliure i el Memorial de Portbou ens recorden aquestes dues històries del drama europeu. Vora el mar, els ocells no hi han deixat mai de cantar.

Portbou Exili, Machado ‘versus’ Benjamin

3

5

2

4

1

Amb el mar de fons

El coll de Belitres és el pas fronterer més oriental entre l’Estat francès i l’Estat espanyol. Enllaça el municipi de Cervera (Rosselló) i el de Portbou (Alt Empordà). És aquest el lloc per on van passar bona part dels quasi mig milió de persones que van fugir del feixisme al final de la Guerra Civil. Es calcula que 480.000 per totes les comarques dels Pirineus i 350.000 per l’Alt Empordà. El mateix lloc on, poc temps després, jueus i intel·lectuals europeus van arribar fugint del nazisme.

 El 26 de gener de 1939, les tropes franquistes ocupaven Barcelona. Era l’inici de la fi. Amb l’obertura de la frontera francesa a finals de gener i principis de febrer de 1939 (els controls fronterers van permetre l’entrada de refugiats civils a partir del 28 de gener i dels militars republicans a partir del 5 de febrer), unes 350.000 persones van abandonar l’Estat espanyol pels diferents passos de l’Alt Empordà, sobretot pels pobles de la Jonquera (coll del Pertús) i Portbou (coll de Belitres). Però també pel mas Perxés i el coll de Manrella a Agullana, pel coll de Lli a la Vajol, i d’altres. Soldats i autoritats republicans, intel·lectuals i creadors, i molta població civil buscaven protecció en territori francès. Entre la llarga filera de persones que van passar per Portbou, hi havia el fotògraf Agustí Centelles, extraordinari documentalista, que va fixar en imatges inoblidables la vida als camps de concentració de l’exili francès. I és que pocs quilòmetres al nord, els esperava el drama dels camps de concentració i per a alguns, una llarguíssima vida a l’exili. Les mesures de l’administració francesa van ser mínimes: precaris camps de reclusió en condicions materials i de salubritat inexistents. Més de la meitat d’exiliats van acabar tornant aviat a una Espanya, on els esperava la presó i l’estigma. Van ser uns 200.000 els qui van quedar-se a l’exili europeu i, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, molts d’ells van marxar a Amèrica.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
terrorisme
atropellament mortal

Atac al cor de Barcelona

Una furgoneta atropella diverses persones a les Rambles

Algunes fonts no oficials parlen d’una o dues víctimes mortals i desenes de ferits

La zona és desallotjada i es tanquen les estacions de Metro, FGC i Rodalies de Plaça Catalunya

Barcelona
 
aeroports
conflicte al prat

Eulen cita el comitè per intentar consensuar un àrbitre per al laude

Barcelona
 
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Tarda de sol i calor

Barcelona
 

L'Ajuntament de Reus censa 2.466 gossos des d'inicis d'any

Reus
 

Augmenten un 7,2% les trucades del Berguedà al 112

Berga
 

Reggaeton amb marca berguedana

Berga
 

Veïns d’Avià denuncien un nou abocament a la riera de Coforb

Avià
 

Normalitat al Prat el quart dia de vaga, tot esperant l'elecció d'un àrbitre

barcelona
 

Recuperen en una finca de Montbui el cultiu d’un cereal oblidat

Igualada