Identitat terrassenca en el segle XXI

Vam ser la Manchester catalana en la primera industrialització; la Nova Atenes –per l’esperit creatiu i artístic de la ciutat– en el modernisme i el noucentisme; la Terrassa la roja, per haver solucionat els desgavells urbanístics i de manca de justícia social que ens havia generat el franquisme. Durant decennis, ens va manar el salisme, després el royisme –dues formes diferents, més o menys, de control polític– i ara estem assistint a la fi de la partitocràcia local de la Transició i l’autonomisme i a la fugida i abdicació de les elits locals. Hem estat aftertèxtils i postolímpics. Hem estat la ciutat de la cultura i la universitat, del Xavier Marcet dels anys noranta. La crisi de la totxana –econòmica, financera i, sobretot, social–, però, i el previ creixement econòmic de la ciutat basat en el totxo, ens han deixat molt desorientats. No hem sabut pujar amb força a l’onada de l’era d’internet i no sabem si podrem agafar el tren de la quarta revolució industrial, el de la bigdata, la ciutat intel·ligent i el que se’n derivi. Hem d’afegir-hi, a més, el moment d’esclat global de la ciutat de Barcelona i del procés sobiranista del nostre país. I aquí, ai las, hem quedat bastant perduts i desdibuixats. En aquest context, un dels relats de la ciutat més interessants que he sentit darrerament el feia la gent de la Terrassa Secreta i la Descomunal, postmoderns terrassencs, en què parlen de Terrassa com d’un no-lloc, del no-espai; que sigui dit per ells pot tenir gran força creativa! Ens hem quedat en l’espai buit del no-relat, entre la gran Barcelona, catalana i global, i la Catalunya interior, i la seva força d’allò local i pròxim. A priori, no tenim cap gran novel·la que parli de nosaltres –la metàfora de l’home que camina sol pel marge de la C-58 de les “granotes bullides” d’Òscar Andreu em serveix. La teranyina, la darrera gran pel·lícula terrassenca de Toni Verdaguer, és dels anys vuitanta, igual que la trilogia de Feixes, de Jaume Cabré, i el poema sobre la plaça del Segle XX d’Agustí Bartra (vull fer esment i reconeixement a Sílvia Alcàntara, Pep Puig, Rubèn Intente i Andreu Grau, escriptors locals). El súmmum és tenir una ciutat de la imatge amb uns grans estudis on es fan moltes pel·lícules però que cap parli de nosaltres!

Però, malgrat tot, la ciutat es mou! Hi passen moltes coses! El que cal és saber-les cosir, que creixin i es relacionin en xarxa! La manca, o negació, d’identitat pròpia és sempre la principal força de creació de la identitat.

Deia un savi que la identitat és sempre la recerca i construcció de la identitat. Mai és una foto fixa, sinó una realitat viva i canviant, i aquesta ha de provocar adhesió de la seva gent, no sols pel record i apel·lació al passat, sinó per la voluntat de viure plegats el present i construir un futur junts. La identitat, explica Ramoneda, és el projecte d’una vida millor. Fins i tot els filòsofs postmoderns en voga (Zizek, Laclau, Baumann…) parlen de la identitat com d’una falta permanent d’identitat, d’una identitat mai closa i acabada del tot. Una identitat, sense límits, que, a vegades, fins i tot, pot arribar desbordar el propi subjecte col·lectiu i ser esclatant. I és aquí quan esdevé revolucionària. També diuen que la identitat és performativa (de performance), és acció!

Aquesta lògica de recerca permanent de la identitat penso que és el que li passa a la ciutat de Terrassa, amb un element afegit, que és justament la dificultat de definició de la unitat/pluralitat del propi subjecte col·lectiu, la ciutat, la seva ciutadania plural i els seus 33 barris.

Aquesta identitat mai no serà homogènia al 100% entre els membres; tothom porta moltes motxilles i vivències i tots, absolutament tots, som diferents. Per tenir una identitat col·lectiva, i també individual que s’hi refereixi, però, hem de compartir un llindar mínim d’elements, projectes i relats comuns, més enllà de viure en un mateix espai urbà. La meva experiència em diu que, a Terrassa, quan fas una afirmació d’identitat local, la manca de referents col·lectius fa que l’adhesió sigui més forta i creativa.

Avui, però, aquests elements identificatius no poden ser coses inconnexes, sinó que cal que estiguin emmarcades en un relat i un marc de pensament. I si d’elements identificatius terrassencs en podem arribar a trobar, de relats i projectes compartits anem encara perduts.

Hi ha moltes Terrasses, massa segmentades, i pocs projectes compartits. El Jove de Festa Major, que uneix moltes entitats diverses, n’és un, però dura tres nits! El David Travé cada cap de setmana ressenya gairebé 30 concerts de música a la ciutat. A Terrassa, hi ha més de 200 grups de música em diuen! Moltes entitats, molts projectes, però molt pocs de compartits, i un Ajuntament que segurament encara hi viu massa d’esquena. Calen nous lideratges més horitzontals i integradors. Saber i aprendre a treballar en xarxa. Un Ajuntament amb més ganes de compartir el poder i apoderar la ciutat i la seva gent. I una ciutat que cerqui amb valentia un lloc i encaix en el procés sobiranista i que exerceixi la capitalitat i el lideratge que ens toca en el nostre entorn.

Som una de les ciutats mitjanes importants d’Europa, a prop d’una gran metròpoli, amb identitat pròpia, com ara Postdam respecte de Berlín, Brescia i Bèrgam respecte de Milà, Malmö respecte de Copenhaguen i Anvers respecte de Brussel·les. En una comarca, el Vallès, que és un dels espais econòmics més importants del sud d’Europa. Ara que hem passat a ser la tercera ciutat del país en nombre d’habitants, ha tornat a sonar la música que això no era massa important, que allò significatiu seria ser la primera en qualitat de vida. Hi estic d’acord a mitges. Ens ho hem de creure més: no som la tercera ciutat del país, som la primera de fora de la conurbació barcelonina. I hem d’exercir com a tal. Ah, i sobretot, el més important era passar a Sabadell, i això, com és reconegut internacionalment, ja ho tenim! De fet, sóc més de cooperar que de competir, del gran Vallès que de les polítiques de campanar, però la dualitat i dialèctica Terrassa-Sabadell és una part molt important de la nostra manera de ser.