Carmen mor a Begur

L’Antoni Puigvert, que era l’uròleg més prestigiós de l’Estat, li va dir que no ballés, que estava molt malalta, que havia de fer repòs, però ella, que era tossuda i intrèpida, va contestar que no!, que el poble que l’havia acollit i estimat necessitava el seu suport i el 24 d’agost del 1963 en el marc dels Molins de Vent, va actuar a les Forgues en el festival destinat a recaptar fons per a la il·luminació del castell de Sant Pere de Begur. A l’espectacle hi van assistir dues mil persones, entre altres, en Salvador Dalí i la seva esposa Gala, que en acabar l’acte li van portar un ram de flors. Es va vestir amb la bata de cua blanca i va dansar per soleá. Malgrat la malaltia renal que la turmentava, quan va acabar va recordar als assistents que aquell era un acte solidari, que a ella la vida l’havia tractat amb generositat i amb el festival volia tornar quelcom del que havia rebut. Es deia Carmen Amaya i Amaya, havia nascut al barri del Somorrostro a Barcelona i després de ser reconeguda com el geni artístic que va canviar per sempre la manera d’entendre el ball flamenc i de fer voltes interminables al món, ella i el seu marit, Juan Antonio Agüero, es van enamorar d’una fotografia que portava a la cartera el seu representant, una casa descurada i mig ruïnosa amb àmplies vistes sobre la Mediterrània que tant estimava, coneguda com el mas d’en Pinc, situada a pocs quilòmetres d’un poble aleshores perdut, Begur. Les cròniques recullen que a l’hora de fer la transacció, el mas d’en Pinc va ser adquirit l’any 1963, mitjançant un document privat, per un empresari nord-americà, Stuart S. Wilson Junior, i el va deixar a Carmen Amaya. L’artista estava contenta i quan la van proclamar reina de les festes de Palafrugell va declarar a la premsa: “Jo adoro Palafrugell, és la meva terra i la seva gent m’ha donat el seu cor. Jo soc catalana, vaig néixer a Barcelona i, perquè ho soc, estimo aquest tros de terra. Aquesta Costa Brava, tan única, tan meravellosa. No hi ha cap tros de terra i mar més formós al món. Si ho sabré jo, que he fet la volta al món!”

Carmen havia vist la primera llum al Somorrostro, un dels barris més miserables de la capital catalana, que, sense poder pair els molts immigrants que arribaven d’altres punts de la península, havia convertit les platges, els edificis ruïnosos o les antigues fortificacions en desús, en enclavaments habitats per milers de persones que cercaven una oportunitat.

El 2 de novembre del 1918, la tempesta de pluja i el temporal de mar amenaçaven la barraca 48 del barri on vivia la família Amaya. Quan la Micaela, casada amb Paco Amaya el Chino, esquilador i bon guitarrista, es va posar de part i va tenir les primeres contraccions, l’home va buscar el consell de dues expertes comares (llevadores) que li van recomanar que traslladés la partera a la barraca del seu avi, el Cagarrutas, tractant de bestiar, situada a tocar el barri de Pekín. L’escena no era original. Els dies de llamps i trons, les construccions de fusta i xapa que s’aixecaven entre l’hospital dels infecciosos i la fàbrica de gas Lebon s’ensorraven com un castell de cartes i la desgraciada cadència marcava el batec d’un barri on la vida, més que complicada, era extraordinària. Segona d’onze germans dels quals només cinc van sobreviure, Carmen sempre va declarar que les dues branques de la seva família eren originàries del Sacromonte granadí, però ella es reivindicava catalana i es mostrava ufanosa d’haver nascut a la riba del mar: “La meva vida i el meu art van venir del mar. Les primeres idees del ritme i la dansa me les van marcar les onades. Els meus jocs eren l’aigua i la sorra, sempre corrent, sempre nedant, no sabia que ballaria professionalment però aquest exercici em va donar força a les cames, em va obrir els peus i em va permetre arribar on vaig arribar.”

En una entrevista que li va fer en Josep Maria Massip, que era el corresponsal del Diari de Barcelona als Estats Units, Carmen li va explicar que quan tenia sis o set anys, es barallava amb altra mainada més gran per treure el carbó de les escòries de la fàbrica de gas: “Encara que m’hi estigués vint-i-quatre hores –deia– arrossegava el sac ple fins al Somorrostro, perquè em feia mal al cor veure que quan el pare i la mare tornaven i les havien passat molt magres per omplir l’olla, a la barraca no hi havia res per fer foc.”

Malgrat les complicacions, mai es va queixar de la infància. Potser perquè recordava que quan tenia quatre anys va aprendre a ballar la sambra i als sis acompanyava el pare, un instructor immillorable, en la volta per les diferents tavernes i restaurants de la Barceloneta, on aquella menuda que creixia escoltant el mar i el pas dels trens feia vibrar els clients de locals com la guingueta de la Porta de la Pau, la Taverna del Manquet, el Cangrejo Flamenco, Casa Escaño i fins i tot les Set Portes. El pare tocava la guitarra, la nena cantava i ballava i després passaven la bacina que ajudava a comprar el menjar de la família. La fama de Carmen alimentada pel boca-orella va despertar la curiositat de Josep Santpere Pey, pare de Mary Santpere, empresari amb ull clínic, qui la va fer debutar al Teatre Espanyol. No tenia l’edat legal per treballar, però tot va canviar quan la va descobrir Sebastià Gasch, crític d’art i periodista que, des de les planes del setmanari Mirador, es va convertir en el seu propagandista oficial: “Era gitana de soca-rel. Des de la ratlla dels cabells fins als talons –va escriure– que volaven sobre la guitarra del seu pare, el Chino... de cop un salt. I la gitaneta ballava. Era indescriptible. Ànima, ànima pura. El tablao vibrava amb inaudita brutalitat i una increïble previsió. Com tots els gitanos, segurament la Capitana va néixer ballant. Era l’antiescola, l’antiacadèmia, i el que feia més impressió era el seu nervi, que la crispava en dramàtiques convulsions, la seva sang, la seva violència, el seu ímpetu de bailaora de casta.” Tanta, que a l’exposició universal del 1929 van contractar la família per ballar al Poble Espanyol i quan el representant, en Jordi Morell, va aconseguir una actuació davant d’Alfons XIII, la nena es va saltar qualsevol protocol i en comptes de dirigir-se- li com a “majestat” ho va fer com a “zeñó rey”; tanta que encara no aixecava un pam de terra que amb la seva tia, La Faraona i la cosina Antonia, en Morell se les va endur a París al Teatre Palace, on Raquel Meller era l’estrella principal.

Després de canviar la barraca del Somorrostro per un pis del carrer Nou de la Rambla, els Amaya van veure com la filla debutava al Villa Rosa de Manuel Borrull, i allà va conèixer Sabicas, el guitarrista flamenc nascut a Navarra que va recomanar al pare que la portés a Madrid. Dona de força i caràcter rebatejada la Capitana, el seu ball la va portar a triomfar arreu de l’Estat. El 1935 va actuar al Teatre de la Zarzuela de Madrid amb Concha Piquer i va fer la primera incursió al cinema, La hija de Juan Simón, i un any més tard, María de la O. A l’any 1936, el cop militar va agafar els Amaya actuant a Valladolid. Ells van voler fugir a Lisboa, però l’arribada a Portugal va ser esperpèntica, ja que la policia va confondre la troupe gitana amb els assassins d’Onésimo Redondo, i els va empresonar. Aclarit el problema, es van embarcar cap a Buenos Aires. Va ser l’inici de la carrera internacional d’una dona que va triomfar a Americà –des de l’Argentina fins als Estats Units– i Europa. La seva figura petita i fràgil va enamorar grans noms de la intel·lectualitat i l’espectacle. El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, va posar el seu avió a la seva disposició per convidar-la a una vetllada a la Casa Blanca, va ser portada de la revista Life, va actuar a Sud-àfrica i a l’Orient Mitjà. El desembre del 1947 va tornar a Espanya. Era una estrella mundial, depreciada per les autoritats. Carmen es va mantenir fidel a la família fins que Juan Antonio Agüero, un noi de casa bona de Santander que enganyava el pare dient que anava a Madrid a estudiar arquitectura quan, en realitat, assistia a classes de guitarra amb Andrés Segovia, li va proposar casar-se. Ho van fer el 19 d’octubre del 1959, a l’església de Santa Madrona. Un paio senyorito es va unir amb una reina gitana. Un tàndem indestructible, una història d’amor intensa aixecada sobre la guitarra i el flamenc. En el darrer alè, a Begur, a l’habitació trista on hi havia la seva mare i altres membres de la família, les últimes paraules de Carmen van ser “Juan, Juan”.