Societat

Moments estel·lars de la Costa Brava

La gent “guapa”

Concentració de poder En les últimes dècades del segle XX, la Costa Brava va aplegar gran quantitat de personatges destacats en el pla polític, l’econòmic, l’artístic i el que fos, que li donaven una pàtina de glamur. Gent que es veia i es deixava veure. Un dels actes més representatius era el suquet que Pere Portabella organitzava al seu mas. Ara l’ha tornat a arrencar, adaptant-lo als nous aires

Els ministres alternavenles estades amb els líders d’una oposició encara clandestina
Pere Portabella vaintentar consolidar l’esperit que es va forjar als anys de la transició

A l’inici de la dècada dels setanta, qualsevol alienígena que sobrevolés el país amb el seu plateret podia arribar a la conclusió que la Costa Brava era el centre de la galàxia o, com a mínim, el melic de la “pell de brau”. Els ministres del govern espanyol alternaven les estades a la costa gironina amb els líders d’una oposició encara clandestina, amb un peu a la llum i l’altre a l’ombra. Fernández de la Mora tenia casa a Tossa; García-Ramal, membre destacat de la Falange catalana i que presumia de ministre de relacions sindicals en el govern de Carrero Blanco, en tenia a Castell d’Aro.

Rodríguez de Miguel, ministre de l’últim govern franquista, estiuejava a Platja d’Aro, mentre que Joaquín Ruiz-Giménez, fundador de Cuadernos para el Diálogo i home clau en la pretransició, passava els mesos de calor a Calonge. Més endavant Suárez trobaria una mica de pau a Begur, el general Gutiérrez Mellado a Cadaqués i fins i tot Santiago Carrillo, el dimoni per a mig país, es deixaria caure per Llofriu.

De l’altra banda dels Pirineus, l’estrella d’aquells estius era sens dubte el ministre luxemburguès i estel rutilant de la Comissió Europea, de la qual seria president, Gaston Thorn, amb casa a Santa Cristina d’Aro, no gaire lluny de la que un temps abans, el 1971, havia comprat Joan Antoni Samaranch, personatge amb una progressió imparable. A prop seu, Aziz Sedki, vice-primer ministre egipci, hi donava un toc d’exotisme. Lord Shellwyn Lloyd, excanceller britànic, i Chichester-Clark, premier d’Irlanda del Nord, s’anaven tornant en la mateixa habitació de la Gavina. Raymond Barre, un bon economista que entre el 1976 i el 1981 seria el primer ministre francès, passejava per Palamós mentre Edgar Faure, ministre en diverses ocasions al país veí de més al nord, descansava al cap sa Sal. Aquí ens fem ressò dels noms que hem pogut picotejar d’aquí i d’allà, però la llista és enorme.

Els periodistes catalans tenien la seva festa major particular a Llofriu, en el suquet que organitzava Pere Portabella, tot i que durant anys no es podien quedar a sopar excepte els tres o quatre escollits. El cineasta, militant antifranquista i fill del president de Danone, reunia la flor i nata de la política, l’economia, les arts i el dolce far niente del país i de més enllà. Allà hi trobàvem la carnassa necessària per omplir planes i més planes en una època de l’any més aviat curta de notícies.

“Això va sortir d’una iniciativa absolutament privada meva –assegurava Pere Portabella en una entrevista– en un moment en què no hi havia mitjans de comunicació ni res. Primer ho feia a la casa de Llofriu, amb les persones que més ens movíem durant els anys del franquisme, que ens vèiem en la clandestinitat. I vam ocupar el territori a fora i vam fer el suquet. I va venir el Pitu a cuinar-lo. A partir d’aquí, va anar creixent fins a reunir 200 i escaig persones. Aleshores va morir el Pitu i al cap de dos o tres anys vaig plegar. I ara jo crec que hauria d’intentar-ho algú, perquè la tendència és molt gregària. La gent es reuneix només amb els seus: els de la feina, els de la família o els amics. En canvi, la idea del suquet era tot al contrari. Per caràcter, sempre he volgut fer el paper d’intermediari. Hi ha gent que només em recorda pel suquet. I això està molt bé.”

El que va començar a mitjan anys setanta com un sopar d’amics va anar agafant volada amb el pas dels anys. Polítics de tots els colors de l’arc parlamentari, arquitectes top com ara Bohigas i Bofill, escriptors com Racionero, Rubert de Ventós, Terenci Moix i Vázquez Montalbán ( la majoria amb casa a l’Empordà), músics com Serrat i Carles Santos, que hi acudia especialment des de Vinaròs, periodistes com per exemple Campo Vidal, Forges i Carles Sentís i altres personatges de renom internacional com el mateix Samaranch i Gaston Thorn eren habituals al suquet de finals d’agost que s’organitzava a Llofriu.

Però el temps passa, fins i tot per als rics i poderosos, i l’entusiasme de les primeres dècades es va anar esvaint. Amb la mort de Josep Ametller i Coll, Pitu, el ferrer de Llofriu i ànima del suquet, en Portabella va decidir posar fi al sopar. Potser, també, fart de la deriva que havia agafat els últims anys, perquè una trobada de coneguts i saludats havia derivat en l’oportunitat perquè alguns es fessin veure o practiquessin allò que anomenen lobby i que sempre n’havíem dit buscar-se la vida. Sigui quina sigui la raó, les trobades a can Portabella es van deixar de celebrar durant uns anys.

La casa dels marquesos de Samaranch va ser una altra de les referències estiuenques per a la beatiful people que es deixava caure per la Costa Brava. Sense gaire rebombori, passaven per la taula de M. Teresa Salisachs i Joan Antoni Samaranch personatges com el baró Von Thyssen i Carmen Cervera, els Suqué, els Boyer, amb la Preysler de principal atracció. Un altre dia era el luxemburguès Gaston Thorn qui convidava a sopar a casa seva els mateixos personatges o d’altres de molt semblants. Poder i diners es donaven la mà i es feien petons a la galta mentre duraven les vacances.

Quan Pere Portabella va deixar de banda el suquet, la Cerdanya va intentar substituir durant uns anys el vell Empordà. El 1997, el diputat al Parlament per UDC Jordi Casas va decidir prendre el relleu a Portabella amb el que alguns van anomenar el “contrasuquet”, pel contrast de filiació política de l’amfitrió, de la majoria dels assistents i per la situació lluny de la primera línia de mar. La mort del periodista Ernest Udina, un dels inspiradors de la festa, va posar punt final a la trobada l’any 2001.

En els últims temps, han sorgit algunes iniciatives per recuperar aquella idea d’asseure en una mateixa taula persones de pensaments i sectors diferents, com ara la garoinada del headhunter (caçador de talents pels menys viatjats) Luis Conde, que des de fa uns anys reuneix un grapat d’escollits a la seva casa de Fonteta.

A mitjan anys setanta, Pere Portabella va intentar consolidar l’esperit que es va forjar entorn de la transició que va conduir l’Estat de la dictadura a la democràcia. I de ben segur que entre queixalada i queixalada es varen tancar alguns pactes que ho varen fer possible. Ara l’escenari és completament diferent i aquella voluntat de trobar punts en comú és molt menys present i probablement aquestes trobades, on persones de pensaments i sectors diferents s’asseuen davant d’un plat per fer-la petar sense pressa, són més necessàries que mai no sé si pel país, com assegurava l’amfitrió, o perquè la gent “guapa” es deixi veure i l’estiu no es faci tan llarg. A hores d’ara no sabem si la paella de Cadaqués, la dels indepes, tindrà continuïtat.

Llofriu En Pitu i el suquet

3

1

5

2

4

El suquet i la renovació de les elits

Deu anys després de posar punt final a les trobades de finals d’agost, Pere Portabella va decidir recuperar el famós suquet de peix que aplegava a la Costa Brava polítics, empresaris, actors i altres representants de la societat civil catalana. Els temps, però, han canviat, i d’aquelles reunions multitudinàries en què socialistes i comunistes alternaven amb ministres del govern estatal i amb els pesos pesants de la Generalitat, s’ha passat a una celebració un pèl més íntima, en la qual els col·legues de la clandestinitat ja no tenen cap protagonisme. El relleu generacional ha creat unes altres relacions de poder i tothom s’hi va adaptant com pot, alguns amb més facilitat que d’altres.

En el suquet de l’estiu passat (que ja no és estrictament un suquet sinó més aviat un sopar de peix) no s’hi van veure, segons els cronistes, ni convergents (com es deuen dir, ara, els del PDeCAT?), ni dirigents del PSC ni del PP. Aquests han quedat una mica fora de joc. Les protagonistes de la trobada varen ser dues dones, Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i peix gros dels comuns, i Carme Forcadell. L’exdirigent de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la imputada presidenta del Parlament varen compartir taula i intercanviar opinions amb empresaris no adscrits al procés però disposats a escoltar, d’altres de més pro procés, alguns dels participants en el vell suquet, artistes diversos i fins i tot algun filòsof en excedència. El ventall de colors ha quedat força reduït respecte al que podríem anomenar l’època olímpica, ja que no s’hi va veure ningú de fora de Catalunya. Deu ser que la predisposició al diàleg es troba seriosament afectada o que l’amfitrió ha decidit deixar de banda el glamur. El que és evident és que alguns tenen prou nas per saber sempre on cal estar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La defensa dels ferits de l’1-O a Castellgalí diu que no es pot tancar la causa perquè hi ha diligències per practicar

Manresa
SOCIETAT

Jordi Alemany: “Emmanillat vaig rebre insults i em van posar l’himne espanyol”

BARCELONA

Almenys tres morts i cinc ferits en el tiroteig a Utrecht

Brussel·les

El Pacte contra la segregació escolar vol un repartiment més equitatiu d’alumnes i proposa canviar el decret d’admissió

barcelona

L’Ajuntament de Barcelona denuncia a la fiscalia un cas d’assetjament a llogaters

Barcelona

Conesa diu que els transportistes esperen una mitjana “raonable” de 60 minuts al Port

Barcelona

El Pacte contra la segregació escolar proposa canviar el decret d’admissió d’alumnes per a un repartiment més equitatiu

Barcelona

Almenys un mort i múltiples ferits en el tiroteig a Utrecht

Brusel·les

Una quinzena d’alumnes es formaran en l’11a edició de l’Escola de Pastors

Llagunes