“Aquest país està en deute amb els seus metges”

Com a mínim he conscienciat els responsables polítics, govern i oposició, i els ciutadans que tenim un problema. El que no he aconseguit és que es prenguin decisions perquè es resolgui.

Jo no dic que no hi hagi voluntat política, però el govern té els instruments que té i potser no hi ha una consciència prou profunda del gran risc que estem assumint com a societat acceptant la cronificació de la precarietat. Això posa en perill no només la viabilitat del sistema sanitari públic i els seus valors, sinó també el sector privat assegurador.

És cert que la situació financera està condicionant molt que el govern pugui aplicar fórmules per revertir aquesta situació, però les condicions laborals, professionals i econòmiques dels metges són insostenibles. El 50% dels menors de 45 anys estan en situació de temporalitat, un 15% amb molts contractes al cap de l’any, i una part significativa amb salaris per sota dels 1.500 euros. Amb aquest panorama necessitem més imaginació i més voluntat, no només del conseller de Salut, sinó de tots els grups polítics. I també dels professionals, que han de treballar millor. Han de fer autocrítica perquè no poden continuar atenent com trenta anys enrere.

Jo tinc una proposta concreta. En dos anys han augmentat el PIB i els ingressos. Demano al govern que com a mínim una tercera part d’aquests recursos vagi directament als salaris dels professionals, especialment els dels més joves. Seria un missatge tangible i inequívoc de la voluntat d’apostar pel sistema públic de salut. El país està en deute amb els seus metges.

Al senyor Comín li haig de reconèixer un gran mèrit. No venint del sector, ha acabat entenent la complexitat del sistema sanitari. Ha arribat en un moment de màxima complexitat i ha contribuït a pacificar alguns debats estèrils. Però el problema continua sent de falta de recursos. Té la nostra lleialtat, però el nostre suport no és un xec en blanc.

Jo he dit i ho repeteixo que en aquest país no s’ha privatitzat res, una altra cosa són les formes de gestió privades, però el finançament continua sent públic i cap ciutadà paga per cap servei. El nostre model sanitari és el mateix des de l’any 1989.

Jo no puc opinar si això és factible. El que tinc clar és que s’han de prioritzar les partides econòmiques i que primer s’hauria d’invertir en equipaments i en el capítol dels professionals.

Cal coratge per transformar els models d’organització amb fórmules més àgils, més participatives, en què el lideratge dels professionals sigui més present. Això pal·liaria molta insatisfacció. A més, hem d’afrontar la cronicitat. I hem de repensar el paper dels hospitals i apoderar l’atenció primària reforçant també els àmbits socials i comunitari. Això faria millorar les llistes d’espera i les urgències.

Serà dona, jove, molt preparada, molt competitiva i empàtica. I voldrà conciliar. També haurà de ser experta en bioètica i comprendre i adaptar-se a una realitat canviant i flexible.

Aquest és un tema important que no s’afronta. Necessitem més professionals? La veritat és que ningú no ho sap. El que sí que necessitem són sistemes més àgils i més ben organitzats i potser així no en necessitarem tants. Pensi que aquí tenim una de les ràtios més altes de metge per habitant.