Isona Passola “Vull parlar de refugiats en el proper film, inspirat en el llibre de David Cirici”

Encara la dic més curta: no hi ha país sense audiovisual. En el moment que estem vivint, un país s’explica a través de l’audiovisual, perquè de totes les manifestacions culturals és la que arriba a més gent.

Amb catorze o quinze anys vaig començar a fer teatre amb el Bozzo, els Lluïsos de Gràcia, la Novell i la Cisquella, per tant jo tenia una vinculació forta amb el món dels actors. M’interessava molt la direcció d’actors però quan ells van decidir que es dedicaven al teatre, jo vaig voler continuar la carrera d’història i acabar-la. Després vaig estar a la Universitat de Vic i als alumnes els ensenyava personatges històrics a traves de l’audiovisual. Llavors em vaig matricular a l’Institut del Teatre a un curs d’iniciació al vídeo i allà va començar tot.

Depèn molt dels productors! Jo estic dins el que en diuen productors autors, és a dir, que no només busques els recursos econòmics per finançar un projecte, sinó que el tries, busques el director, els millors equips i, per tant, d’alguna manera el crees. També ajudes a trobar els diners, que es pugui fer, perquè el cinema és molt car. Crec que la meva especificitat és, des del meu coneixement o experiència artística, estar molt a prop del projecte artístic. Potser això, aquesta actitud, és el que em diferencia d’altres productors.

Es necessita molta energia per produir una pel·lícula, per motivar i cohesionar l’equip, perquè tot tingui una coherència artística, que tothom hi estigui bé i vagi a favor. Si tu no t’ho creus, el teu equip tampoc.

Una vegada Villaronga em va dir que sempre estic envoltada de bona gent. Sempre la busco. Per tant la primera condició és gent neta, que puguis confiar en la seva paraula. Això és bàsic a l’hora de crear un equip. M’agrada molt el sentit de l’humor. Ajuda a viure molt més bé. La lleialtat també és important. No vull caure en el tòpic, però crec que les dones creem les empreses d’una manera més emocional.

He passat grans etapes d’inseguretat. Aquest ofici és molt competitiu, complex i més dur del que la gent es pensa i això comporta grans inseguretats. Penso que tinc les coses clares. I em sembla que si poso la proa, la poso... però no et pensis! Deu n’hi do de les inseguretats que he passat a la vida! Però ajuden perquè quan les superes ja has après una cosa més.

La meva mare és gran i he vist de prop el que és fer-se gran. I també he vist la mort de prop perquè el meu marit va morir fa un any i mig. No hi havia pensat mai i ara hi començo a pensar una mica. Però em fa més por la vellesa que la mort.

Segur! Ell creia que la cultura era l’eina més important per defensar el país i ho va portar a terme amb la llibreria Ona, amb el teatre [amb un equip de gent va muntar La Cova del Drac], va ser editor de discos de la Nova Cançó. El pare era un creatiu i va posar tota la seva capacitat de crear al servei del país. Tot això ho he viscut des de petita com la cosa més natural del món. De caràcter tothom diu que m’assemblo al pare.

Crec que l’ensenyament està molt mal plantejat. I ho dic amb indignació. Estem ensenyant igual com al segle XIX i encara estem fent lliçons magistrals. No hem entès que només s’aprèn quan es motiva. S’hauria d’aprendre a recitar poemes, ensenyar cinema fent-los fer guions, rodant-los i a través d’això, fins i tot, treballar els temes que es vol que s’aprenguin. I per mi és absolutament imprescindible que l’audiovisual s’ensenyi a les escoles.

Sí. Tinc la sort que Pa negre va fer un recorregut enorme per les sales, va anar a molts festivals, va guanyar premis... I ara, Incerta glòria és a Netflix, la qual cosa vol dir 200 milions d’espectadors possibles. Per tant hem passat a un altre estadi en què el món pot veure tot el que es fa per tot arreu, amb tota la diversitat de llengües, perquè tot se subtitula o tradueix i això vol dir que pots fer una obra amb molta incidència.

Seguiré perquè van quedar moltes coses per fer. Per exemple, això que ha passat amb el cànon digital. A mi em semblava que era una victòria que haguéssim aconseguit que les operadores cinematogràfiques per les quals passa tot el material audiovisual paguessin per contribuir al cine català. El Tribunal Constitucional, com que és una taxa de la Generalitat, ho ha tombat. O sigui, que la feina no s’acaba. Hem de trobar la manera de poder finançar un cinema per tenir un cinema normal. I ara tenim una gran notícia amb Estiu del 1993, una pel·lícula feta amb una gran sensibilitat, amb emoció estètica. Quina felicitat que una pel·lícula rodada en català hagi estat votada per iniciar el recorregut dels Oscar. Li desitgem tota la sort del món, mai més ben dit!

Sí, m’agradaria molt fer, i de fet ho tinc avançat, l’últim premi Sant Jordi, El setè àngel, de David Cirici, que parla de refugiats i del Mediterrani. Però això és la primera vegada que ho dic. Aprofitant les vacances hem estat treballant amb el guió, que és el més important. Si no està bé, no hi ha pel·lícula. A veure quan surt. Produir és un procés apassionant però molt llarg!

Tenim una fuga de talents que sap molt greu. Cada any, l’endemà dels Gaudí, tots diuen el mateix: “Quan podrem tornar?” Perquè estan a Los Angeles però tindrien moltes ganes de fer aquí el que estan fent allà. Espero que els preparin molt i que aviat els donem feina!