La fugida jueva pel Pirineu de Lleida
Fugint de Hitler
Paquita Sitzer és una de les protagonistes del documental ‘Perseguits i salvats’
Uns 10.000 refugiats jueus van fugir de l’Holocaust i dels col·laboracionistes francesos pel Pirineu de Lleida entre el 1939 i el 1944
Des de la Val d’Aran, Sitzer i la seva família van poder arribar a Barcelona, després a Vigo i, d’allà, a Veneçuela, on encara viuen
‘Per entrar a Veneçuela, l’any 1942,ens vam fer passar per ortodoxos’, explica Paquita Sitzer
La Paquita Sitzer diu que l’única cosa que recorda de la seva arribada a Les, una nit d’octubre del 1942, després d’hores i hores de caminar i de travessar la frontera pel Pirineu per fugir de la França nazi i poder entrar a l’Estat i poder anar cap a un món lliure, era que tenia molta fred. Això i les finestres. “Recordo que vaig obrir una finestra amb els dos braços perquè eren uns porticons de fusta, una cosa que jo no havia vist mai abans. Recordo que els pares em van renyar perquè, segons sembla, aquella finestra no es podia obrir”. Diu la Paquita que l’escena de la finestra la va recordar molts anys després quan, un any que era a Suïssa, a Ginebra, en va trobar una d’igual. “Va ser obrir els porticons i recordar la imatge de Les.”
La Paquita ha estat uns dies a Barcelona convidada per la Diputació de Lleida i la Xarxa de Comunicació Local amb motiu de l’estrena del documental Perseguits i salvats, que ressegueix sobre el terreny l’odissea dels aproximadament 10.000 refugiats jueus que, entre el 1939 i el 1944, van fugir de l’Holocaust i dels col·laboracionistes francesos pel Pirineu de Lleida. El documental, amb el relat de protagonistes i els seus descendents, es va preestrenar dijous en un acte al MACBA i avui a les 22.00 h s’emetrà a les televisions locals i a la xarxa.cat. També a El Punt Avui TV.
La Paquita Sitzer tenia 5 anys quan va travessar el Pirineu fugint dels nazis. Anava amb els seus pares i el seu germà, cinc anys més gran. Diu que en el grup li consta que hi anaven dues persones més, una senyora de Letònia i una altra persona, de la qual no recorda res. “El que sí sé, perquè m’ho van explicar després, és que en arribar a Les ens van detenir però que la gent del poble estava a favor nostre i ens va ajudar.” Segons la Paquita, la Guàrdia Civil va demanar ordres a Madrid sobre què havien de fer amb ells, però que com que les ordres no arribaven “vam tenir temps de fugir”. “Jo penso –diu– que el meu pare els devia pagar diners”.
El cas és que, en comptes de ser retornats a França, com els va passar a centenars de persones, que van acabar en camps de concentració, ells van poder arribar a Barcelona, des d’on van viatjar fins a Vigo i d’allà, amb el barco Cabo Buena Esperanza, fins a Veneçuela. “No recordo gairebé res del viatge, però sí que érem pràcticament tots refugiats. Un dels nostres companys –ens dèiem «germà de barco»–, va ser l’avi del cantant veneçolà Ilan Chester”, diu. A Veneçuela, on tampoc volien jueus el1942, van entrar al país dient que eren ortodoxos.
Quan Hitler va pujar al poder
Els seus pares, originaris de Polònia, es van conèixer a Alemanya i allà es van casar, el 1929. Després que Hitler pugés al poder, el 1933, van decidir emigrar a França. Es van establir a París, on ella va néixer, el 1937. “Fins al 1940 van viure bé però a partir d’aleshores, quan van entrar els alemanys, tot va canviar. Els francesos van fer presoner el meu pare i el van portar en un camp de concentració, però fixa’t si estava mal organitzat que va aconseguir escapar-se’n”, explica. El pare va deixar la família a París durant un temps i ell se’n va anar a Pau, on va entrar a treballar en un taller de confecció. Era sastre. “Va tenir la sort que l’amo, en Víctor, era de la resistència. Avui és un heroi a Israel i està enterrat a Yad Vashem, la plaça dels Justos, a Jerusalem”, recorda. Mentre el seu pare treballava, la mare, ella i el seu germà continuaven a París. “Vam anar en una escola. Una cosa que ara recordo és que m’han explicat que un dia a classe van donar màscares de gas per si hi havia un bombardeig i que al meu germà no n’hi van donar perquè era alemany. La meva mare es va enfadar molt i no vam tornar a l’escola.” Van deixar l’escola i el pare els va anar a buscar per endur-se’ls a Pau. Davant l’avanç dels nazis a França, el pare va decidir fugir a l’Estat espanyol per, des d’aquest punt, anar cap a Veneçuela. “No sé perquè va voler anar a Veneçuela però ho tenia al cap des del primer moment”, diu. I assegura que en travessar el Pirineu ja ho van fer amb els bitllets de vaixell a la mà per anar a Amèrica.
De Pau van anar a Luchon i allà van contractar dos guies, fills de republicans, que els van fer arribar a Les, a la Val d’Aran. Van ser dels afortunats que de la Val d’Aran van aconseguir arribar a Barcelona. A la capital catalana els esperava un grup de suport als jueus: l’American Jewist Joint Committe. Els van allotjar fins que van poder traslladar-se a Vigo. A la ciutat gallega la Paquita recorda l’hotel on van estar: l’hotel Universal. Una altra associació hebrea els va fer costat fins que van poder agafar el Cabo de Buena Esperanza, que els va dur a Sud-amèrica.
Allà va créixer la Paquita i allà va conèixer qui seria el seu marit, jueu argentí. Durant la vida ha donat moltes voltes, aquesta dona, que també va viure uns anys als Estats Units, on va néixer la seva filla gran, Elisabeth Lissman. Amb ella, que l’ha acompanyat a Barcelona per a la presentació de Perseguits i salvats, on també ha estat entrevistada, mig es parlen en anglès i mig en castellà. La Paquita té pocs records dels anys que va travessar el Pirineu però en sap moltes coses. No només per la seva curiositat natural; també perquè fa uns anys es va posar en contacte amb ella el professor Josep Calvet, autor, entre d’altres, d’Huyendo del Holocausto. Judíos evadidos del nazismo a través del Pirineo de Lleida,(Editorial Milenio). A la coberta del llibre, una dona agafa en braços una nena petita. És la Paquita.
