Valentes i Acompanyades

La Cumba jugava a la plaça amb les amigues i el seu germà la va anar a buscar. Què hi feia allà? Havia de tornar corrents a casa, l’estaven esperant. A casa es va trobar al bell mig d’una festa envoltada de gent contenta que la felicitava, li van posar un vestit nou, no sabia què passava, però com que tothom semblava feliç, també es va alegrar, era la protagonista de la celebració. Un cop els convidats van haver marxat, la seva tia la va informar: “Ja tens marit, més endavant viuràs amb ell.” Amb 15 anys li va caure el món a sobre. Als 18 va deixar el poble i va anar a complir com a esposa a Girona, al pis de l’home amb qui l’havien casat. Començava un infern de maltractaments i vexacions del qual només pensava com escapar-se; va tenir sort de conèixer l’Aya!

A l’Aya als 14 anys la van comprometre amb un cosí de 30 resident als Estats Units. Des que era petita que ja li feia broma per telèfon: “M’estimes? Quan creixis ens casarem!” Semblava un joc i ella el seguia amb tota la innocència: per què no l’havia d’estimar, si era de la família? Fins que un dia el seu pare li va explicar que allò anava de debò i ella s’hi va negar rotundament. Recorda haver plorat de ràbia i impotència: és que la seva voluntat no comptava? No va tornar a parlar amb el cosí, però el pare confiava que amb el temps s’hi conformaria. Quan va sortir amb un noi blanc, a casa les relacions van esdevenir massa tenses i als 20 anys es va independitzar, determinada a fer la seva vida però amb la dolorosa sensació de ser una decepció per als pares, especialment la mare, dona coratjosa i de mentalitat oberta que tirava endavant els fills. Com podia ser que no l’entengués? No gaire lluny d’on vivia, la Binta també es disposava a plantar cara.

Un dia la Binta es va assabentar que el pare li havia comprat un bitllet per anar a Gàmbia a passar-hi les vacances amb els seus germans petits. Tenia 16 anys i havia iniciat un cicle formatiu. Molt llesta i amb una perspicàcia natural, aquell viatge li va fer mala espina. De motius per desconfiar n’hi havia de sobres: el bitllet era només d’anada, el seu permís de residència estava a punt de caducar i l’escola li havia proposat, per aquell estiu, pràctiques remunerades. Raons de pes a les quals el pare no s’avenia. Amagava alguna cosa que a ella no li faria cap bé. Va esbrinar que la seva intenció era tornar-la al país d’origen, influït per la seva actual dona, que no la tractava gaire bé. Un cop allà, quina seria la seva sort? Casada un dia o altre, el seu món faria un tomb que ella no volia. Aquí somiava un futur.

Cumba Baldeh Mballo, Aya Sima Fatty i Binta Jadama Dibba tenen actualment 29, 28 i 27 anys, i ja han deixat enrere el malson que van viure en plena adolescència. Cumba va aguantar quasi una dècada un home que reunia totes les qualitats del prototip masclista universal: “La mujer casada y decente con la pata quebrada y en casa.” Es va espavilar per no quedar embarassada i per obtenir el diploma d’infermeria a la Universitat de Vic. Al final, amb el suport emocional de l’Aya i altres amigues, va abandonar el marit i els pares van acceptar de bon grat la seva nova parella, Julián Martínez, amb qui ha tingut una filla. L’Aya es va mantenir ferma en l’exigència d’una vida lliure, va cursar un cicle formatiu d’auxiliar d’infermeria (actualment estudia a la UdG un grau de doble titulació de mestre d’infantil i primària), va conèixer Ramsés Toisón, amb qui ha format família (mare d’una nena, torna a estar embarassada) i ha refet les relacions amb els pares, especialment amb la mare, que en realitat no hauria permès el matrimoni amb el seu cosí però que per esquivar la pressió del grup seguia la seva pròpia estratègia i intentava, sense èxit, aliar-se amb la filla. La Binta va buscar protecció i no va pujar a l’avió que l’hauria deixat a Gàmbia. Va acabar el cicle formatiu i ha fet estudis com a dissenyadora de moda havent presentat les seves creacions en algunes desfilades organitzades per l’Associació Gironina d’Empresàries (AGE) i en la Setmana de la Moda de Girona.

Totes tres miren ara els temps passats com una dura experiència viscuda entre la tristesa de sentir-se injustament tractades per la família; la incomprensió de les amigues resignades al seu destí que suscitaven la complaença de la comunitat; la soledat, la por i la incertesa del que els esperava lluny de l’ambient en què havien crescut com a nenes felices; la defensa del dret als propis sentiments contra la imposició d’un marit que –els deien– ja s’acostumarien a estimar; la preocupació pels problemes que la seva desobediència comportaria a les mares, responsables de la seva educació. Però també ha estat una experiència que les ha enfortit com a dones i que ha travat una intensa amistat entre elles, que es consideren veritables germanes. Són conscients que la seva rebel·lia ha obert camí, que ha ajudat les mares a canviar d’actitud i ha protegit les germanes petites, a les quals ningú s’ha atrevit a presentar cap marit ni a condicionar-los els plans. S’han convertit en model de referència per a altres joves del mateix grup cultural que en aquests moments pateixen el risc d’un casament imposat. Juntament amb altres joves com ara Maimouna Kebbe, Mamou Dembele i Kholoud Khaidor, han estat l’embrió principal de Valentes i Acompanyades (ViA), un projecte pioner a Catalunya que treballa per prevenir els matrimonis forçats, una de les més cruels manifestacions de violència contra les dones que s’empara en una tradició ancestral i que es produeix en països de tots els continents amb una incidència no pas menor: segons l’Unicef, actualment hi ha 700 milions de dones casades abans de complir 18 anys (250 abans de fer-ne 15), i si no es reverteix la tendència el 2020 més de 140 milions de nenes o joves d’entre 15 i 19 anys s’afegiran a l’estadística. El matrimoni forçat és present a Catalunya a causa dels moviments migratoris: les persones que busquen un futur millor viatgen acompanyades de pràctiques molt arrelades que en alguns casos són contràries als drets humans i al marc legal vigent.

El matrimoni forçat, expliquen Bet Iglesias (coordinadora) i Ruth Rossique (integradora social), de ViA, consisteix en la unió de dues persones en la qual almenys una –la dona, majoritàriament– no ha atorgat el ple i lliure consentiment sinó que ha estat coaccionada físicament, sexualment, psicològicament i emocionalment pel seu entorn. Motivacions com el manteniment de la unitat familiar, la transmissió de la identitat a través del llinatge, la submissió a l’autoritat dels grans, l’apropiació de l’honor de la dona com a símbol del prestigi del grup, són al darrere d’una pràctica que “cal erradicar fent xarxa política i tècnica a nivell ampli per a la detecció i eficaç abordatge dels casos que es presenten”, remarquen totes dues. El projecte Valentes i Acompanyades es va posar en funcionament a Girona i Salt el 2014 a través d’un conveni amb la Generalitat, l’Obra Social La Caixa, la Universitat de Girona (UdG) i l’Associació Gironina d’Empresàries (AGE), i en la seva trajectòria ha atès una cinquantena d’adolescents i joves en risc de ser víctimes del matrimoni forçat, la qual cosa representa la punta de l’iceberg de la situació existent, com ho proven les demandes que arriben d’altres parts del país. La principal estratègia preventiva és l’apoderament educatiu de les usuàries per resistir la pressió familiar i el suport integral i continuat sobretot quan fan el pas de marxar de casa: “La seva valentia ha d’anar acompanyada de manera efectiva per la societat –asseguren Iglesias i Rossique–; si no, és molt difícil que se’n surtin.”

Un plantejament que subscriu Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violència masclista i col·laboradora del projecte: “Encara fa falta molta sensibilització, formació i recursos per donar una resposta clara i eficient, tot i que a Catalunya la llei 5/2008 incorpora el matrimoni forçat com una forma de violència en l’àmbit comunitari.” Alfageme coneix bé els efectes nocius d’aquesta pràctica entre les afectades: “Estan carregant la part més dura, físicament i emocionalment, des d’una situació de molta vulnerabilitat, no volen casar-se però tampoc trencar amb la família, se senten soles, rebutjades, i poden adoptar actituds a la defensiva per sobreviure. Haurien de rebre el reconeixement que es mereixen.” Rosa Negre i Adam Oliver, de la unitat regional de proximitat i atenció al ciutadà dels Mossos d’Esquadra a Girona, subratllen que el cos disposa des del 2009 d’una normativa interna que homogeneïtza els procediments de treball a tot Catalunya, i opinen que l’important és trencar el silenci i que la informació arribi a les víctimes. Marta Madrenas, alcaldessa de Girona, destaca l’enorme potencialitat d’unes joves enfrontades a la pròpia por en defensa dels seus drets.

Essent regidora de l’Ajuntament de Girona, Pia Bosch va ser una de les primeres persones compromeses en el combat dels matrimonis forçats i ha esdevingut, juntament amb Amèlia Barbero, Manel Serra, Maria Rosa Agustí, Mariona de Puig, Salvador Maneu, Rosa Terradellas, Montse Vinyes, Joan Manuel del Pozo (associació Valentes i Acompanyades), Fina Surina (ICD) i Jaume Lanaspa (patró de la Fundació Bancària) puntal imprescindible per al manteniment del projecte pel fet que tots plegats han sabut veure, per damunt de qualsevol altra consideració, el rostre de l’ésser humà que lluita per la seva llibertat. “Són realment admirables –coincideixen a assenyalar–. Tan joves han de prendre decisions molt complicades que exigeixen un bon grau de maduresa. No podem deixar-les soles.” Cumba, Aya i Binta, que ja van fer el pas anys enrere i ara actuen com a referents per ajudar d’altres afectades, ho resumeixen així: “Ens toca aprendre a dir no. Dir no al matrimoni forçat és dir sí a la vida que tenim i que volem viure.”