Societat

ANA MARÍA VENTURA

ACTRIU I ANTIGA ALUMNA DE L’ESCOLA DEL MAR

“El fet d’haver pogut ser alumna de l’Escola del Mar és un privilegi”

L’Escola del Mar es va fundar a la Barceloneta el 1922. Referent públic de la renovació pedagògica, va ser bombardejada per l’aviació feixista italiana fa 80 anys. Ara està situada al barri del Guinardó

Fa ja molts anys que viu a Madrid, però vostè és filla de la Barceloneta.
Sí, vaig néixer a la Barceloneta el 23 de maig del 1923. Tinc 94 anys. Primer vaig viure al carrer de l’Atlàntida i després, definitivament, al carrer del Baluard, a la cantonada amb el de Sant Carles. El pare treballava en el sector de les arts gràfiques, tenia una petita impremta. Era un poeta, com la majoria dels catalans. Escrivia poesia.
I quan va començar a anar a l’Escola del Mar?
Era molt petiteta, devia tenir uns cinc anys. Recordo que hi anava agafada de la mà dels meus dos germans, que eren més grans que jo. Vaig començar al parvulari i la mestra era la senyoreta Cadanet. Era l’esposa del senyor Pere Vergés, el director, i la recordo explicant-nos contes. Em venen a la memòria també el senyor Francés i la senyoreta Barba, a banda de les senyores Rosalía i Carmeta, que s’encarregaven de la cuina i el menjador. Era una escola única. L’edifici era de fusta –de color verd, blanc i blau– i mirava al mar. Tenia forma de tríptic i una galeria molt espaiosa. Recordo estar asseguda a la taula de la classe i veure permanentment el mar a través de les grans finestres que hi havia.
Estava situada just a la platja?
Sí, damunt d’unes columnes de pedra, perquè quan hi havia temporal les onades eren molt grans i arribaven fins a sota l’escola. Quan eres a classe, de fet, semblava que estiguessis en un vaixell, i això t’estimulava la imaginació. Hi havia també unes rampes que feien que l’aigua del mar sortís al carrer.
Per què era especial l’Escola del Mar?
Perquè tenia un sistema pedagògic molt modern, que la diferenciava d’altres escoles. S’educava igual a nens i nenes i cada classe tenia tres equips de treball: el blanc, el blau i el verd. A final de mes es mirava quin equip havia treballat millor i aquest escollia govern. Era com una petita república. Hi havia president, vicepresident, director de la biblioteca, dels serveis meteorològics, d’higiene, cronista... És clar, això era un incentiu per lluitar i fer el treball ben fet. També es valorava quin color ho havia fet millor a totes les classes i aquest escollia el govern general de l’escola.
I quin era el seu equip?
M’hauria agradat formar part de l’equip blau perquè sempre m’ha agradat aquest color, però em tocava sempre el verd [riu].
També publicaven una revista, Garbí, que continua existint.
Sí, a la revista quedava recollida la vida escolar i s’hi publicaven treballs dels alumnes. En un dels números hi ha un conte que vaig escriure jo. Recordo també un treball de dues germanes que havien estat a la Xina i explicaven com havia sigut el viatge. Estàvem tots molts interessats en llegir-lo.
El lema de l’Escola del Mar és que s’ensenya els infants a pensar, sentir i estimar.
Exacte. El mètode d’ensenyament estimulava els tres eixos. Quan fèiem lectura en veu alta llegíem Kim, de Rudyard Kipling, i Platero y yo. Sabíem, a més, qui era Rabindranath Tagore. Dubto que en aquella època la gent corrent sabés qui era. Recordo també que Pau Casals va fer un concert a l’escola. A l’estiu ens banyàvem al mar i fèiem la migdiada en unes gandules a la platja. El senyor Quim, el mariner, ens vigilava des de la Nausica, una barca preciosa i un símbol de l’escola.
Què va passar el 7 de gener del 1938?
Va haver-hi un bombardeig. Quan em van dir on havia caigut la bomba, vaig anar corrent a l’escola a veure què havia passat. En arribar vaig trobar només les columnes de pedra, les rampes i un munt de papers escrits pels alumnes escampats per la sorra. De l’escola no en quedava res. Afortunadament, en aquell moment ja havien acabat les classes. Només hi havia el conserge, el senyor Elías, que era tota una institució. Era molt afectuós amb els alumnes, el recordo amb un somriure permanent. En veure aquelles flames tan grans va sortir corrent i es va poder salvar.
A la Barceloneta, però, ja s’havien produït altres bombardejos.
Sí. El 29 de maig del 1937 va haver-hi un tan terrible que un edifici situat molt a prop de casa, habilitat com a refugi, va caure. En el soterrani van morir més de 30 persones. Van estar diversos dies traient cadàvers. El mateix dia van destruir un altre edifici del carrer de l’Alegria. Allà hi van morir quatre persones de la mateixa família, a les quals jo considerava parents. Més endavant va haver-hi un altre bombardeig en una escola de la plaça de Sant Miquel [ara plaça de la Barceloneta] i allà, pobrets, van tenir menys sort perquè era hora de classe i gairebé tots els alumnes van morir. Els avions italians i alemanys venien constantment. A mi tot això em remou moltíssim i m’indigna. És molt trist que l’inici de la teva vida estigui marcat per una guerra.
Finalment, a causa dels bombardejos, van haver de marxar de la Barceloneta.
Sí, vam marxar a Sant Joan Despí poc després del bombardeig de l’escola i ens vam instal·lar en una torre que estava desocupada. Primer hi vam anar dues o tres famílies, i al final n’hi vam acabar vivint set. La gent marxava de Barcelona i venia a demanar per favor que els deixéssim quedar-se.
L’Escola del Mar es va traslladar temporalment a Montjuïc. Vostè ja no hi va tornar?
Com que vam marxar a Sant Joan Despí, ja no hi vaig tornar. Un dia de març del 1938, després d’haver estat amb el meu pare a la impremta, a Barcelona, vaig pujar al troleibús per poder agafar el tren que m’havia de dur a Sant Joan Despí. Amb 14 anys viatjava sola perquè el pare es quedava sempre fent tasques de voluntariat al Ministeri del Treball per aconseguir menjar. El troleibús circulava per la Gran Via i, entre rambla Catalunya i el carrer Balmes, va sonar l’alarma. Vaig baixar corrent i vaig entrar en una farmàcia. En aquell moment va esclatar una bomba tan forta que va mig destrossar el cinema Coliseum. Em vaig salvar de miracle.
Té una foto de l’escola penjada a casa seva. Per què?
Sí, la tinc a la terrassa, de cara a la llum, perquè l’Escola del Mar forma una part important del començament de la meva vida. El fet d’haver-ne pogut ser alumna és un privilegi i un bonic record.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
RAMON GOMIS
METGE ENDOCRINÒLEG, DIRECTOR DELS ESTUDIS DE CIÈNCIES DE LA SALUT DE LA UOC I DRAMATURG

“La medicina del segle XX ha curat malalties i la del XXI n’evitarà”

BARCELONA

Els jutges pacten un criteri comú per la llei d’habitatge

barcelona

Arxiven la investigació a l’exdirector de la Dgaia

barcelona

La concertada: la segregació la causa el baix finançament

Barcelona

“Els bahá’ís a l’Iran no tenen dret a la identitat”

Barcelona

La Xina confia a vèncer aviat l’epidèmia

TÒQUIO

Badalona haurà d’enderrocar el pont del Petroli

badalona

Carnaval a Sant Feliu

Nova tècnica per posar vàlvules aòrtiques, al Trueta

girona