Milions de persones i vehicles trepitgen el terra de Barcelona diàriament. La pavimentació que recobreix la calçada i les voreres dels carrers és un element que, tot i que sol passar desapercebut, forma part de la imatge de la ciutat. I, tal com exposa la doctora en espai públic Danae Esparza al llibre Barcelona a ras de suelo, el paviment ha sofert nombroses transformacions al llarg dels segles. Des de la primera xarxa de carreteres desenvolupada per l’Imperi romà, construïda amb lloses de pedra, passant pel Renaixement, època en què es va expandir la pavimentació ornamental, fins a l’actualitat, en què predomina l’asfalt.

Durant tots aquests anys, han estat diversos els criteris que s’han prioritzat a l’hora de pavimentar els carrers: l’estètica, la resistència, la comoditat o la salubritat. Les carreteres romanes, per exemple, es van dissenyar pensant en la manera d’evitar que les mercaderies transportades fossin malmeses i que no fossin relliscoses per a les peülles dels cavalls que arrossegaven els carros. Unes necessitats que avui dia, en canvi, queden desfasades.

La pavimentació actual de Barcelona té els seus orígens, principalment, en el pla Cerdà, el projecte per eixamplar la ciutat comtal després que es demolissin les muralles l’any 1854. L’enginyer Ildefons Cerdà, a qui es va encarregar aquesta tasca, va destacar aleshores les condicions d’abandonament en què es trobaven els carrers. Però anys més tard, l’estat del terra de l’Eixample també va ser objecte de crítiques i va provocar que a principis del segle XX Barcelona comencés a ser coneguda amb el sobrenom despectiu de Can Fanga amb referència al fang que s’acumulava als carrers, que provocava una falta d’higiene i dificultava la circulació. I és que escollir el material més adient per a la pavimentació es va convertir en una tasca complicada, sobretot, a causa de l’augment del trànsit de vehicles. Es van realitzar proves amb materials com ara la pedra, el macadam i la fusta, però tots presentaven inconvenients diversos: soroll, brutícia o inseguretat.

En aquesta època també es va fer un assaig de l’anomenada “calçada portuguesa”, el qual va convertir Barcelona en la primera ciutat del món a importar aquest sistema de pavimentació ornamental, segons revela Esparza. El mètode es basa en el disseny d’un mosaic al terra, i un dels espais on es va implementar va ser als laterals del passeig de Lluís Companys. Però les dificultats derivades d’obtenir el material i els experts en la tècnica, així com del manteniment dels mosaics, va provocar que, un cop més, s’hagués de descartar aquest tipus de pavimentació. I no va ser fins la dècada dels anys vint del segle passat quan, arran de la irrupció de l’automòbil, es va estendre el paviment d’asfalt i de formigó –que també va generar problemes de conservació–.

En tot cas, existia la consciència que la pavimentació d’una ciutat influeix en la imatge que projecta, i el panot n’és un exemple. Les lloses de ciment hidràulic van ser implementades el 1906 per urbanitzar els carrers de l’Eixample i, més d’un segle després, el panot en forma de flor s’ha convertit en un símbol característic de Barcelona fins al punt de ser la imatge de souvenirs per als turistes com clauers i postals. Tot i així, en els darrers anys s’ha reduït el seu ús a causa de les dificultats de manteniment que presenta. Per això, i amb la intenció de diferenciar determinats carrers, s’han dissenyat nous models de panot: és el cas del model Gaudí, utilitzat per pavimentar el passeig de Gràcia.

Encara queda, però, camp per córrer. Esparza apel·la a la necessitat de “crear canals de participació amb els veïns” per permetre’ls opinar sobre un element que conforma l’espai públic i evitar polèmiques com la que es va produir el 2013 per les obres d’asfaltatge de la rambla Poblenou. I, d’altra banda, també calen innovacions que ofereixin millores en dos sentits: l’eliminació de les barreres arquitectòniques per facilitar l’accessibilitat universal i l’ús de materials sostenibles que contribueixin a reduir les substàncies contaminants a l’aire, a disminuir la propagació del soroll i a captar l’aigua de la pluja per a la posterior reutilització.