Societat

SÍLVIA VIDAL

ESCALADORA I CONFERENCIANT MOTIVACIONAL

“Hi ha hagut escalades en què he estat 32 dies sola, penjada a la paret”

És un referent mundial de l’escalada però prefereix viure lluny dels focus i per als profans és una desconeguda. Es finança les expedicions amb les xerrades motivacionals que imparteix

Diu que se sent lliure perquè els diners per als seus projectes surten de les conferències per a empreses i de les projeccions d’escalada que ofereix. El seu web, Vidalsilvia.com, és un mirall de la seva particular manera de viure. Per què escala? Quin sentiment li genera?
L’escalada és la meva eina per viure experiències que impliquen situacions intenses que em permeten experimentar amb els meus límits. Em mou i tot pren sentit.
Veure una paret de roca és automàticament veure-hi una via?
No, la paret ha de tenir alguna cosa més. Quelcom que et captivi; la seva bellesa, la seva força, l’entorn...
I per què escala de la manera que ho fa? És a dir, és comú que els esportistes busquin cada cop més dificultat tècnica però, en aquest cas, la dificultat la incorpora també en la manera. Té una predilecció especial per fer-ho en solitari.
La dificultat tècnica hi és, però no és el repte més gran, en el sentit que, si tu tens un determinat grau d’escalada, saps que com a mínim aquest mateix grau l’hauries de poder escalar, perquè ja ho has fet altres vegades. Per això, a part de la dificultat tècnica, focalitzo altres coses que em suposen un repte més gran. Si em plantejo una ascensió en solitari és perquè vull viure una experiència sola i sentir que estic sola. Per això no porto ni ràdio ni telèfon, per no estar en contacte amb l’exterior. M’hi sento bé, així. És coherent amb la meva manera de ser i de viure. Això ho puc fer perquè no soc una persona solitària, i perquè aquí hi ha molta gent que m’anima i em dona forces per poder fer-ho.
En el relat de com va aconseguir enllaçar “Un pas més”, la via que ha obert a Alaska, explica que “la por ajuda a avançar però el terror paralitza”. El matís, no és molt fi?
Sí que ho és. La línia és fàcil de traspassar. Però si ho és en un sentit, també ho ha de poder ser en sentit contrari, oi?
Com s’afronta la por?
Jo li parlo i l’escolto. Em parlo i m’escolto, perquè la por és meva. La por és necessària perquè et posa en situació, et fa estar atent, et qüestiona moltes coses i això t’ajuda a situar-te davant aquell nou repte.
Saber que hi ha ossos a prop, com el que li va entrar a la tenda, no deu ajudar gaire a estar tranquil.
No va entrar, es va aturar a 3 metres de la tenda. Jo no estava gens tranquil·la, ni abans, ni durant, ni després de marxar l’os. Vaig entrar en pànic, vaig traspassar la línia. Vaig haver d’aturar-me i dedicar tot un dia a gestionar la por. Vaig seure al costat del riu durant hores i em vaig repetir i mentalitzar que jo formava part del territori i que els ossos em veurien com un element més i no com una amenaça o menjar.
Explica que l’ascensió se li va fer curta i resulta que, penjada a la paret, s’hi va estar 17 dies! Això és perquè allí dalt es perd la noció del temps?
Hi ha hagut escalades en què he estat fins a 32 dies sola, penjada a la paret, sense baixar a terra. 17 dies poden ser molt o poden ser poc, depèn de com els visquis. Se’m va fer curt perquè ho vaig gaudir molt.
Diuen que, per allà on puja, deixa petjada de formiga perquè no deixa rastre. Aquesta manera ètica d’entendre l’entorn no hauria de ser una norma comuna?
Sí que deixo rastre. Deixo les reunions amb els ancoratges amb els quals rapelo, perquè, si no, no pots fer ràpel, sempre et cal un punt on penjar la corda. I en un parell d’ocasions en aquests anys he hagut de deixar algun tram de corda tallat perquè s’ha encallat i, tot i escalar de nou el tram per desencallar-la, ha tornat a passar. Sempre deixem un rastre per allà on passem. Les formigues imagino que també. La qüestió és deixar el mínim rastre, i sobretot responsabilitzar-te de tot allò que mous, brossa inclosa. Sembla que ens costa poc portar el menjar i ens costa molt endur-nos els embolcalls d’aquest menjar, de tornada cap a casa. Penso que si vas a llocs de natura és perquè vols gaudir-ne. I caldria desitjar que els altres també la poguessin gaudir de la mateixa manera.
Els germans Pou, coneguts escaladors d’origen basc, han fet unes declaracions en què diuen estar sorpresos de la velocitat que s’està imposant a la muntanya. És a dir, expliquen que els escaladors o alpinistes tenen tendència a fer cim i tornar a baixar al més ràpid possible quan, suposadament, una persona a qui li agrada la muntanya el que busca és passar-hi el màxim de temps possible. Què n’opina?
La velocitat no hi entra, en el meu plantejament d’expedició. El ritme del dia a dia ja és molt ràpid, així que si marxo a l’altra punta del món, sola, per viure una experiència personal, procuro no repetir els mateixos patrons que aquí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Aïllant el càncer de mama

girona
societat

L’ONCE fa 80 anys premiant la superació i la solidaritat

Societat

“Una carta oberta als europeus”

girona

El decret dels menjadors no té encara data d’aplicació

Barcelona

Sant Pau assajarà un nou tractament per a limfomes

barcelona

Un de cada tres barcelonins no té un habitatge digne o segur

Barcelona

Premis anuals de la Federació d’Ateneus

barcelona

Gairebé el doble de menors estrangers no acompanyats

girona

Una Cruyff Court al barri de Canaleta de Banyoles

BANYOLES