Reclusió, marató i llibertat

De mica en mica, Jordi Panyella s’està convertint en el Gay Talese català. Amb la lògica proporció que hi ha entre Catalunya i els Estats Units, país del mític pare, amb Tom Wolfe, de l’anomenat reportatge de no-ficció. Aquest és el gènere que Panyella està conreant amb èxit des que va publicar Fèlix Millet, el gran impostor (2012) i Salvador Puig Antich, cas obert (2014), dos assajos periodístics que li van exigir una immersió en un complex entramat de corrupció i en una injustícia del nostre passat recent.

Amb Per què corren els presos? L’aventura de 12 reclusos a la marató de Barcelona (Edicions Saldonar) ha variat el sistema d’investigació i, com el mestre Talese també va fer, Panyella s’ha integrat en el grup humà que volia conèixer: dotze presos de Quatre Camins que van participar en una iniciativa pilot, córrer una marató per primer cop. “És la notícia que m’ha fet suar més”, comenta Panyella amb ironia. Perquè ell, com els presos, tampoc era un corredor habitual i menys de la distància reina. I ell, com els presos, va entrenar durant sis mesos, ben assessorats per Jordi Bartrés, monitor de Quatre Camins i ànima del projecte, abans d’afrontar el dia de la cursa, l’11 de març del 2017.

Coincidint amb la marató d’avui, el periodista presenta el llibre, en què recull extensament (480 pàgines) totes aquelles experiències. “És un llibre de periodisme i, per tant, tot el que s’hi diu és cert, però el vaig construir com un relat de ficció, perquè la història té un plantejament –dotze homes que estan tancats a la presó en un mòdul de delictes violents afronten el repte de córrer la marató, cosa que mai els havia passat pel cap–, un nus –els entrenaments, en què afloren les fatigues, les pors, les il·lusions...– i un desenllaç, la cursa.” Amb un afegit d’intriga, si es vol, perquè ni en els entrenaments ni en la cursa hi va haver vigilància policial i, per tant, qualsevol dels presos podia decidir fugir. Una de les barreres i temptacions que van haver de superar.

És una crònica periodística des del punt de vista de l’autor, com manen els cànons del gènere, però el que també ha volgut és “convidar als lectors a córrer amb els presos i que endevinin quins acabaran la marató, qui caurà pel camí, qui arribarà primer, qui l’últim...”

A més de “parlar del factor humà, que és el periodisme” que li interessa, Panyella hi aboca dues idees fonamentals: “La llibertat (res ens acosta tant el concepte de llibertat com córrer) i la segona, la reclusió, perquè he volgut mostrar com és de dura aquesta circumstància després d’estar sis mesos en contacte amb els reclusos.”

Avui, que tornarà a córrer la marató de Barcelona, Jordi Panyella assegura que ho farà “sense l’estrès de l’any passat, en què volia estar al cas de tot el que després escriuria”.