Casa per a dones

La Casa de Cultura té un passat dur però real. Ho explica la historiadora Céline Xicola, tot assenyalant que no s’ha recuperat aquesta memòria d’un edifici que forma part de l’inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Fins al 1963, va ser l’hospici de Girona, any en què aquests serveis es van traslladar a la nova construcció del puig d’en Roca. Una realitat “força coneguda” explica la historiadora mentre que el seu origen ho és menys.

Quan es mor el noble Ignasi de Colomer i de Cruïlles, el 1763, deixa un considerable llegat patrimonial per fundar una casa on s’acollissin “dones perdudes o a punt de perdre’s”, “dones viciades o a punt de viciar-se”. L’escut dels Colomers i Cruïlles es pot veure a l’entrada de l’edifici. L’experta explica que l’actual pati petit, el que havia estat la biblioteca i l’auditori –que era la capella– formaven la casa de misericòrdia, construïda entre 1765 i 1769 per l’arquitecte Ventura Rodríguez i inaugurada el 29 de març del 1781.

La historiadora ha fet recerca en els registres d’entrada i ha localitzat, majoritàriament, que eren marits i pares els qui deixaven dones i filles a la casa de misericòrdia. “Era un traspàs de l’autoritat”, explica: “La família no podia assumir la criatura i la deixava allà per recuperar-la més endavant, però amb la mortalitat difícilment es podia.” Céline Xicola diferencia en tres tipus de dones les que van a una “casa de càstig”: les orfes, “les dones adultes que hi van voluntàries perquè allà tenen un sostre i hi poden fer alguna feineta com ara confecció” i les “dones que tanquen les autoritats religioses o el marit, que van a càstig”. Així, ha trobat factures en llibres de comptes a càrrec de “grillons”.

El 1780, el bisbe Tomàs de Lorenzana el converteix en hospici per incloure-hi també els homes “invàlids, rodamóns...”. En aquest moment, es produeix la separació física, “a la dreta, les dones i a l’esquerra, els homes, que durarà fins als anys seixanta”. El 1803, arran d’una disputa amb l’hospital, situat just davant, l’hospici es farà càrrec també dels nadons. A mitjans segle XIX, el 1853, l’edifici passa a dependre de la Diputació.

Quan deixa de ser hospici, l’edifici de la plaça de l’Hospital es destina a altres usos. El 1951, s’hi trasllada la biblioteca pública de Girona, ubicada a l’institut Vell del carrer de la Força i, el 1956, s’hi crea la secció infantil i juvenil i s’instal·la a l’antic pavelló de lactància de l’hospici.

La Casa de Cultura neix el 1966 com a “casa de cultura Tomàs de Lorenzana” sumant-se, d’aquesta manera, a la biblioteca. Amb els anys, esdevé l’espai de transició de futurs equipaments culturals. Així, s’hi ubica la secció de ciències del Col·legi Universitari de Girona i el Centre d’Investigacions Arqueològiques. També acollirà l’Escola Oficial d’Idiomes. Igual que l’Arxiu Històric, deixaran l’edifici. El gener del 2011, Patrimoni va aprovar un ambiciós projecte de reforma i ampliació de la Casa de Cultura, que, de moment, està aturat. El 2013, amb la construcció de la biblioteca Carles Rahola, la Casa de Cultura deixar d’oferir serveis de biblioteca. L’abril del 2015, l’aparició de restes arqueològiques de la segona meitat del segle XVIII obliga a aturar els treballs de reforma de l’antiga biblioteca de la Casa de Cultura, que s’havia de convertir en la nova seu de la biblioteca municipal Ernest Lluch.

Actualment, a més de cursos, conferències, una programació musical i exposicions temporals, la Casa de Cultura és la seu del conservatori Isaac Albéniz i el centre de formació Tteatral El Galliner.