“Volem guanyar força davant dels propietaris a través de l’acció col·lectiva”

El sindicat es va presentar públicament al maig i va néixer perquè, a diferència del que passa amb la propietat, els llogaters no tenien cap organització pròpia. Sorgeix en un context molt clar de bombolla dels preus del lloguer i d’expulsió de veïns de casa seva. L’organització té cada cop una forma més definida i l’objectiu és articular l’acció col·lectiva per fer pressió als propietaris i a les administracions públiques, a banda de dotar-nos d’uns serveis tècnics per donar suport als llogaters.

El 80% dels casos que ens han arribat fins ara són sempre pel mateix problema, que té dues cares. El problema és que et fan fora de casa i això pot ser perquè el propietari augmenta el preu del lloguer o perquè s’exhaureix el contracte i no hi ha una porta oberta per negociar. Són desnonaments invisibles i #EnsQuedem neix com a resposta a aquesta situació. És una campanya comunicativa i, alhora, té a veure amb una manera orgànica de funcionar. Volem traslladar la idea que ens quedem als barris i el que promovem, precisament, és la resistència dels llogaters a casa seva, obrint sempre vies de negociació. No es tracta de resistir per resistir, sinó que volem guanyar força davant dels propietaris a través de la negociació i la resistència col·lectives. D’altra banda, tractem col·lectivament els casos en assemblea per discutir entre tots quina és la millor estratègia en cada situació a l’hora de contactar amb els propietaris i forçar la negociació. Volem que els contractes es firmin realment entre parts iguals.

Quan parlem de resistència col·lectiva volem dir que, encara que només dues persones estiguin en una situació límit en un bloc, cal que tots els veïns es posin d’acord per exigir al propietari unes condicions inclusives. Per exemple: no volem destinar més del 30% dels salaris a pagar el lloguer i, per tant, no acceptarem cap augment per sobre d’aquesta quantitat. Els veïns s’han de conèixer i han d’autoorganitzar-se perquè la idea és que s’apoderin i negociïn els seus casos, amb el suport del sindicat. Hem d’entendre que estem tots en el mateix vaixell. Encara que ens quedin uns anys de contracte, quan arribi el moment ens podem trobar en la mateixa situació que els veïns als quals ara volen expulsar si no fem res per canviar les coses.

Si hi ha una persona a la qual se li acaba el contracte i no hi ha manera de parlar amb el propietari, el que recomanem és que qui ho pugui fer segueixi consignant el lloguer. L’objectiu és deixar clar que no és que no es vulgui pagar, sinó que es vol mantenir un lloguer digne. Mentrestant, intentem obrir una via de negociació extrajudicial amb la propietat i que es comprometi a no interposar una demanda de desnonament durant les converses. Aquesta és la primera carta a jugar, però queda terreny per explorar. Quan hi ha comunitats cohesionades, on els veïns tenen clar que no poden marxar perquè no tenen cap alternativa, és més factible plantejar-se una acció com ara una vaga de lloguers. En l’actualitat, però, encara no se n’ha fet cap.

La idea que els preus pugen per la recuperació econòmica o perquè vius en una zona privilegiada és falsa, és una bombolla provocada per una onada especulativa en el mercat de lloguer. Els preus estan pujant a tot arreu i, de fet, ens arriben casos de tota l’àrea metropolitana. A Sant Joan Despí, per exemple, hi ha una comunitat formada per 150 famílies a les quals volen apujar el lloguer i cap ni una ho pot assumir. Ara estan negociant amb el propietari. Cada cop que ens arriba un cas, demanem als afectats que investiguin qui és el propietari i, d’entrada, podem desmentir el mite que els llogaters sempre lloguem a un petit propietari. Els petits propietaris, evidentment, també apugen els preus i se’ls ha de fer entendre que viuen en comunitat i no poden expulsar els veïns. Ara bé, el problema, el tenim amb els grans propietaris.

A partir dels casos d’abús immobiliari que ens han arribat en propietats verticals –és a dir, en edificis que pertanyen a un únic propietari–, vam fer una llista de deu fons voltor i grans tenidors que concentren més de tres mil pisos a Barcelona. No és exhaustiu i, segurament, en tenen més. També hem geolocalitzat en un mapa cadascuna de les propietats. El que hem vist estirant del fil és un entramat de propietaris que poden fer el que vulguin amb les vides dels veïns que vivim de lloguer, que som un terç dels habitants de la ciutat. Cal regular el mercat a favor del dret a l’habitatge, tant pel que fa als preus com pel que fa a la relació entre propietari i llogater.

La LAU [la llei estatal d’arrendaments urbans] s’ha de modificar de dalt a baix. Volem que la durada dels contractes sigui de sis o dotze anys, en funció de si el propietari és petit o gran tenidor, i que entre contracte i contracte el preu estigui regulat. La renovació, a més, hauria de ser automàtica amb alguna excepció, com ara si el propietari ha d’anar a viure a l’habitatge. En definitiva, volem retornar a la idea del contracte indefinit. Més enllà de tot això, considerem que l’habitatge hauria d’estar garantit universalment i fora del mercat.

Hem començat per Gràcia, Sant Antoni i la Dreta de l’Eixample i les hem fet conjuntament amb col·lectius de barri. Van dirigides fonamentalment als edificis de propietat vertical, que és on veiem més possibilitats que es produeixin abusos perquè són encara més llaminers per les finances. Un cop comprat el bloc, es fan fora els llogaters a mesura que es van extingint els contractes, es rehabilita i es torna a posar al mercat per obtenir un guany molt gran. És una estratègia que es va repetint. Fins ara els casos ens han arribat quan ja tenien un nou propietari, quan estaven en procés de compravenda o quan hi havia assetjament. Volem anticipar-nos a tot això. El que fem és posar informació a les bústies dels pisos que sabem que es poden veure en aquesta situació. Allà expliquem als veïns què està passant a la ciutat i els fem saber que si tenen algun problema o estan angoixats en aquest sentit es poden posar en contacte amb els col·lectius que estem organitzats, ja siguin els de barri o el sindicat. Es tracta de fer una comunicació més quirúrgica i, de moment, està funcionant. També tenim previst fer bustiades amb la idea de posar en contacte diferents afectats per abusos d’un mateix propietari.

Si estic treballant en un cas en què la propietat és una societat immobiliària, es tractaria d’esbrinar quines altres propietats té per veure si allà també estan tenint problemes, amb l’objectiu de negociar de manera col·lectiva. En el fons, el que volem és que se’ns reconegui com a subjecte col·lectiu amb capacitat de negociació.

Pel que fa a casos resolts, en tenim algunes. Considerem victòries aquells en què s’ha pogut negociar i hem aconseguit una rebaixa respecte al preu que demanava el propietari per renovar el contracte. Hi ha també victòries parcials, que són aquelles en què s’ha aturat l’ordre de desnonament, hem aconseguit obrir una taula de negociació i ara estem esperant l’oferta final de la propietat per renovar. Crec que també podem estar orgullosos del fet que, per fi, es parli d’una bombolla de lloguer i no de recuperació econòmica amb referència a aquesta situació. Considerem que és una victòria del sindicat i de molts altres col·lectius. Ho és també que el debat estigui en l’agenda política. Pel que fa als desnonaments invisibles, fins ara, una persona amb una capacitat adquisitiva mitjana no considerava que el fet de no poder continuar pagant el lloguer del pis on vivia des de feia un temps fos un desnonament o una expulsió. Ho trobava mala sort, marxava a un altre pis i es buscava la vida. El fet que cada cop sigui més difícil trobar una alternativa ha posat sobre la taula l’existència dels desnonaments invisibles i que se’n parli als mitjans i a peu de carrer és, sens dubte, una altra victòria.