“L’audiovisual català està a les portes de l’UCI, però tenim eines i talent per sortir-ne”

Avui en dia, si alguna cosa es consumeix és l’audiovisual i, per tant, la millor eina que crec que un país té per exportar, inclús per reflexionar ell mateix, és el producte audiovisual, perquè és el que es pot consumir més fora.

És qui lidera, impulsa, un projecte audiovisual. Qui tria entre tots els projectes que li arriben. Qui llegeix un llibre i creu que s’ha de portar a la pantalla. O té una idea i creu que pot ser un bon programa de televisió. O un dia es lleva i pensa que s’ha de fer un documental sobre un tema en concret. I el productor és qui tria guionista, director, presentador..., i qui troba finançament per poder-ho fer.

Crec que estem a les portes de l’UCI. Però estic convençudíssim que, si ens donen algun medicament i eines, ràpidament podem passar a estar bé i sortir de l’hospital corrent. Hi ha un gran talent en tècnics, productors, directors, actors, gent reconeguda internacionalment. El que ens falta és potenciar el nostre teixit industrial, i per això hem de creure-hi. El nostre sector està acusat molt injustament de viure de les subvencions, que necessitem el sector públic. I no. Necessitem un marc en què ens puguem moure bé. Catalunya és un dels països on està més maltractat el sector audiovisual. I és pèssim, perquè si alguna cosa viatja és l’audiovisual.

Una aposta decidida pel nostre sector. Necessitem una televisió pública forta, però no només els productors, també el país. Un país, com el nostre, que té una llengua, cultura, patrimoni i un caràcter propis, s’ha d’expressar d’alguna manera. Ningú vindrà per fer pel·lícules en català o per explicar com som. Ho hem de fer nosaltres, i primer cal tenir una televisió pública que estigui competint. La nostra és excel·lent, però és a l’UCI, en un moment molt complicat. Se l’està, diguem-ho clar, torpedinant des de l’Estat espanyol, que està posant algunes traves. Les hem de combatre o al darrere hi anirà tot el sector audiovisual. A Proa estem associades unes 200 productores. És un teixit industrial important amb uns 15.000 treballadors.

Sí, tot el que sigui ajudar o col·laborar amb el sector audiovisual, sigui públic o privat, és una bona iniciativa. El problema del sector privat és que, com diu la pròpia paraula, és privat i per tant entenem que les regles del joc són unes altres. Ens va molt bé que hi hagi alguna col·laboració amb el sector privat, però el públic normalment té més activitat.

És indispensable, hi ha propostes. Filming està funcionant i La Xarxa vol fer alguna cosa... El que s’hauria de potenciar moltíssim, perquè ja té molts continguts i és pública, és el TV3 a la Carta, de Televisió de Catalunya. Però qualsevol plataforma que tingui continguts en català se l’ha de cuidar i és una gran iniciativa perquè el consum cada vegada és més sota demanda i la gent consumeix quan vol. I aquest és el futur.

La fórmula de negoci, cadascú ha d’estudiar la seva. Entenc que la més lògica és el pagament si no ha de tenir publicitat, i això potser a la gent li és molest i no ho vol. Però bé, hi ha fórmules i segurament n’hi haurà més. Estem treballant en propostes perquè es porti a terme.

Crec que necessitem un govern. El primer que li demanarem, quan n’hi pugui haver –vivim moments molt complicats–, és que torni a implantar la taxa de l’audiovisual que va tombar el Tribunal Constitucional de manera partidista. Estem treballant amb els grups polítics per fer-los veure que això és indispensable. Tots els països tenen ajudes, algun tipus de col·laboració per al seu audiovisual. Aquí no. Aquest és un primer pas. El segon és dotar dels elements necessaris TV3 i un model audiovisual nou al qual el sector privat també ens hi puguem afegir i entre tots construir un futur nou.

Per internet. Ja els estem consumint així. Es diu, però, que tot serà només a la carta, però tinc els meus dubtes. Crec que seguiran havent-hi cadenes de televisió amb una programació lineal, a la qual tu després puguis anar a consumir alguns dels seus programes a la carta. També depèn del tipus de programa que estiguis consumint. Un partit de futbol o un informatiu no té cap sentit consumir-los a la carta, els volem veure en directe. Però una pel·lícula o un documental segurament preferim tenir-ho a la carta.

No ho saps, tens nas. La televisió té una dada que cal tenir molt present: de cada cinc formats, quatre no funcionen. Nosaltres hem enganxat alguns que funcionen i estem supercontents, però ens en trobarem que no funcionaran. És la llei del mercat. Hi ha una màxima molt important en televisió, i és que no existeixen les bones idees. Estan totes fetes. El que existeix és un bon format. I el que és important és tenir un bon equip i talent al darrere. Amb ell podràs fer un bon format.

A Catalunya n’hi ha uns 750 i a l’Estat espanyol uns 4.000. Els que en saben, d’estadístiques, diuen que són suficients per saber fidedignament quina és l’audiència del país. Amb tot el que ens hi juguem, sobretot els comercials molts diners, si no fossin fiables tothom ho diria, i no és el cas. Quan totes les televisions estiguin connectades a internet serà millor i més clar. Però crec que no variaran massa del que tenim ara.

Les sèries seguiran tirant molt. Possiblement més encara. Crec que els concursos deixaran de ser amb gent anònima i seran amb gent famosa. I el factual, una mena de documental formatejat.

Sí. La novel·la d’Albert Sánchez Piñol està molt ben enfocada per convertir-se en una sèrie de televisió. Ja fa temps que hi estem treballant, però no es farà amb pocs diners. Hi ha el compromís personal i amb l’autor que sigui un projecte gran, que pugui viatjar, que sigui una sèrie que pugui veure’s a tot el món.

No especialment. Miro la televisió de sempre perquè ho necessito per la feina i en estones d’oci estic en alguna plataforma. YouTube no és una competència nostra. Es diu que quan els que ara fan vídeos per YouTube siguin grans, el seguiran consumint, però jo crec que els de 14 a 20 que ara veuen vídeos per YouTube amb 24 passaran a un altre tipus de consum diferent.

Un saló de la infància on vaig anar quan era molt jovenet. Vaig veure una unitat mòbil de TVE, m’hi vaig acostar i vaig pensar que era increïble i que volia treballar d’això.

Difícil d’escollir! Diria que l’Un, dos, tres de l’època.