“No podia córrer, però tot i el dolor no em vaig donar per vençut”

Portava un ritme fort, treballava 12 hores i em desestressava amb l’esport. Anava tres o quatre dies al gimnàs, feia travesses de muntanya el cap de setmana caminant o corrent que duraven sis o vuit hores.

Des que vaig néixer pràcticament fins als 15 o 16 anys em passava els estius a alta muntanya amb els meus pares. Per a mi ja era natural això que ara està de moda. Als cinc o sis anys ja vaig fer el meu primer 3.000.

Jo tornava a casa amb moto una nit que plovia, a Collserola. Vaig relliscar i un cotxe que no em va veure em va atropellar. Vaig anar a l’hospital amb contusions vàries i la certesa que m’havia trencat la cama. Després de moltes hores esperant, el metge d’urgències em va dir que només tenia contusions i que podia marxar a casa. Em va sorprendre molt perquè ja a l’ambulància ja em van insinuar que m’havia trencat alguna cosa.

Sí, però tot i així em van dir que no tenia res i que marxés. L’endemà tenia la cama i el peu completament negres. Tenia set fractures a la cama i al peu, que se’m va trencar a bocins. A la mútua em van confirmar que alguna cosa tenia trencada, però quan vaig tornar a l’hospital el mateix metge de l’hospital em va dir que ell tenia raó i que ja podia començar la rehabilitació. El problema va ser que, com que ja havia passat més d’una setmana amb fractures, una intervenció que hauria estat bastant simple, col·locar una malla per unir els ossos trencats, es va convertir en dos anys d’operacions i rehabilitacions. Passat quest temps el metge em va dir que fins allà havíem arribat i que no hi podia fer res més.

No, anava coix. Em van dir que era com havia quedat i no hi havia res a fer. A mi, que l’esport era el meu dia a dia, em va suposar un tràngol bastant fort. Després d’unes setmanes desanimat, em vaig apuntar a un gimnàs. La meva idea era no rendir-me. Jo sempre he estat molt autònom i em vaig plantejar com a estratègia la cinta. No podia córrer, així que vaig començar a caminar molt ràpid, però al cap de cinc o deu minuts el dolor era tan fort que havia de parar. Però no em vaig donar per vençut.

No, vaig demanar consell a tres metges i em van dir que era el que hi havia. I allò no era el que jo volia sentir. Al cap d’uns mesos el caminar fort es va convertir en córrer cinc o deu minuts, cosa que em deixava dos dies adolorit. Una amiga em va animar a provar una cursa de muntanya i m’hi vaig decidir.

Uns tres anys. Jo feia un any que em recuperava pel meu compte. Em vaig apuntar pensant a córrer un quilòmetre. La sorpresa va ser que vaig acabar la cursa, de 21 quilòmetres.

Que potser el límit que m’havien marcat els metges no era aquell. Realment tenia una mica de por, a veure si encara ho espatllaria més. Però per a mi és impensable quedar-me al sofà. El següent que vaig fer va ser apuntar-me a un club de curses de muntanya; ara m’entreno amb el Cims Cerdanyola. La sorpresa va ser que els entrenaments es feien a la nit, i vaig quedar al·lucinat de córrer per Collserola a la nit, va ser una experiència que em va captivar. D’aquí em vaig animar a fer curses.

Fa nou anys de l’accident i he tingut molèsties fins fa sis o set mesos. Sempre he corregut amb dolor. Jo havia de fer les meves aturades, m’entrenava i estava un o dos dies adolorit. Però com que era un dolor suportable seguia.

He fet curses de tot tipus, però el 90% de les curses han estat de muntanya.

Vaig començar amb la mitja marató de muntanya, la següent va ser una d’uns 16 quilòmetres per Collserola.

Vaig veure que, com que corria amb dolor i tenia després uns dies de recuperació, era millor abaixar el ritme però córrer distàncies més llargues. El meu quilometratge habitual és al voltant de 60 quilòmetres però amb el major desnivell possible, poden ser 5.000 metres de desnivell. La propera cursa que faré serà de 50 quilòmetres i un desnivell de més de 4.000 metres.

L’ultra del Montsec, que passa pels paratges del Mont-rebei, és una de les més dures amb diferència. La primera d’aquestes en què em vaig inscriure era de 96 quilòmetres; surts a les onze de la nit, comences a córrer i és increïble veure com surt el sol. Amb el meu nivell he estat més de 20 hores corrent. Tinc pensat fer una ultra a l’illa de Madeira de 110 quilòmetres.