“La ciutadania entén ara que les fàbriques també son patrimoni”

En aquell moment jo era, entre altres coses, regidora de Turisme a l’Ajuntament de Terrassa i creia que era molt difícil engrescar els visitants. En canvi, el nostre patrimoni, més enllà de la nostra joia principal, que són les esglésies de Sant Pere, és molt important: les fàbriques modernistes. També tenim la Masia Freixa, però el nostre capital modernista són les fàbriques amb les seves xemeneies, són les nostres catedrals. Llavors van aprofitar que, històricament, Terrassa tenia dues fires, la d’hivern i la d’estiu –que es feia al maig–, que s’havien anat perdent, per plantejar recuperar aquesta, la que es feia per primavera, i dedicar-la al modernisme. D’aquesta manera, intentàvem posar Terrassa en el plànol, que la gent sàpiga on és i que ens vingui a visitar. I una manera de fer-ho atractiu al públic familiar, perquè moltes vegades el turisme cultural ho té més difícil que el d’oci. Una fira pot seduir la gent.

El que vam voler des del principi va ser que fos una fira que la gent se la fes seva, no organitzada per l’Ajuntament, sinó que la gent hi participés. Això ens va costar dos anys de reunions amb la societat civil, amb els grups de cultura popular, havíem de fer una cosa en què col·laborés tothom, i jo crec que l’èxit de la fira és justament aquest, que tothom hi col·labora de forma altruista. Aquesta és la manera de fer ciutat, és més fàcil vendre la teva ciutat si hi creus.

A través de la Diputació de Barcelona. La Diputació posa paradetes, al raval de Montserrat, de les ciutats modernistes i així també promocionem altres indrets turístics modernistes.

No. Un dels reptes era generar molts espais. Volíem que la gent tingués la sensació que tota la fira és inabastable, que triés. No volíem pas fer-ho tot en un espai tancat. Ara pots fer ciutat, de la Masia Freixa a la plaça Vella, del passeig al raval de Montserrat. A cada lloc hi ha activitats simultàniament i això està fet exprés, volíem que la gent marxés amb la sensació que se li havien escapat coses i que havia de tornar.

Sí. Va ser un dels altres reptes de l’inici, que la gent es vestís de l’època, de finals del segle XIX o principis del segle XX. Això, pensàvem que era molt important, que marcaria un tret distintiu. I ha estat així, fins al punt que a les enquestes una de les coses que més valoren els visitants és que la gent vagi vestida d’època. Aquí hi fem participar els comerciants, els grups de cultura popular, les institucions... La veritat és que quan jo vaig sortir de casa en la primera fira modernista em vaig emocionar en veure la gent vestida d’època. Igual que m’emociona la gent que et trobes a les deu de la nit i et diu que des de les nou del matí que dona voltes per la ciutat i que sempre hi troba alguna cosa per fer.

Jo diria que sí. És cert que la gent que n’és usuària és diferent, però sí. L’objectiu era aconseguir que la gent es quedés a la ciutat i això s’ha assolit, i, a més, la gent que ve de fora va augmentant i la despesa que fan a la ciutat, també. És una festa per gaudir del carrer.

L’organització és municipal, però hi ha comissió de treball, en què a banda de diferents àrees municipals, com ara Turisme, Comerç i Museus, hi som nosaltres –l’associació Terrassa Centre, que aglutina els comerços del centre–, la coordinadora d’entitats de cultura popular, el gremi de restauració... D’aquesta comissió en va sorgir la iniciativa, per exemple, de crear els protocols de la fira, com hi ha els de la festa major. Aquests protocols eviten situacions estranyes. Per exemple, van començar exhibint motos antigues i ja hi apareixien les Vespes o els 600... i aquests no són pas de l’època modernista! Calia salvaguardar el modernisme.

Jo no sé les xifres, però és evident que els edificis modernistes terrassencs són dels més visitats. El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica n’és l’exemple. Ara, avui, la gent sí que ho sap, que les fàbriques són un patrimoni, que cal conservar-les.

La fira té un eix central cada any i aquest és la cuina, i molts dels actes giraran entorn d’aquest aspecte del modernisme català.