El castell pendent

“Terços amunt!”, diu la crida per tirar amunt els castells. Però, per què no terces o quintes, si totes són noies? El llenguatge casteller, encara poc igualitari, posa de manifest que el món casteller també té encara pendent la igualtat de la dona i posar fi a algunes discriminacions. I com en la resta de la societat, lluitar contra el masclisme, que també n’hi ha a les colles, i força, segons coincideixen a advertir destacades castelleres.

Tot i això, l’avenç en la igualtat de gènere ha estat espectacular en les darreres dècades, fins al punt que hi ha força dones amb responsabilitat a les colles. El Punt Avui i Damm han reunit diverses dones que ocupen càrrecs de direcció de colla en un debat, Dona i castells, que ha evidenciat la necessitat de conscienciar més els homes castellers i de valorar les aportacions tant tècniques com de gestió de les noies i dones en els castells, que haurien permès, entre altres coses, assolir castells més alts i de més dificultat les últimes dècades.

“Els castells formen part del despertar en la societat de la dona”, defineix la presidenta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) i membre de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, Inés Soler, que recorda que “l’estructura social de la dona es reprodueix en els castells”. Actualment hi ha 13.000 castellers i un 40% són del gènere femení, entre nenes, noies i dones. Tot i que Iruna Rigau, cap de colla dels Marrecs de Salt, no hi veu “cap diferència entre castellers homes i castellers dones a l’hora de preparar una construcció”, Lurdes Quintero, vicepresidenta de la Colla Vella, adverteix que l’aparent normalització “amaga un desequilibri perquè encara hi ha moltes nenes i noies, i poques dones més grans”, ja que la maternitat estronca força aficionades, “i no només per qüestions físiques, sinó perquè “no poden assistir als assajos als vespres i acaben cedint l’afició als pares homes”. Aquest sacrifici no fa altra cosa que “reflectir els rols que dona i home tenen encara en la societat”, avisa la primera presidenta dels Minyons de Terrassa, Isolda Sucarrats.

La igualtat s’hauria assolit força més en les colles de la zona nord i més modernes que no pas en les tradicionals del sud del país. Mery Mañané, excap de colla dels Castellers de Barcelona, recorda que “sovint es busca la millor persona per a cada càrrec tècnic i social, independentment del seu sexe, i ningú no pensa en el gènere”. Quintero, en canvi, recorda que a la Vella, per exemple, “arrosseguem encara que la dona porta 27 anys fent castells i els homes 200”.

Els castells van ser durant dècades una activitat masculina. No va ser fins al renaixement i el boom dels anys vuitanta i noranta que s’hi van incorporar més dones. Fins al 2004 no hi va haver una cap de colla dona, als Bordegassos de Vilanova i els Castellers de Barcelona.

Totes elles coincideixen a posar de manifest que l’exercici del seu càrrec les “obliga a ser més agressives i competitives”, per exercir un “innecessari rol més masculí o autoritari”, assegura Lurdes Quintero. Però, en canvi, consideren que valors considerats més femenins, com “l’empatia, el diàleg, l’accessibilitat o compartir les decisions sobre el col·lectiu”, ajuden a fer més colla, remarquen les caps Mañané i Rigau.

Entre els “valors” femenins que milloren la convivència hi ha exposar més les decisions als castellers implicats i un acompanyament dels castellers. Sovint els responsables tècnics situen un casteller o l’altre a la pinya o el tronc, “segons la inclinació de la plaça o l’alçada d’aquell rengle”, assegura Quintero, “i caldria explicar-los-ho més”: “Les dones ho tenim més en compte”, coincideixen a definir les castelleres convocades. Més encara es nota el tarannà diferent de les dones caps a l’hora “d’acompanyar els joves, per exemple, que deixen de formar part del tronc en créixer i deixen de ser nens o nenes imprescindibles per als castells, i que sovint passen anys fins que tornen a situar-se en llocs preeminents”. “Aquest acompanyament és clau per a una colla, i sovint només hi pensem les dones”, avisa la presidenta Sucarrats.

L’assaig diari no és tan edulcorat. Força colles, Castellers de Vilafranca o Minyons, entre elles, han creat comissions o espais de debat per tal que les dones i noies s’hi expressin, i informin si s’han sentit assetjades o molestades per comentaris, mirades o tocaments. “La pinya sembla territori masculí, com si calgués marcar territori”, alerta Laia Ortiz, membre del grup de pinyes dels Minyons. Ha engegat, juntament amb Marian Feiner, un espai de debat entre les dones de la colla, que han hagut d’ampliar “per compartir experiències i pedagogia”, fins al punt de donar veu als homes de la colla. La feina donarà lloc a plans d’igualtat, comissions de gènere..., espais que busquen evitar comentaris com “el millor cul del folre”, que s’escolten sovint i que no generen cap condemna.

Totes recordaven, sobre alguna de les construccions emblemàtiques de les colles, que no s’haurien assolit sense la incorporació de les dones, a les crosses (castellers que fixen el baix a terra o al folre) o al folre. Una mostra d’altres reptes pendents, com ara ser convocades pels seus coneixements dels castells i no pel fet de ser dones.