“Si no eduques en el món interior, no estàs formant”

La interioritat seria aquest món interior de les emocions, dels records, de les fantasies, dels pensaments..., que pot quedar tancat en la meva individualitat, però que treballant-lo el puc obrir a l’alteritat. M’obro als altres o a l’altre, al misteri, a Déu, a l’espiritualitat. El llibre intenta jugar amb aquestes dues dimensions: treballant l’interior podem obrir-nos a l’exterior, però no des de la superfície, sinó endinsant-nos-hi. Coneixent-nos a nosaltres mateixos podem conèixer l’altre, i coneixent-nos a nosaltres mateixos podem entrar en aquesta dimensió religiosa, de transcendència, la dimensió espiritual.

D’una banda, sí. Fa uns anys vam començar, amb Elena Andrés i Jordi Osúa, un projecte que es deia Tallers d’Interioritat, en escoles on no es dona formació religiosa. Vam pensar que els no creients també tenen dret a fer coses que els creients fan des de l’àmbit de la religió, les convivències, per exemple, i els exercicis espirituals. Aquests tallers ara es diuen Educació en la Interioritat i s’estan desenvolupant molt en escoles i se n’està fent recerca. He volgut tornar-ho a plantejar des de l’experiència de tots aquests anys com a docent. Faig reflexions per a tothom i amb aplicacions pràctiques de la vida quotidiana, que jo experimento com a docent. Veig que en aquesta societat en què ha minvat l’interès per les religions oficials, convencionals, continua l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’absolut.

En el món educatiu, no només en l’àmbit escolar, parlo de la formació de la persona. Si no formes el món interior, no estàs formant. Anem cap a una societat en què el pes de les noves tecnologies és tan gran que hem de buscar el contrapès en la profunditat del nostre interior. Cal ensenyar tècniques perquè la gent aprengui a prendre’s les coses amb més calma, meditar, reflexionar, asserenar-se... Perquè amb les xarxes socials tot ho fem en calent i llavors passa el que passa. Hem de treballar la pau interior, la serenitat, l’esperit crític... I tot això va lligat a la interioritat. Hem de buscar tècniques que ens ajudin a centrar-nos i a asserenar-nos; si no, els coneixements no tenen on caure.

Sí, però tant el mindfullness com el ioga provenen de tradicions religioses. Al llarg de la història s’han secularitzat moltes coses i en la cultura postmoderna ens costa lligar-nos a la tradició. Anem cap a un tipus de societat molt desinstitucionalitzada: tallem amb la tradició i ens quedem amb la tècnica, però no n’hi ha prou. Sovint som amnèsics perquè no coneixem que algunes d’aquestes tècniques també venen de la nostra cultura. Hi ha gent que va a un concert de bols tibetans i després demana que no toquin les campanes de l’església. Sembla que hagi de ser més acceptable allò que ens ve de fora...

Cada cop coneixem menys la nostra tradició, el que ens ha portat la nostra pròpia història, i ens hauria d’amoïnar. Molt sovint no coneixem les arrels del que vivim: els costums, la forma del llenguatge, l’art, la filosofia, la literatura, les notícies...! És molt difícil entendre-ho sense saber un mínim d’història de la religió cristiana i de les religions en general. Aleshores passa que un llegeix Sant Joan de la Creu i Fray Luis de León i se sorprèn perquè veu que tenia prejudicis amb el fet religiós.