“A l’estiu és quan s’han de fer més sopars grocs: no hem d’oblidar”

Vaig ser la pagesa que va sembrar la llavor i ara s’ha estès arreu del país. La idea és de la periodista Eva Piquer i en honor a la veritat, però, és que el primer sopar groc el va organitzar, només per a sis persones, la Maria Rosa Pons, a casa seva. Només vaig sembrar i provocar l’enrenou posterior. I ara s’han replicat arreu del país.

Òmnium i ANC es van encarregar de la comunicació del sopar groc i a les xarxes socials tenen seguidors i detractors, trols. Es va generar un clam, els dies abans del sopar, de fer boicot al restaurant. Atacar el restaurant és el que més mal em pot fer. Hi havia trucades insultant, reserves que no venien... Per contra, va venir molta gent donant suport, escalf i una gran qualitat humana.

Teníem dos reptes. Havia de ser tot groc i per tant requeria un esforç intel·lectual i divertit a l’hora de buscar productes que fossin grocs i també barats, perquè es tracta d’un menú solidari. A més, els plats havien de tenir qualitat gastronòmica. Vam disfrutar molt en el procés. Per exemple, vam inventar uns pebrots farcits grocs de polenta amb salsa de safrà. De fruites i verdures n’hi ha moltes de grogues, però els segons plats són complexos. Si arrebosses el peix es transforma en groc i l’acompanyes amb salsa de mostassa o el clàssic que tots hem fet com el pollastre al curri. La cúrcuma és molt groga i el safrà ho tenyeix tot de groc. El receptari que proposem et garanteix aquestes coordenades: groc i econòmic.

El groc és un símbol, és un fil conductor, és la nostra manera de lluitar, ferma, solidària, pacífica i creativa. L’enginy dels sopars grocs és una mostra de la creativitat d’aquest país. I ara ja estem cansats, perquè ja estem barrinant altres iniciatives. També som un país estètic, i això es veu també amb les coreografies de cada Diada.

Arran del sopar groc, hi havia molta demanda al Semproniana de fer-ne. Vaig pensar que ho havia de compartir al territori, no havia de capitalitzar res. Era una gran oportunitat de replicar-ho per tot el país.

És com un mantra. S’ha de rellegir de tant en tant. Som el que cultivem. I tinc una amistat, i no està bé que ho digui, però en aquesta indignació tan gran per la injustícia que estem vivint, la impotència s’agreuja en el moment que tens un vincle afectiu amb tots els exiliats i presos. A tots els he servit, tots els he tingut a casa. I t’entristeix i et fa plorar. Ja no és la raó, sinó el cor i el fetge.

Solidaritat total amb els Roca. És absurd que l’objectiu de les crítiques siguin ells. Tenim un ofici que és de servei. La gent entra i els has de servir amb respecte i educació. I m’ha dolgut per doble banda: perquè primer no s’ha de qüestionar mai qui serveix. Les regles d’hospitalitat inclouen aquesta atenció diversa. I la segona és que fer qualsevol crítica als Roca és totalment injustificat: són model i orgull, han portat l’ofici al màxim.

És l’obligatori fer-lo servir, sobretot a l’agost. Perquè és una època en què tenim pardals al cap i aquest receptari ens mantindrà el record. És l’època més dura per als presos i per als exiliats i els hem de tenir presents. La rutina ens fa oblidar. Cal mantenir viva la flama. A l’estiu fem sopars amb amics i cal fer un exercici de record. És una manera d’adonar-nos de la duresa.

Estem guanyant en cada passa, que mostra la nostra determinació per ser lliures. Pel 26 de juliol farem la vetllada El pa que s’hi dona a la Model, on servirem un sopar de ranxo: la gent menjarà el que els presos mengen per conscienciar de la duresa de la presó. I passarem del gris al groc perquè després del sopar, sòrdid i d’una situació poc festiva, al pati hi haurà un espectacle d’alegria i unitat. Aquesta és una lluita llarga i no hem de perdre l’alegria. Cal tenir una actitud positiva. És el que sempre em demana la Txell Bonet, estar guapos i alegres, perquè és un símbol de fortalesa.