Màrtirs

Tothom qui porta organitzacions sap com són d’importants els líders perquè els grups assoleixin els objectius que s’han proposat. I també saben que hi ha una cosa pitjor que tenir un líder grupal en contra; és no tenir-lo davant, perquè ha estat “sacrificat”. En primer lloc, perquè es perd el veritable interlocutor físic, cosa que fa poc viable qualsevol solució; en segon lloc, perquè els grups sempre tenen recanvis a punt, llevat que hagin estat líders tan carismàtics que hagin anul·lat abans la iniciativa dels altres membres; i, en tercer lloc, perquè els màrtirs continuen amb tota la seva influència –fins i tot augmentada per la mitificació– en el grup, amb la diferència que ja no poden tornar a ser “sacrificats”. Les conseqüències futures tampoc no són gaire optimistes, perquè els membres del grup es perden per la causa, perquè ha estat “eliminat” aquell que havien escollit com a representant, un atac directe que ni obliden ni perdonen.

Només l’excés de testosterona o l’afany per humiliar el dissident –una part “seva”!– fins a l’anihilació pot explicar la manca d’habilitat de l’Estat espanyol per abordar la qüestió catalana. L’empresonament, l’exili i els judicis d’alguns dels líders catalans, junt amb l’aplicació de l’article 155, van portar un silenci que els grups necessiten per refer-se i que alguns van interpretar com un retorn a la normalitat. Les eleccions del desembre passat, malgrat totes les circumstàncies en contra, van ser un bany de realitat. Ara, la neutralitat de l’espai públic i la violència al carrer són les noves estratègies. Però aquí la gent neix, viu, treballa, fa vacances i mor amb tota normalitat, perquè ho té molt clar. L’Estat ha perdut molts de diners, molt de temps, tot el prestigi i, definitivament, la majoria de la gent. Però això no gosarà de comprovar-ho...