Moments estel·lars de l’interior
La ciutat del rem
DE LES MURALLES ALS JOCS L’elecció com a subseu per als Jocs del 92 va representar per a la ciutat de Banyoles la possibilitat de tirar endavant la transformació urbanística més important d’ençà que van caure les muralles que encotillaven el seu creixement urbà i posar-se a l’altura d’altres ciutats que havien fet el canvi uns anys abans. El consens no va ser absolut, però la satisfacció era general pel que s’havia aconseguit gràcies a un esport de llarga tradició a l’estany
L’estany, la nineta dels ulls dels banyolins, va concentrar bona part de la polèmica
Els ciutadans de Banyoles van patir la sensació d’ocupació per la Guàrdia Civil
El 92 també ens recorda que les ciutats petites poden aspirar a grans projectes
A finals de la dècada dels vuitanta, Banyoles havia perdut el pas respecte a altres ciutats gironines i “no era capaç –en paraules de l’alcalde, Joan Solana– d’impulsar les inversions públiques fonamentals previstes en el pla general d’urbanisme”. Des d’un punt de vista ambiental, el tema de l’estany preocupava per l’elevat grau de contaminació orgànica. L’empenta cultural de la ciutat tampoc era cap meravella i molts recordaven amb enyorança els anys del Tint. Una de les entitats de referència de la ciutat, el Club Natació Banyoles, perdia pistonada com a seu del món del rem mundial i, per si no n’hi havia prou, les instal·lacions començaven a presentar problemes estructurals greus que aconsellaven el tancament, i les comunicacions amb la capital i la Garrotxa eren el que eren. La situació no era per llençar coets.
Al bell mig de tot plegat va arribar la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics del 1992, en la qual Banyoles era la seu escollida per a les proves de rem. Si Barcelona va tenir el seu Pasqual Maragall, a Banyoles Joan Solana, des de la poltrona de l’ajuntament, va lluitar perquè els interessos de la ciutat casessin amb els dels Jocs.
L’estany, la nineta dels ulls dels banyolins, va concentrar bona part de la polèmica que envoltava la transformació de la ciutat. L’ampliació i el drenatge que es van haver de realitzar per encabir a l’estany el camp de regates i la zona de frenada per a les proves de rem, van despertar alguns dimonis. Per a Limnos, aquest procés es va viure amb por i amb preocupació. La designació de l’estany per a unes competicions internacionals de rem no era una bona notícia per a la organització ecologista, que d’entrada s’hi va oposar i va virar, a poc a poc, cap a una actitud més col·laboradora i de vigilància. “Per responsabilitat ecològica –comentava Xavi Vila, un dels fundadors de l’entitat–, havíem d’intentar minimitzar-ne els impactes, i per tant no ens hi podíem enfrontar. Alguns no van entendre aquesta decisió i que s’acceptessin actuacions impactants, com ara l’allargament de l’estany, la instal·lació de graderies a tocar de l’aigua i la conversió d’una zona agrícola com la Draga en un barri residencial, o que es permetés encotillar l’estany amb un triple cinturó de carretera, carril bici i camí per a vianants”.
Els polítics locals van saber jugar bé la carta de la distància de 120 quilòmetres entre la subseu del Pla de l’Estany i la ciutat organitzadora dels Jocs, i van aconseguir un nou barri de qualitat, la Vila Olímpica. La seva integració, però, va ser lenta. S’hi va traslladar a viure gent de fora i per a molts banyolins això no pintava bé. S’hi van construir 238 habitatges, dels quals 166 es van reservar als atletes participants en els Jocs. Seixanta-sis es van vendre a l’inici i la resta amb comptagotes. S’hi va posar molta cura per evitar l’especulació. Va ser un element determinant en la transformació urbanística de la ciutat i definia un nou model d’edificació. El temps ha fet que a poc a poc s’hi instal·lessin tots els serveis imprescindibles i el vent s’ha emportat totes les polèmiques que va originar la seva construcció tot i que deu anys després encara hi havia qui denunciava la possibilitat que Banyoles es convertís en ciutat dormitori argumentant que la millora de les comunicacions afavoria la mobilitat i això podia perjudicar la ciutat. De fet, mai plou al gust de tothom.
La construcció de l’autovia entre Girona i Banyoles va ser la cara més coneguda i més cara de la millora de les infraestructures. La urgència d’una obra que connectava Banyoles amb Girona i l’autopista A-7 cap a Barcelona era evident.
Des del mateix moment en què es va plantejar l’obra van ser moltes les veus, de polítics, d’entitats i de ciutadans, que van advertir del coll d’ampolla que es crearia al final de l’autovia i que van reclamar el desdoblament fins a Olot. Amb més lentitud del que garrotxins i banyolins haurien volgut, la variant es va acabar fent i el desdoblament fins a Olot és una realitat inqüestionable. La inversió directa dels Jocs va superar els 12.000 milions de pessetes (poc més de 72 milions d’euros). La ciutat només n’hi va haver de posar 800, en tres anys. Sense aquesta excusa hauria estat molt difícil aconseguir el desdoblament de la C-66 i la variant, el passeig Mossèn Constans, el passeig de la Puda i el passeig Dalmau, el carril bici i la remodelació del voltant de l’estany, la plaça de les Rodes, la Vila Olímpica, el parc de la Draga amb el seu pavelló poliesportiu, el nou Club Natació Banyoles, i el Teatre Municipal. L’estany del 1992 lluïa unes aigües netes i regenerades. S’hi havia aturat la contaminació.
Fa un any, una exposició de la Fundació Lluís Coromina – Espai Eat Art, amb motiu dels 25 anys dels Jocs, feia una retrospectiva dels canvis de la ciutat. Es centrava en catorze intervencions amb l’autovia i la variant, com a factors de desenvolupament econòmic i d’obertura cultural al capdavant. Mostrava el nou Club Natació Banyoles, que va passar de ser un edifici amb aluminosi a un complex poliesportiu que va permetre recuperar el prestigi internacional que havia ostentat. Es va aconseguir el Teatre Municipal, una reivindicació antiga. Carrers, places i altres indrets també van ser objecte de transformacions, que van convertir Banyoles en una ciutat à la page. Es tractava, en paraules de Joan Solana, de la revolució urbana més important del segle XX des que, a finals del XIX, es van tirar a terra les muralles que impedien el creixement urbanístic.
Hi va haver, evidentment, oposició a la celebració dels Jocs Olímpics dels que consideraven que es tractava d’un esdeveniment espanyolista. ERC, la CUP i altres sectors independentistes van capitalitzar aquesta oposició, que va provocar, de retruc, nombrosos incidents i la invasió de guàrdies civils (amb tres tanquetes), en uns fet que n’anticipaven d’altres que vindrien un quart de segle més tard. Els ciutadans de Banyoles van tenir una veritable sensació d’ocupació de la ciutat per la Guàrdia Civil. El caldo de cultiu que la va provocar va ser l’arribada abans dels Jocs de 350 agents, instal·lats en uns barracons del passeig de la Puda; el nerviosisme que es va produir entre els dirigents de les forces de l’ordre per l’independentista que es va esmunyir a l’arribada de la flama a Empúries per reclamar llibertat per a Catalunya, i finalment la detenció dels independentistes Xavi Puigdemont, Xavi Ros i Xavi Alemany, alliberats el 12 de juliol, va provocar aquests excessos. De fet, la flama va arribar a Banyoles escortada per agents de la Guàrdia Civil al llarg de tot el trajecte. Aquell dia, n’hi havia un miler. L’11 de setembre del 1991 es van produir incidents entre manifestants i agents i, l’octubre del mateix any, els grups polítics banyolins van demanar la substitució de la Guàrdia Civil pels Mossos. El maig del 1992, 150 persones van apedregar la caserna de la Guàrdia Civil amb motiu de la celebració de la copa d’Europa del Barça. Van ser uns mesos amb molts incidents. Entre els punts foscos d’aquests Jocs hi podríem afegir la història del boiximà del museu Darder, una història d’oportunistes i d’una concepció museística un xic antiquada, una història que va acabar amb l’enterrament al parc nacional de Tsolofelo, a Botswana, d’uns ossos i una pelleringa amb honors reservats als herois nacionals. Després de tot l’enrenou un oblit absolutament generalitzat s’ha instal·lat damunt la tomba del pobre boiximà que tantes pàgines i hores d’emissió va omplir.
Acabarem amb unes paraules recents de la persona que va encendre el peveter de la plaça Major el 14 de juny del 1992, alcalde i defensor aferrissat de les transformacions que va portar tot plegat.
“Després de tres anys d’obres necessàries per a la ciutat, per a la restauració ecològica de l’estany, per a la seva connexió amb Girona, Barcelona i França; per a la seva articulació urbanística; per dotar-nos d’equipaments esportius i culturals imprescindibles... Després de moltes molèsties; de controvèrsies apassionades i respectuoses; de molts gestos de comprensió i complicitat, del treball intens per complir els terminis de centenars de professionals i voluntaris... i d’una col·laboració institucional lleial i exemplar... Després d’haver de viure situacions violentes que mai no s’havien d’haver produït... Després de la decepció de l’Olimpíada Cultural... es van celebrar les proves. Banyoles va estar a l’alçada després d’estar a l’alçada de les necessitats ciutadanes. Vint-i-cinc anys després, tenim una consciència més clara que tot el que passa al món ens afecta, que massa arbres amaguen boscos, que no n’aprenem de les experiències passades. Però el 92 també ens recorda que les ciutats petites poden aspirar a grans projectes”.
Banyoles La gran transformació
3
5
2
4
1
El Tint i la ciutat
La dècada dels seixanta va arribar a Banyoles plena de propostes, moviments socials i amb un grup de rebels de quatre persones, Antoni Mercader, Jordi Gimferrer, Antoni Güell i Jeroni Moner, que influïts pels nous corrents arribats d’enllà dels Pirineus van revertir la misèria moral i cultural impulsant el motor que va transformar la migranya i el desencís en elements de creació. Fundadors dels grup Presència 63, els creadors van apostar per la mobilització impulsant el moviment per salvar la Llotja del Tint, un edifici gòtic que l’any 1969 havia estat a punt de ser enderrocat per l’especulació salvatge. Després del campionat del món d’esquí aquàtic celebrat el 1971 a l’estany, es va crear el grup batejat com a Tint-1, integrat per Pere Comas –n’era el president–, Jaume Boix, Lluís Güell, Xicu Cabanyes, el dissenyador Lluís Pau, l’arquitecte Jeroni Moner –que portava les obres de restauració de la Llotja– i també Tomàs Cortada, Joan Vilardell, Raimon Planella, Josep Riera, Jordi Gimferrer i Esteve Palmada. Apostant per la dinamització cultural de la ciutat, impulsora de nombroses activitats, com ara debats, exposicions, propostes innovadores, les diferències ideològiques i estètiques van provocar que el 1973 finalitzés una experiència trencadora que un any més tard va reaparèixer amb el nom Tint-2, que conservava la majoria dels seus membres –es van donar de baixa Gimferrer per qüestions estètiques i ideològiques i en Lluís Güell, que va marxar de Banyoles– però va acollir nous membres, com ara Jaume Fàbrega, Lluís Vilà i Ferran Roura, que era el conseller municipal de Cultura. La proposta del nou grup, que era conceptualment trencadora amb les propostes del Tint-1, va centrar el seu missatge en l’entorn de la comunicació popular i de masses, en la intervenció des del terreny de l’art i l’anàlisi artística en les problemàtiques socials i en la crítica relació entre determinats aspectes de la cultura visual i la societat capitalista.