Societat

JAUME FUNES

PSICÒLEG, PERIODISTA I EDUCADOR, AUTOR DEL LLIBRE ESTIMA’M QUAN MENYS HO MEREIXI.. PERQUÈ ÉS QUAN MÉS HO NECESSITO

“Un adolescent prudent serà un adult avorrit i conservador”

“El problema no és dels adolescents sinó dels adults amb els seus adolescents”

“Les xarxes propicien la comunió mundial dels joves”

“Hem deixat en mans del mercat el final de la infància”

Repensar el món adult
Jaume Funes (Calataiud, 1947) no acaba d’entendre ben bé per què ha tingut tant d’èxit el seu últim llibre. Al cap i a la fi, fa més de quaranta anys que reflexiona sobre educació i adolescència. I que adverteix que moltes coses que funcionen per inèrcia s’haurien de repensar. Repensar el món adult i especialment el món educatiu, clau com a espai de reflexió. Ho diu un home que ha treballat a l’escola, al carrer, en espais terapèutics, i també en l’administració. I que ja és avi d’adolescents. Un home que té prou bagatge i honestedat intel·lectual per admetre que potser les coses que diu ara aviat deixaran de tenir vigència.
Malauradament els nostres adolescents s’acaben semblant massa a nosaltres mateixos
En el món virtual, el xaval de l’Atles està en la mateixa dimensió que altres adolescents
És urgent la reforma, els adolescents no suporten l’escola i l’escola no suporta els adolescents
La desesperació hauria de ser no aconseguir que el fill s’alliberi de les nostres cadenes

Jaume Funes, periodista, psicòleg i educador, fa més de quaranta anys que escolta, entén i ajuda adolescents. Ara acaba de publicar un llibre, Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito, que pretén ser una guita perquè pares i mestres afrontin aquesta etapa vital amb més confiança i menys dramatisme.

Aquest llibre pretén ser com un testament, un resum de tot el que ha après amb els adolescents. Ha decidit abandonar-los, a ells i també als pares?
No, no. Continuaré escrivint articles i fent de digestòleg de tant en tant. Tot i no tenir consulta, sempre tinc alguna família més o menys angoixada o algun xaval que amb bon criteri no vol anar al psicòleg però té ganes de compartir amb mi. El que passa és que en un món tan canviant s’ha de ser honest, admetre que no saps, i deixar de repetir coses que potser ja no són vàlides.
Per què és tan difícil la relació entre pares i adolescents?
Probablement la dificultat més gran de fons és que els adults no acceptem que hem crescut i ens hem fet grans. Tenir a casa una persona que et posa en contradicció contínuament, més enllà que s’enfronti a tu, que et recorda que t’has construït una vida amb bastides. Et posa en crisi, no només per la mateixa relació, perquè tu tens ganes de descansar i et creen un conflicte, sinó perquè el que tu penses ja veus que no serveix.
És a dir, que el problema és dels pares, no dels adolescents.
Sí, jo sempre dic que no hi ha problema adolescent, sinó problema dels adults amb els seus adolescents.
Vostè distingeix entre pubertat i adolescència. Encara més, vostè assegura que l’adolescència és un invent recent. És així?
És clar. L’adolescència és una etapa construïda socialment. La societat té temps, diners, possibilitats o crisi perquè els seus joves dediquin un temps de la vida a ser adolescent. Als anys seixanta i setanta, a un jove de 14 anys en un barri obrer després d’una setmana d’escombrar un taller se li acabava l’adolescència. Els joves de classe obrera treballaven i no tenien temps de pensar si eren adolescents o no. És clar, cinc quilòmetres més enllà, a Sarrià-Sant Gervasi, allà sí que hi havia adolescència. Ells es dedicaven a estudiar, a mirar, a llegir... Apareix amb la pubertat, però quan la pubertat queda trastocada no només pels canvis hormonals i els canvis d’alimentació i socials, sinó també per la imatge, per la publicitat, per les pressions comercials... Aquesta pubertat canvia i passa a ser adolescència. I això vol dir que els joves prenen consciència que entre la primavera de primer d’ESO i com a mínim quatre primaveres més, no han de fer res més en la vida que dedicar-se a ser adolescents.
I els adults ho veiem com un problema, com una etapa que s’ha de passar com si fos una malaltia.
Aquest és el problema de fons. Pensem... els escolaritzem, d’acord, però tots? i de quina manera? Com els direm que s’han de preparar per al futur? Com es recol·loquen tots aquests nois i noies entre els 12 i els 16 i 17 anys en un invent que també és nou com és el món de la diversió, el de l’oci, el món del cap de setmana? En poques dècades ha canviat la lògica, d’algú que s’estava preparant per treballar a la Siemens per algú que pensa sobretot a sortir a divertir-se.
Sortir a divertir-se i estar amb el mòbil tot el dia. És per desesperar-se, no?
Però són d’aquestes coses tòpiques de la història, que els adults ens neguem a acceptar la realitat. Encara no ens hem adonat que és un tipus de generació que ha crescut en una altra dimensió. Ha canviat la dimensió. I els pares, en lloc d’obsessionar-se amb controlar la pàgina web, han d’acceptar que avui per a un jove no és possible no tenir identitat digital. Els pares el que han de fer és contenir la por per dintre i dir al seu fill que els interessa el seu món. Han de mostrar idèntic interès per la nota de mates que pels seguidors que tenen al canal de Youtube. I això costa molt.
I més en un món globalitzat. Podria explicar l’arribada de nens immigrants sols?
És una contradicció més. Quan jo escrivia els primers llibres hi havia aquesta dicotomia entre els que tenien recursos i possibilitat de tenir adolescència i els nois i noies que començaven a venir cap aquí buscant un futur diferent. Però de cop i volta entra la parabòlica i aquest món comença a ser accessible. Els youtubers corresponents comencen a arribar allà. L’arribada de joves immigrants s’explica, en part, per la pobresa familiar, però una altra part és poder accedir a aquest món que estan veient.
Ho veuen a través del mòbil, però no és un món real...
Per a ells sí. Sovint oblidem que quan parlem del món virtual, estem parlant també d’un món real en què no hi ha dimensió espacial. El xaval del mig de l’Atles està immers en la seva realitat, però quan parlem de la realitat virtual està en la mateixa dimensió que altres adolescents. Pel mig hi ha la geografia, però ni la geografia ni el temps no hi compten. En realitat les xarxes han aconseguit la comunió mundial dels adolescents.
Fa poc es publicava un estudi que assegurava que l’adolescència cada cop comença abans i acaba més tard. També hi ha el concepte preadolescent. Hi està d’acord?
No hi he estat mai d’acord, tot i que sempre he insistit en l’atenció a la preadolescència perquè entenc que la transició entre la infantesa i l’adolescència és molt important. Perquè tinc molt clar que si no la cuides des del punt de vista educatiu i emocional i no acompanyes el nen en aquesta transició és quan apareixen conflictes que després esclataran en l’adolescència.
És a dir, que potser seria bo deixar d’avançar-nos, deixar de dir ‘és que el meu fill està preadolescent’?
El que hem de recordar és que el mercat té un paper molt important. I què li interessa, al mercat, doncs que una nena d’onze anys es vesteixi com una teenager. Però una nena d’onze anys és una nena. En realitat, no en som conscients, però hem deixat en mans del mercat el final de la infància.
Defineixi que és l’adolescència?
Bàsicament és un temps per provar, experimentar, descobrir. Jo dic que un adolescent és un explorador reprimit. I pobres d’aquells pares que no volen que els seus fills explorin, perquè ja tenim garantir un adult conservador i avorrit.
Però amb límits, suposo. Com es pot saber quan una conducta pot representar un risc per al futur del noi o noia?
És la pregunta de fons. A vegades em diuen, però si el deixo, vostè em garanteix que acabarà bé? I jo contesto, el que és clar és que si vostè continua amb aquest estat d’histèria acabarà malament.
I el perill de les drogues, l’alcohol. No hem de fer el que calgui per evitar que es facin mal?
Òbviament hi ha algunes coses que no els podem deixar fer. Els que venim de l’època de l’heroïna sabem què volem dir. Si un noi vol experimentar amb l’heroïna injectant-la, si depèn de mi, li ho impediré. O si decideix robar fins que l’enxampin. Però en realitat són molt poques coses que hem d’intentar impedir.
Home, és bastant clar que és dolent per al cervell en formació d’un adolescent fumar cànnabis. Hi ha estudis seriosos en aquest sentit...
Però és que el cervell també es pot espatllar si no experimenten, perquè és precisament l’etapa en què es construeixen les interaccions neuronals a partir de les experiències. Un adolescent massa prudent pot acabar sent un adult tonto perquè no té el bagatge fins i tot biològic que comporta l’experimentació.
El que hem d’intentar és que tingui sempre al costat un adult que l’ajudi a aprendre d’allò que està vivint. És a dir, que hi hagi un tutor, un monitor de lleure, un entrenador, una mestra, que l’acompanyi. Hem de garantir que aprèn de les experiències, no garantir que no tindrà experiències.
Superar la por, deixar-los anar, però, no és fàcil. Si hagués de donar tres consells clau als pares, quins serien?
El primer és clau: malgrat que et desesperin, no et desesperis. Més que res, perquè com que t’estan posant a prova se suposa que l’adolescent és ell o ella, i no tu. Els pares són éssers humans putejats per la feina, amb diners o sense..., però que, malgrat tot, com a mínim han de trobar cinc minuts a la setmana per mirar-s’ho des d’una altra perspectiva que no sigui la de la desesperació. Un adolescent no creixerà de forma sensata si tu no ets un adult amb valors, criteris i propostes per a la seva vida.
Molts pares deuen pensar ‘està bé això dels valors i els criteris, però com es fa quan ni tan sols aconsegueixes que t’escoltin?’
El que no s’ha de fer és continuar amb la lògica que el meu fill és meu, amb tant que m’ha costat arribar fins aquí... El que no has de fer és ni adoctrinar, ni controlar, ni tutelar, ni pretendre que sigui com tu, però no pots deixar-lo sense criteris, sense valors. Si ell et diu ‘el món és una merda’ i tu no li ofereixes algun criteri, el deixes desemparat.
Però quins criteris?
Hi ha una tendència a confondre valors amb tradicions. Hi ha una tendència a educar amb les tradicions. Els castellers estan molt bé, però ens hem de preguntar si cal convertir-los en un valor de vida. La raó per no fumar porros no és que els porros espatllin el cervell, la raó per no fumar-ne és que si estic empanat no m’assabento de res. Soc feliç fumant porros? Val la pena? Els discursos teòrics no penetren. El valor de fons és si m’agraden un tipus de petons o no. Tu no pots vendre el príncep blau, però sí que val la pena que s’enamori. Sé que no és fàcil. Però això ho convertim tot en un catecisme.
Al llibre hi ha un capítol dedicat a l’educació. Per què no s’afronta d’una vegada una reforma de la secundària més adaptada al món de l’adolescent?
El sistema educatiu està totalment obsolet. En la pràctica els pares centrats que tenen una bona relació amb els seus fills es passen tot el dia dient mentides. Per dintre estàs dient ‘ostres si jo hagués d’aguantar les fricatives, no podria’. Inventes arguments cada dia. El que caldria és mirar d’arreglar la secundària. El món de l’adolescent i el món de l’escola estan cada cop més separats. Els adolescents no suporten l’escola i l’escola no suporta els adolescents. La distància és tan gran que un de cada tres entra en crisi en un moment o altre. És la part més urgent de la reforma educativa.
Vostè ha treballat acompanyant adolescents en risc d’exclusió. Adolescència i pobresa no és una bona combinació. Potser tots els seus consells no serveixen?
El llibre està escrit per a un tipus de pares que tenen temps vital per parar-se a pensar. Tenim ja la primera adolescència amb pobresa. És la generació de la recessió. Una part han viscut processos migratoris. No hem educat per acceptar que el panorama és divers, té colors negres, xinesos... I això vol dir ser adolescent català avui.
Tenim molta feina tots plegats.
Sí. Si aquests joves no tenen la vivència que formen part de la societat i si en lloc d’ajudar-los a pensar, a integrar-se, només els posem en marxa un protocol contra el radicalisme islàmic, continuarem sense canviar els esquemes. No es tracta de ser integradors, es tracta de reivindicar l’escola com un espai per a la reflexió. Els altres i tu formeu una cosa nova, cal construir formes d’entendre el món barrejades.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Desallotjada una finca del Gòtic ocupada per una vintena d’adults i quatre menors

la videoteca

Una campanya de promoció de Catalunya guanya el premi a millor film turístic del món

opinió

I si cantem plegats, consellera?

President de la Plataforma per la Llengua

L’Institut de Recerca del Sant Pau s’impulsarà amb el nou espai

Barcelona

Girona estudia crear parades intermèdies de bus al vespre

girona

L’hospital de Cerdanya vol atendre urgències als dos costats de la frontera

Puigcerdà
societat

Avís de Madrenas a Sarrià sobre el circ Raluy Legacy

medi ambient

Girona crearà un pla de control del risc de l’arbrat

societat

Madrenas rebrà el col·lectiu que vol fires adaptades