Societat

CARLA VALL I DURAN

ADVOCADA PENALISTA I ASSESSORA EN POLÍTIQUES PÚBLIQUES

“L’agressor masclista no és un monstre, conviu entre nosaltres”

Carla Vall, advocada en exercici des del 2013, s’ha especialitzat en l’àmbit de les violències masclistes. És coordinadora de l’àrea de violències a Dones Juristes i de gènere a Irídia

En la sentència de la Manada, un magistrat afirma que la violació d’una noia per cinc homes és un “«jolgorio»”. Ara escoltem un jutge que diu “filla de puta” i “«bicho»”a una víctima en acabar el judici, amb l’aprovació de la fiscal i de la lletrada de l’administració de justícia. La judicatura no es creu la violència masclista?
La judicatura no és capaç de veure que és un problema estructural, que hi ha una violència que impregna tota la societat de manera transversal i que això significa que tots els actors jurídics s’hi han d’implicar. Qui no fa aquesta radiografia de la societat és incapaç de pensar que els casos que se li presenten són verídics. Segons les estadístiques europees, un 45% de les dones afirmen que han patit violència masclistes; amb aquestes dades ja veus que les que t’arriben són reals. Però els jutges no només no tenen sensibilitat social, sinó que tampoc tenen capacitació professional en algunes ocasions. Si un jutge rep un informe de valoració de risc molt alt, com el cas del “filla de puta”, però pensa que està cuinat i que no és verídic, imagina’t quan no hi ha informes mèdics. La gravetat d’aquest cas no són els insults, sinó que el jutge fa broma en prendre-li la custòdia dels fills.
Reclamen més formació de la judicatura?
Sí, i formació en perspectiva de gènere, que significa entendre més enllà dels termes jurídics, que cal actualitzar-los, també. Cal una formació de caràcter psicològic i mèdic que faci entendre els cursos de la violència i la psicologia del testimoni. Per exemple, per què una dona s’explica amb llacunes, per què torna amb l’agressors, i fins i tot el vol protegir. Tots aquests mecanismes psicològics complexos, que a nivell social s’interpreten com a mentida, en realitat les grans associacions de psicòlegs i psiquiatres, com l’americana, ens asseguren que són mostres de veracitat, que les llacunes poden evidenciar un estrès posttraumàtic, mentre que l’agressor no dubte de res. Si no sabem llegir els testimonis amb aquestes diferències, és impossible que tinguem unes sentències que reflecteixin el que va passar.
Les víctimes continuen afirmant que és un calvari denunciar al jutjat.
Completament. Tenim múltiples exemples de com es pregunta a les víctimes la seva responsabilitat en no haver evitat l’agressió: a quines hores surt al carrer o per què no va tallar la relació abans si hi havia violència. Hi ha un alliçonament en clau de gènere. I l’únic sentiment legítim al jutjat sembla que és la tristesa, de caràcter passiu i associada tradicionalment a les víctimes. Qui pateix violència té sentiments molt diversos: ràbia, odi...
Què recomana a una dona que ha patit una agressió sexual?
Que mantingui el màxim de proves i que el temps juga en contra seu. Que és molt important ser visitada pel metge forense, i que més endavant, si vol, pot anar a un procés judicial. La vergonya, que és el gran estigma social posat sobre les víctimes, continua sent un dels principals motius per no denunciar. I sobretot que estigui acompanyada de persones de la seva confiança. Em quedo amb el missatge de la supervivent de la Manada, perquè és una supervivent del sistema, que diu: “No ha estat un plat de bon grat, però què m’hauria passat si no hagués denunciat.” La valentia de les dones que denuncien ens protegeix a totes.
Jurídicament, què falta?
A nivell jurídic falta un debat profund de què és el consentiment, de com es construeix. És a dir: fins que no dic no és que sí? Això és molt perillós. L’experta argentina Inés Hercovich assegura que callar en una agressió és una mostra de resistència. Diana Quer es va enfrontar a l’agressor i la van matar. Falta una visió psicològica vers les reaccions del cos. No estem acostumats a la violència, ningú ens prepara per a la violència. I l’Estat ha de comptar tots els feminicidis, no només en l’àmbit de parella. És l’odi a la dona.
I la reacció de les dones?
Amb el cas de la Manada i el moviment 8M, les dones han reivindicat una vida en pau, no una condemna justa. Amb la Manada ha passat un cas molt diferent que amb les nenes d’Alcàsser, on es van parodiar unes tortures sexuals brutals des dels mitjans de comunicació. Ara, malgrat que el tribunal diu que és un abús, el carrer manté que és una violació. I per primer cop se centra el rebuig en la violència i no en la sexualitat.
Què vol l’agressor?
L’agressor molts cops no té plaer amb la sexualitat sinó en el domini, en refermar un patró de masculinitat, com en el cas de la Manada, que s’evidencia en les professions d’alguns d’ells. Alguns mitjans descriuen aquests homes com a monstres, però no ho són. Tenen una vida normalitzada, conviuen entre nosaltres, no estan aïllats. Ningú pensa que té al voltant un agressor físic o sexual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Detingudes tres persones per vendre cocaïna a domicili a tot Barcelona

Amb la seguretat de les joguines no s’hi juga

Barcelona
Societat

Compromís col·lectiu

girona

“Estem provocant la sisena extinció massiva d’espècies”

Barcelona

El transport públic congela tarifes amb l’oposició del govern

barcelona

Vint hores de Marató a TV3 i Catalunya Ràdio pel càncer

Barcelona

Concurs d’Instagram del Nadal de Banyoles

BANYOLES

Presenten la unitat d’oncologia Girona a la Clínica Bofill

GIRONA
economia

El PIB s’alenteix fins a un 2,7% en el tercer trimestre