El model Banyoles

La resignació en què la societat s’està submergint té alternatives, com va quedar demostrat durant el franquisme amb la part de Banyoles que es va rebel·lar contra l’oficialitat grisa i plana. Joan Solana –dramaturg, escriptor, professor, exalcalde...– va repassar aquell esperit inconformista, batejat com “el model Banyoles”, en el pregó que ahir va oferir en l’obertura oficial de la festa major de la ciutat. Va ser un text molt treballat i afinat, que justificava amb escreix l’expectació que havia aixecat la tria de l’autor per a aquest acte. A còpia de records personals, hemeroteca i reflexions, transformats en unes paraules –amanides amb ironia– col·locades amb molta cura en el lloc just (allò que només saben fer els bons escriptors), Joan Solana va confeccionar un retrat personal de Banyoles entre els anys cinquanta i setanta, va enumerar els avenços de la ciutat en els darrers temps en el camp cultural i va acabar fent una crida a la solidaritat. El pregó va agradar als assistents al Teatre Municipal –ple de gom a gom– i a la sala d’actes de l’ajuntament, on s’havia habilitat una pantalla gegant per seguir-lo.

Solana va arrencar declarant-se “preocupat per les convulsions d’un present estrany i per la deriva inquietant de les nostres societats, cada cop més desiguals”. “I també perquè observo que s’està instal·lant una resignació –anestesiada o irada– davant la constatació que no hi ha res a fer”, hi afegia. La seva recepta, el model Banyoles, té cinc elements fonamentals: el “progrés econòmic, social i moral s’ha de fomentar en el binomi educació-cultura (i l’educació ha de ser republicana)”; “allò que ha estat o és no exhaureix allò que és possible, cap identitat és una pàgina acabada, totes són pàgines a mig escriure”; “consciència de les pròpies armes, és a dir, coneixements, pensament i voluntat, capacitat d’acció i ànim d’hereu (la responsabilitat dels hereus és preservar i millorar el llegat rebut)”; “preferència per organitzar viatges agosarats més que no pas arribades a ports coneguts, és a dir, més exploració que repetició” i “el compromís d’aconseguir acords sense renunciar a la dissensió, en comptes dels consensos aigualidors”. A partir d’una generació formada a l’acadèmia Abat Bonito, on miraculosament es va poder emprar el sistema educatiu de la República, la fórmula va permetre la fundació de Teatre i Art el 1957 i de la Polifònica de Banyoles i el Cinema Club el 1959; l’estrena de La Passió de Frederic Corominas el 1962, el mateix any que es van posar en marxa les Nits d’Art; el muntatge de l’exposició del grup Presència 63 (“la primera passa d’una dècada d’or de l’art contemporani a Banyoles”); la Setmana de la Joventut, amb el lema Obrim la finestra, el 1964; el naixement del Teatre Experimental Independent (TEI), el 1967... És fruit del model Banyoles –va assenyalar– la vitalitat de les arts escèniques a la ciutat. També va ser el que el va animar –va dir– a ficar-se en política i a gaudir sobretot sent regidor de Cultura, una etapa de la qual va destacar la creació de l’Escola Municipal de Música. D’aquells anys va lamentar, però, “no haver encertat en les iniciatives en el camp de la dansa i les arts visuals”.

Abans d’acabar el pregó amb el desig de bona festa major habitual, Solana va recordar les persones “en risc de pobresa, o d’exclusió, o vulnerables o refugiades..., la majoria, invisibles”, i va fer notar que, si es vol ser just, cal prescindir de luxes i privilegis, perquè “si tothom aspira al màxim benestar que té a l’abast, esclata la barbàrie de la desigualtat”. I va concloure: “Tenim molta feina per fer, però disposem del model Banyoles.”