“Encara que estem amenaçats, som periodistes i assumim riscos”

En els deu anys que fa que soc en el diari El Sur, el context ha canviat. S’ha passat de la violència social i política amb què, habitualment a Mèxic, es vol condicionar la premsa, a la violència impulsada pel crim organitzat. El 2014, quan van assassinar sis persones i hi va haver la desaparició forçada de 43 estudiants, es va evidenciar que la corrupció imbricava el govern i les forces criminals. Aquella massacre va fer que moltes persones perdessin la por, trenquessin el silenci i que la societat s’organitzés, i la nostra agenda va canviar radicalment. Ens vam trobar que, més que informar de política, ho havíem de fer de la violència criminal i les conseqüències que se’n derivaven.

Es va intentar construir un discurs basat en la declaració d’alguns testimonis que, un any més tard, van reconèixer que les havien fetes sota tortura. Van intentar tancar el cas donant un relat unificat segons què els estudiants havien estat incinerats, un relat que es va mantenir fins que, amb l’arribada dels experts internacionals del Comitè Iberoamericà de Drets Humans, es van descobrir les contradiccions i van desmuntar, amb evidències científiques, la versió donada pels estaments oficials.

Sí, perquè va ser avalada per la procuradoria general i totes les institucions de l’Estat.

Podríem dir que n’hi ha dues. La primera es faria en base a les declaracions dels supervivents i els experts internacionals, i l’altra, la de les autoritats. I no tenen res a veure l’una amb l’altra. Els estudiants asseguren que van ser atacats des de quatre punts, mentre que els experts internacionals esmenten la presència d’un altre autobús que el càrtel feia servir per transportar heroïna als EUA i que seria al que, per error, haurien pujat els joves desapareguts. Els estudiants s’haurien equivocat i això explicaria que hi hagués hagut una reacció bàrbara i violenta dels narcotraficants i les corporacions policials corruptes.

Com a periodistes érem conscients, des de sempre, que hi ha hagut una limitació a la llibertat d’expressió i de premsa per part de l’Estat i dels seus agents, però a la situació actual s’hi sumen les pressions de diverses forces criminals, i això ha complicat molt la nostra feina. Aquest any, han assassinat 12 periodistes i 3 més que treballaven a les xarxes socials; en sis anys, n’han assassinats 51.

Tots estem vivint aquesta violència de manera personal. En el meu cas, he hagut d’enfrontar-me a pressions de polítics i governants, que, quan nosaltres denunciem casos de corrupció, es veuen en perill. La violència criminal et posa en guàrdia i fa que, a l’hora d’anar a cobrir alguna notícia protagonitzada per un polític que tingui alguna relació amb els narcotraficants, vagis més amb compte.

El problema és que el narcotràfic controla molts territoris de Mèxic i està per sobre de les autoritats.

Soc conscient dels riscos, però he fet molt camí i he après a cuidar-me. Encara que les autoritats assegurin que han activat dispositius de protecció per a periodistes i defensors dels drets humans, a la pràctica, no funcionen. Els tres últims companys assassinats van denunciar amenaces prèvies i no van fer-hi res. Amb altres companys, ens organitzem i ens protegim mútuament. Som periodistes, és la nostra vocació i no podem fer marxa enrere. Tenim un compromís amb la societat i hem d’assumir el risc.

Desgraciadament, hi ha una part de la societat que s’hi està acostumant, i és en aquest punt que nosaltres, com a periodistes, hem d’intervenir i explicar que la violència no és normal, que té les seves causes: la pobresa, el model econòmic, els interessos estrangers, l’apropiació dels recursos naturals, la invasió de les empreses multinacionals que converteixen les seves zones d’influència en camps de batalla que castiguen les classes més desvalgudes. Hi ha molta gent que està lluitant per defensar el territori, l’autonomia... Nosaltres ho fem per la llibertat de premsa, per un periodisme independent que ajudi a construir una vertadera democràcia. Actualment, només hi ha una democràcia electoral, que és contrària a la vertadera justícia social.