“La diversitat mai s’ha de veure com una amenaça sinó com una riquesa”

Volia estudiar. Vaig aconseguir una beca per oposició, però se la van vendre a una altra persona i vaig decidir continuar la carrera en un altre país. Tenia 15 anys, diners i vaig anar a Nigèria. Volia estudiar a Jos, però, en aquell moment, la ciutat era el quarter general de Boko Haram. Un dia, van començar a cremar cases i vaig fugir amb un camió al Níger. Vaig perdre tot el que tenia i vaig decidir anar a Algèria, iniciant una travessia de quatre anys en què vaig perdre companys morts de set al desert. Més tard, vaig anar al Marroc, fins que, el 2011, quan feia quatre anys que havia sortit de casa i havia fracassat intentant saltar la tanca de Melilla, vaig poder superar la persecució de la policia marroquí i la Guàrdia Civil i, en un estat de semiinconsciència, vaig entrar nedant per la frontera del Tarajal a Ceuta.

I tant, el de Tarifa. Vaig estar-hi dos mesos, els pitjors de la meva vida. Teòricament, els CIE [centres d’internament d’estrangers] tenen un caràcter no penitenciari, però, a la pràctica, són presons que van en contra de la declaració dels drets humans i clamen contra el dret internacional.

L’Àfrica es la gran oblidada. Quan les coses no es coneixen, es fan interpretacions errònies i es generen determinades obsessions. No es tracta igual les persones que arriben amb bots o salten les tanques que els magnats àrabs que s’estableixen a les costes andaluses i a qui es posa una catifa vermella. S’ha de rebatre un discurs fals i carregat de dèries. Si volem avançar, no tenim altra sortida que conèixer la realitat, desemmascarar les fake news.

Hi ha partits i associacions que parlem d’invasió d’immigrants, quan en realitat l’Estat espanyol és un dels que en rep menys del món. No hem de parlar de crisi d’immigració, sinó d’una crisi del model europeu, que està en decadència. S’ha de plantejar quin tipus de política es vol fer i trobar una solució.

Hem de valorar el paper que juguen els mitjans de comunicació. No es pot dir que hi ha milers d’immigrants que intenten saltar les tanques i ens volen envair. Això fa que, en determinades mentalitats, sorgeixi un mur íntim, que s’aixequi una frontera invisible que porta a la separació entre ells i nosaltres. Creix la xenofòbia, hi ha qui demana que l’exèrcit protegeixi les fronteres i s’oblida que si hi ha un territori que ha imposat la seva cultura a un altre ha estat Europa a l’Àfrica. La diversitat mai no s’ha de veure com una amenaça, sinó com una riquesa.

L’Àfrica és un continent on hi ha 54 estats sobirans i l’habiten milions de persones. Dir, com es diu, que tots els africans volen venir a Europa és una mentida i una manera molt simplista d’analitzar la situació. Si es vol que canviïn les coses, cal lluitar contra el colonialisme i el neocolonialisme que han patit el africans des del 1884, quan, en la conferència de Berlín, les potències occidentals es van repartir el continent. Només ens en sortirem descolonitzant la nostra educació, la nostra economia i la nostra vida social. S’ha de fer una aposta clara perquè els països africans siguin alliberats de les càrregues que llastren el seu desenvolupament i puguin avançar. Això arribarà si els joves fem una revolució intel·lectual i ens creiem que ja n’hi ha prou, que volem ser amos del nostre destí.

Les tanques de Ceuta i Melilla van començar a aixecar-se l’any 1994 i, com es pot veure, per més murs que s’aixequin, no es poden aturar ni els somnis, ni l’esperança.

Cal molta pedagogia, canviar el relat i explicar que, contrariament al que s’explica en algunes assignatures, que presenten el colonialisme com quelcom positiu per als pobles que van ser colonitzats, s’ha de constatar que, encara avui, una part important de l’estat del benestar d’Europa s’aguanta sobre els recursos que es treuen de l’Àfrica.

Aquest és un tema complicat, en què es donen casos de falta de compromís, sobretot per part de determinats polítics o personatges públics, que no fan prou perquè no continuï passant el que està passant. Han d’entendre que, a l’hora de parlar d’immigració, cal fer-ho des de la responsabilitat. Si s’ensenya des de les ideologies, difícilment es pot oferir una imatge real, cosa que provoca una tergiversació que fa que sorgeixin moviments que massa sovint reben el suport de determinats mitjans de comunicació.