“Néixer dona en un barri marginal t’aboca a les ‘maras’ i la presó”

Sí, el nostre principal repte és desmuntar la visió de la violència com una manera de resoldre els conflictes, una idea apresa i força naturalitzada entre la població. Els grups de poder han utilitzat ja des del colonialisme l’estratègia de crear la figura de l’enemic públic que amenaça la seva pau i estabilitat assentades damunt l’explotació.

Que la pau només va arribar a uns quants. Els acords van tenir un punt d’èxit indubtable que és el d’incorporar les guerrilles a les files democràtiques; en canvi, un altre aspecte fonamental com era fer front als problemes estructurals de tipus econòmic i social no es va desenvolupar. Al contrari, la dreta neoliberal governant va aprofundir en l’augment de la marginalitat i la violència. Ni la justícia social ni l’educació per la pau formaven part de la seva agenda.

Que consti que aquest no és l’únic rostre d’El Salvador, si bé és cert que les pandillas constitueixen una realitat amb les seves causes, que s’han de conèixer i combatre.

La seva història està vinculada a l’acord de pau inacabat en els aspectes socials. En aquells anys de fort impacte de polítiques neoliberals van tornar a El Salvador persones que durant la guerra havien emigrat als EUA, on havien entrat en contacte amb la cultura de les pandillas. Van anar a viure a les perifèries de les ciutats, on van coincidir amb altres joves que sortien de la guerra, i no es va fer res ni per als uns ni per als altres perquè s’incorporessin a la societat, de manera que una part important de la població va veure frustrats els seus drets a l’habitatge, a l’educació, al treball. Es van conformar nous territoris d’exclusió, totalment estigmatitzats, en què la dreta va practicar mesures de seguretat basades en la duresa, l’empresonament i l’extermini de joves.

Sí, estic parlant de neteja social, de detencions extrajudicials, de tortures, d’assassinats, de desaparicions. A aquests joves, se’ls elimina físicament o se’ls tanca a la presó. A El Salvador tenim una de les taxes més altes d’homicidis i el 55% dels morts són joves d’entre 12 i 18 anys.

El 2012 es va fer una crida a la treva a tot el país. El govern va instal·lar una taula de diàleg que pretenia posar fi a la violència, que les maras entreguessin les armes i que el joves tinguessin una oportunitat en el sentit educatiu i laboral. Però la dreta va atacar amb un discurs molt alarmista, la gent es va posar en contra del diàleg i el govern va recular. Avui no hi ha cap pla per rescatar aquests joves del pou on viuen. Resten atrapats entre les pandillas i la repressió policial i els que poden emigren.

Ser dona d’entre 12 i 14 anys, si has nascut en un barri marginal, representa que pots escollir entre la protecció forçada de les pandillas sent la parella d’algú o marxar a una altra ciutat del país o de fora. La violència de gènere queda invisibilitzada al nostre país, hi ha dones que pateixen abusos des de petites en el si de les pròpies famílies

Sí, dins les maras s’encarreguen del rol tradicional de cuidar el marit i els fills però també les utilitzen per passar droga, recollir els diners de les extorsions, atraure algú a qui es vol segrestar.

Un gran avenç per a les joves privades de llibertat. Treballem a través de l’art i la cultura i els fem un acompanyament jurídic, psicològic i de perspectives de futur. I les atenem un cop han sortit de la presó, que és quan s’han de fer efectius els canvis. L’orquestra ha estat un gran encert: les representacions musicals permeten que la gent les conegui i les miri amb uns altres ulls i alguns empresaris han començat a cridar-les per treballar. Això és molt positiu: elles necessiten inserir-se laboralment i a la vegada es dona un missatge de confiança en una societat que no està gaire acostumada a les segones oportunitats.

Completament, amb la seva història demostren que tothom pot canviar si se li obra una porta i que és fonamental una educació per a la pau, la igualtat i la justícia per plantar cara a la violència.