Societat

DOLORS VIDAL

PROFESSORA I EXDEGANA DE LA FACULTAT DE TURISME DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA (UDG)

“París rep 25 milions de turistes i no generen turismofòbia”

Especialista i pionera en l’estudi del turisme cultural, acaba de rebre la medalla de turisme de Catalunya 2019 en reconeixement a la seva llarga trajectòria docent i de recerca

Què representa per a vostè aquest guardó?
D’alguna manera és un reconeixement a la longevitat [somriu]. La medalla m’ha estat concedida per un llarg camí iniciat el 1989, quan es va crear a Girona l’Escola Oficial de Turisme de Catalunya, i va continuar el 2002, quan ens vàrem incorporar a la UdG per donar lloc a l’actual Facultat de Turisme. Durant aquests anys vàrem impulsar la creació del màster en comunicació i crítica d’art i el màster en turisme cultural, el primer que va existir d’aquesta especialitat, i ara soc responsable del Laboratori Multidisciplinari de Recerca en Turisme.
Vostè ha estat una pionera en l’estudi del turisme cultural.
De fet, soc la primera que en va parlar a l’Estat espanyol.
Quan parlem de turisme cultural, de què parlem exactament?
Qui fa turisme cultural té un motiu: el coneixement. No va a cercar només la història, l’art, no visita només un museu i totes les altres coses no li interessen. És una persona que tria un lloc per viatjar perquè li ofereix un argument no inventat sinó real i allà pot perfeccionar el seu coneixement. El turisme cultural és fonamentalment viatge. I el viatge és aprenentatge i, per tant, és créixer. Marxar, tornar i rebre els altres.
Els nobles britànics que en el segle XVIII viatjaven durant mesos per Europa fent el que en deien el ‘grand tour’ van ser els primers turistes culturals?
En aquella època, la formació d’una persona de classe social alta que passava de la joventut a l’edat adulta es produïa mitjançant un viatge. El grand tour era l’element clau que et convertia en una persona de món. En aquells llargs viatges, encara que fossis ric et trobaves amb malalties i amb problemes. No tot eren flors i violes. És un model que, en diferents fórmules, encara avui existeix. Els Erasmus són un aprenentatge a l’estranger, com també ho és el costum que hi ha als països anglosaxons d’animar els fills, quan acaben el batxillerat, a passar un any sabàtic en algun indret del món. Els pares els donen els diners inicials i els nois i les noies s’espavilen i obren els ulls. Aquí, en canvi, no ho fem perquè tenim por que quan tornin no continuïn estudiant.
Vostè va fer el seu ‘grand tour’?
Quan vaig acabar els meus estudis d’història de l’art, vaig agafar la maleta i vaig anar a Florència. Hi vaig estar tres anys treballant i visitant des d’allà tot Itàlia. L’objectiu d’aquest grand tour era estudiar allò que no havia entès a la Universitat.
Quina ciutat va ser la primera a interessar-se en el turisme cultural?
A l’etapa moderna, tot comença a París el 1900. La capital francesa fa la gran Exposició Universal donant el missatge clar que són la ciutat que ha de ser visitada. Qui vulgui tenir món i tenir la sensació que ha vist o viscut una cosa important ha d’anar allà. Voler ser un lloc de recepció important de la cultura en el món fa que els projectes no es facin per la ciutat, per la gent local o pels ciutadans que et voten sinó que es fan des d’una perspectiva universal.
I Barcelona?
Des de principi del segle XX i fins als anys trenta, Barcelona es deia a ella mateixa: jo soc una ciutat culta, jo jugo amb París. S’entenia la cultura com un element clau de propaganda mundial. L’any 1934 es plantejava fer una gran fira de turisme internacional a l’espai que havia servit per a l’Exposició Universal del 1929. Però, amb la guerra i la postguerra, el projecte es va abandonar i va arribar el turisme massiu de sol i platja. Més tard, amb els Jocs Olímpics i amb la creació de l’ens Turisme de Barcelona, es va aconseguir projectar una imatge internacional molt bona de Barcelona. Però una cosa és la promoció i l’altra la gestió. Aquí, tradicionalment, el turisme ha estat en mans d’empreses privades. Jo les respecto molt perquè és difícil aconseguir que funcionin bé, però París mai no ha deixat el seu producte turístic en mans dels hotelers.
És compatible el turisme massiu amb el cultural?
Notre-Dame tenia 12 milions de visitants anuals i els dissabtes a la nit hi podies anar a escoltar unes vespres meravelloses. I París rep 25 milions de turistes i no generen turismofòbia, mentre que aquí el turista es veu com una nosa. Ens interessa com a font d’ingressos, però no ens interessa conviure-hi.
Què caldria fer?
S’ha de definir quin model turístic volem i en aquest acord hi ha de participar tothom: les autoritats, la ciutadania, l’empresariat. També cal diversificar els punts d’interès turístic com va fer París, augmentar la participació dels agents culturals i entendre que el turisme no ha de ser exclusivament una font d’ingressos. Ben gestionat dona prestigi, comporta canvis socials, culturals i econòmics i, en tot plegat, la ciutadania també hi ha de guanyar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Eutanàsia, ara sí

barcelona
CRISTINA SIMÓ ALCARAZ
MESTRE, FEMINISTA I PRESIDENTA DEL MOVIMENT DEMOCRÀTIC DE DONES

“Ens volen pobres i dependents per explotar-nos al seu servei”

sils

Veïns i comerciants, a favor de la reforma per fer la plaça Catalunya de Girona per a vianants

girona

“El meu fill no podia decidir fins on volia arribar”

barcelona

Besalú es dota d’un òrgan de participació femenina

BESALÚ

El testament vital, el pas previ al dret a una mort digna

barcelona

“La llei donarà tranquil·litat a molta gent”

barcelona
Comerç

De llard o de mantega?

barcelona

Els banyistes tornen a les platges un mes després del temporal ‘Glòria’

Cabrera de Mar