Setmana decisiva en la lluita per la igualtat de gènere

“Sabem que juntes som més fortes”, diuen en el seu manifest les convocants de la vaga feminista, que recorden que, des del 2018: “Pel 8 de març hem sortit al carrer més d’un milió de persones de tot Catalunya per denunciar l’enduriment progressiu de les condicions de vida i les violències que patim les dones, lesbianes i trans.” “Però, com que no s’han produït els canvis necessaris en l’àmbit social i polític, de nou ens aturem”, avisen.

El manifest fa un repàs als múltiples fronts oberts: el drama dels desnonaments, que afecta sobretot dones i nens; l’emergència climàtica; el “crim patriarcal” de la mutilació genital femenina, o els estereotips de gènere que les “obliguen a encaixar en cossos, identitats i sexualitats binàries o normatives”.

En l’àmbit laboral, es fixen en “la precarietat creixent” o l’atur, que afecta durament les dones amb diversitat funcional, intel·lectual i/o sensorial”, i demanen “el reconeixement de tots els drets laborals i socials de les treballadores, generalment migrades, dels àmbits més precaris: cures, treball domèstic, venda ambulant i treball sexual”. Entre altres canvis, també exigeixen la derogació de la llei d’estrangeria, “maternitats lliures, respectades i sense violència obstètrica” i “recursos i mitjans suficients” per a totes les víctimes de violència masclista. Per últim, reivindiquen la força del moviment feminista i es declaren “comunitats de lluita i resistència”, celebrant que les seves “aliances” estan “molt per sobre” de les seves “diferències.

Tallers d’autodefensa, xerrades per apoderar-se i actes al carrer per denunciar l’augment alarmant dels feminicidis són algunes de les activitats que organitza durant tot l’any l’Espai Feminista de Sants, que des del gener treballa també per assegurar l’èxit d’aquest 8-M. De fet, aquesta associació integrada per una trentena de membres –des de joves fins a jubilades– va començar a caminar el Dia de les Dones del 2018. Com explica Maria Manyosa, es va fer una convocatòria per preparar els actes de la jornada i van assistir-hi un centenar de dones. “Unes quantes vam sentir la necessitat de seguir treballant després del 8-M i vam crear l’espai feminista.” Hi té molt a veure la multa rebuda per haver tallat aquell dia la Gran Via de Barcelona. “L’administració s’havia sumat a la mobilització –critica la Maria– i feia rodes de premsa amb el llacet lila però poc després ens va enviar una sanció que evidenciava la seva hipocresia.”

Per a aquesta periodista de 37 anys, el 8-M del 2018 va ser “una gran oportunitat” perquè feia temps que es denunciava la precarietat laboral femenina però es va aconseguir anar molt més enllà. “En obrir la finestra es va veure que darrere de les cortines hi ha un sistema masclista i discriminatori que no només impacta en el món laboral sinó en tots els àmbits de la vida de les dones.” La Maria, però, és “pessimista” a l’hora de valorar l’impacte real de les últimes grans mobilitzacions. “El sistema no ha millorat gens. Quan parlem de genocidi, tothom ho veu una barbaritat, però hem normalitzat el feminicidi!”, exemplifica. Això sí, creu que el moviment feminista té ara més capacitat de “pressió, força i lluita”. “I si no podem canviar el sistema –reflexiona– en farem un de nou, perquè es poden crear espais alternatius de treball i repartiment de la riquesa i a Sants ja estem demostrant que és possible: hi ha cooperatives de tota mena, espais alliberats, una escoleta popular i un grup d’habitatge que fa acció directa des d’una perspectiva feminista.” “Ara ja ens hem trobat i ens hem organitzat. Això, ja no ens ho treu ningú”, avisa.

Des de fa tres anys, Rosa Aldave ajuda a organitzar els actes del dia 8 de març. Va néixer al Perú però fa molt temps que viu a Catalunya i sempre ha intentat ajudar les dones que, com li va passar a ella mateixa, arriben a casa nostra amb una mà al davant i una altra al darrere. “Vaig venir cap aquí per motius polítics quan encara no hi havia gaire migració, i quan van començar a arribar més dones soles vaig crear una xarxa solidària, sempre he intentat obrir portes a les altres migrants no només en l’àmbit social sinó en el de la feina o els estudis”. “Quan iniciava aquesta lluita d’ajudar les companyes –relata– em vaig sorprendre molt perquè aquí començava l’època més forta de la difusió de la violència de gènere però sobretot les migrants que es dediquen a les cures patien molta violència, fins i tot violacions a la feina, i no se’n parlava gens.”

Aquesta veïna de Montcada i Reixach de 50 anys explica que, entre altres motius, el silenci era degut al desconeixement, perquè moltes dones, per por, no ho denunciaven, però també al “qüestionament” de moltes activistes, que no s’ho creien o simplement ho minimitzaven. La Rosa ha vist en les mobilitzacions dels darrers anys un punt d’inflexió. “Fins llavors, era com si hi hagués diferents tipus de feminisme, com si cadascun tingués el seu lloc i no es trobessin”, reflexiona. Fa tres anys, però, va notar un canvi important. “Per la nova manera d’organitzar-se i de mobilitzar-se, el 8 de març de fa tres anys per fi vaig trobar l’oportunitat de participar directament en les coses que es feien en el món del feminisme.”

De nou, forma part de la comissió laboral del 8-M. “Són moltes hores invertides i moltes accions per planificar, però compensa.” Ella, que ara fa de voluntària a la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, reivindica que “hi ha moltes dones que fa mitja vida” que lluiten “però els darrers casos d’indefensió, vergonya i ràbia [com és el cas de la sentència de La Manada] van trencar la barrera” i, a la gent que fa anys que treballa, se n’hi va afegir molta de nova. “Però hi ha moltes dones i entitats que fa molts anys que piquen pedra”, deixa clar.