“En Tac és el meu passaport al carrer i crec que se n’adona”

“Es diu Tac, és negre amb una franja blanca al pit i pesa quatre quilos. La meva mare el va adoptar de la gossera quan encara no tenia els problemes de salut que té ara. I aquí estem tots tres confinats en un pis de Terrassa. Ell és el meu passaport cap al carrer i jo soc l’única novetat domèstica –normalment visc a Barcelona– de la major part de la seva vida. Cada cop ens entenem millor. Tant, que començo a sospitar que s’adona que no soc jo qui el treu, sinó ell a mi. Em mira. Per si de cas, li dono un tros de pernil.”