“No som heroïnes, fem el que ens toca i ja fèiem”

Molt més estable. Tenim un punt de tranquil·litat activa i a l’expectativa del que passarà. No ens en refiem. Després d’aquesta primera fase de desconfinament veurem si hi ha un repunt o no.

Sí. Havíem d’esperar una mica més. Entenc que la situació econòmica és greu i tindrà molta afectació, però des del meu punt de vista professional primer va la salut. Tot depèn de com la societat actuï davant d’aquest desconfinament: si és molt prudent i fa cas de les recomanacions serà un pas important. No hem de caure en un relaxament encara que els números siguin millors. Si es prenen mesures de protecció no hi haurà gaire canvi, però veig al carrer que sembla que tot hagi passat. No s’ha recuperat la normalitat, i si no es veu així tindrem problemes.

L’estabilitat fa que ara tinguem llits lliures d’hospitalització i de crítics, tot i que d’aquests menys perquè l’estada mitjana de cada pacient és de vint dies. Les ampliacions fetes es poden reobrir en qualsevol moment. I veiem que el pacient amb urgència que no era de la Covid-19 torna a venir.

Va ser exponencial i molt ràpid. Vam treballar molt aviat el pla de contingència, tot i que també érem escèptics quan tot just arribava a Itàlia. Però sabíem que havíem d’estar preparats per al que pogués passar, perquè com a sanitat pública no ens podíem permetre quedar bloquejats i no donar un llit de crítics a un pacient. La sensació era que venia un tren cap a nosaltres i que havíem de fugir perquè no ens atrapés. Han sigut setmanes molt intenses, i vam passar de 48 llits d’UCI a uns 170.

No, en un principi, perquè es van establir els protocols adaptats al que ens enviaven del ministeri i el departament. En una segona fase sí que vam anar més justos i havíem de mirar que ningú malgastés, però mai ens hem quedat sense EPI. I si no arribaven bates teníem les granotes de protecció. Ara no tenim problemes, però sentim notícies que diuen que el material no acaba d’arribar o que hi ha comandes no homologades, i hi ha una certa por continguda, perquè queda molt de malaltia.

El volum és baix en comparació amb la dimensió de l’hospital, i bastant per sota dels nivells de contagi de la població. En el moment àlgid teníem un 5% de professionals contagiats. S’ha fet una bona gestió i hem ampliat moltíssim la plantilla, sobretot d’infermeria, auxiliars i de zeladors, per donar servei als nous espais d’UCI. I fins i tot contractant estudiants d’infermeria de quart curs. Molt important ha sigut la recol·locació de personal aprofitant que tancaven la part assistencial de consultes externes i quirúrgica, depenent del nivell d’expertesa i les competències, i afegint-hi formació clínica i de sistemes de gestió. També hem fet equips mirall, un treballant l’hospital i l’altre a casa, per preservar de la Covid-19 infermeres específiques i d’urgències vitals, com les percussionistes, neuroquirúrgiques o cardíaques.

Es viuen moments de pressió i tensió molt importants, amb una malaltia que encara té punts desconeguts. L’equip de salut mental de l’hospital ha creat un programa d’ajuda perquè el professional s’hi adreci quan veu que pot afectar la seva integritat. I els comandaments intermedis i els supervisors d’infermeria donen un suport importantíssim i fan gairebé de psicòlegs per anar compensant els seus nivells anímics. A banda de l’autoconfinament, els provoca tristesa i impotència pensar que voldrien donar molt més als pacients, sobretot en la fase final de vida, tot i que els acompanyen, truquen a les famílies o fan videoconferències.

Molt i molt lluny. Va lent, i tindrem Covid per estona. En parlem diàriament al comitè assistencial, i podem tenir pacients cap a l’octubre o novembre.

En general la sanitat i l’educació no estan ben tractades en l’àmbit polític. Espero que el reconeixement que se’ns fa ara no quedi en l’oblit, però en soc una mica escèptica. No som heroïnes, fem el que ens toca i ja fèiem dia a dia, però espero que se’ns recompensi amb les ajudes que necessita la sanitat i l’educació.