“La pobresa és una espiral que costa molt superar si estàs sola”

Jo estava sola, la meva família viu fora de Figueres, i tinc la custòdia dels meus dos fills, un d’ells amb discapacitat. A començament d’any treballava fent hores en la neteja de cases particulars; tot, evidentment, dins l’economia submergida, perquè era molt difícil compaginar els horaris de la feina i dels nens. En realitat ho estava passant molt malament. Hi va haver un moment que vaig arribar a vendre tots els mobles i havíem de dormir a terra amb matalassos. Devia diners del lloguer del pis, tot i que els propietaris em van deixar el temps necessari per tornar-ho. Era un caos. Va ser en aquest punt que vaig entrar a formar part del programa Proinfància de Càritas.

És un projecte per a famílies amb problemes socioeconòmics. D’entrada estava molt enfocat en els nens. Em van ajudar amb el pagament del casal d’estiu, amb el finançament d’unes ulleres per al gran, que té una discapacitat i són molt costoses, i amb les despeses de dentista per al fill petit, que ha tingut càries molt fortes. A través del projecte vaig rebre orientació i formació i vaig poder trobar una feina estable, ara fa un any, en una empresa d’inserció que es diu Garbet. Estic molt contenta amb la meva feina, però soc mileurista i pago 500 de lloguer, més el dia a dia. És una espiral que costa molt superar quan estàs sola. El gran, per la discapacitat i els trastorns diversos, rep l’acompanyament amb dificultats, però al petit li va molt bé. Dos dies a la setmana rep suport escolar i activitats lúdiques, sortides, etc.

Soc coordinadora d’equips a l’empresa, que és del sector de la neteja i, per tant, un servei essencial. L’alternativa era continuar treballant, amb tot el que la pandèmia representava per a una empresa de neteja, o anar-me’n a un ERTO. Vaig deixar els nens amb la meva mare, pensant que això serien quinze dies i prou. Ho ha canviat tot al cent per cent. Perquè si ja era complicat abans, imagina’t ara amb dos nens a càrrec i sense escola. Jo no puc teletreballar. L’empresa m’ha posat el màxim de facilitats, però soc coordinadora i he de ser-hi presencialment. A més, estem treballant en moltes residències i llocs de risc. La segona setmana de l’estat d’alarma van detectar un positiu en un dels llocs de treball i vam haver d’activar un protocol d’infecciosos i jo mateixa em vaig haver d’aïllar dels meus fills i de la meva mare, que té 74 anys. En aquell moment, no hi havia tests i no podia veure els nens. Estava sola, a Figueres, treballant, a primera línia, vivint situacions molt dures i sense els fills. Ara fa un mes, el petit va tenir una crisi molt forta causada pel tancament, sense veure’m, tot i que quan podia m’hi acostava, i es van activar tots els processos previstos. Vam parlar amb l’escola, pediatria i tots els recursos, amb el seguiment de Càritas, que han estat ajudant-me en tot moment. Pensa que tots els organismes estaven tancats i jo a més havia d’anar a treballar en entorns de risc i veure situacions molt dures.

Ara ens repartim els nens i els dies amb la meva mare i amb el seu pare. Hem pogut trobar plaça al casal d’estiu a Figueres, que és una gran sort, perquè també hi ha menjador. Hi han entrat tots dos i això ens ajudarà molt. En aquest aspecte sí que ha millorat. Pel que fa a la feina, doncs ara hem d’implementar uns protocols de neteja molt estrictes i de moment no ha entrat la Covid-19, i ho puc certificar perquè ja m’han fet la prova. Per una part penso que estem salvant vides amb la higiene, perquè la nostra tasca és molt important, però penso que de cara al curs vinent, escoles, residències... hauran d’ampliar molt els serveis de neteja per garantir la seguretat i fer les coses bé. Però en l’aspecte econòmic continuo en una situació molt delicada. Tinc una ajuda com a mare treballadora i un fill discapacitat, que em queda embargada directament, i no tinc prou recursos per pagar un advocat que em pugui ajudar. És una situació molt dura. He de fer miracles per poder anar a treballar i si et soc franca, he perdut seixanta quilos en quatre anys per culpa de tota aquesta situació. Primer mengen els meus fills, i si deixen alguna cosa, menjo jo. És molt greu però és completament real. No puc enfonsar-me i he de tirar endavant. Gràcies a Déu tinc feina i en una empresa que sempre m’ha intentat ajudar, com Càritas i el projecte Proinfància.