Veus amables a l’UCI
Per primera vegada a l’Estat, dos terapeutes ocupacionals s’han integrat en l’equip de la unitat de cures intensives de l’hospital Vall d’Hebron durant les pitjors setmanes de la pandèmia
La seva tasca ha estat molt positiva en la recuperació sensorial, cognitiva i física dels pacients que patien la forma més severa de la Covid-19
Treballaven amb els pacients perquè fessin petites coses que els ajudarien a sortir-se’n
Per primer cop a l’Estat espanyol, dos terapeutes ocupacionals han format part de l’equip d’UCI d’un hospital. Georgina Martínez, de 36 anys i amb 12 anys de professió, i Juan José de la Rosa, de 54 anys i 26 anys com a professional sanitari, tots dos especialistes en rehabilitació neurològica, van ser els escollits d’entre els sis terapeutes ocupacionals que treballen a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona per integrar-se en aquesta unitat durant les setmanes més intenses de la pandèmia. “Fins llavors, anàvem a l’UCI de manera ocasional”, diu Martínez. No els va sorprendre que el seu supervisor confiés en ells. “Sabia el que podíem aportar”, afirma De la Rosa. Davant del repte, la sensació va ser compartida: “Molta responsabilitat.”
Tot i estar immersos en l’ambient hospitalari, els va sorprendre la magnitud de la situació. “Sabíem que era delicada, però abans d’entrar a l’UCI no crèiem que pogués ser tan greu”, diu Martínez. Prèviament a la intervenció dels 22 sanitaris experts en malalts crítics que formaven aquest equip de l’UCI, es van fer reunions en què s’explicaven els diversos protocols d’actuació, des de com s’havien de posar tots els elements protectors fins a com havien d’actuar en els moments de màxima tensió. “El treball en equip va ser espectacular i emociona pensar-hi”, explica Martínez, tot i que també recorda que tenien la sensació que, “tot i donar el 150%”, la Covid-19 sempre anava un pas al davant. Assegura que mai els va faltar el material de protecció necessari i que l’hospital sempre va tenir molta cura del personal.
Obrir camí
“Com que era la primera vegada que els terapeutes ocupacionals formàvem part d’un equip d’UCI, em vaig posar en contacte amb col·legues d’Anglaterra, perquè allà hi treballen diàriament, a cures intensives, i em van donar informació sobre les seves actuacions. Paral·lelament, vaig buscar articles per saber què s’estava fent a Itàlia i a Wuhan”, diu Martínez. El que fos per aportar valor a la seva feina. A partir d’aquí, van informar altres companys de centres hospitalaris espanyols de com procedien en aquesta nova situació i van traçar un camí de futur per als terapeutes ocupacionals a les UCI, un fet que reivindiquen.
No van sentir por, però sí respecte per una situació del tot desbordant. La seva funció amb aquests malalts crítics va ser “treballar molt la mobilització”, un objectiu que compartien amb altres especialitats, com els fisioterapeutes, “i també la posició del malalt al llit, per fer-lo respirar millor”, explica Martínez. Quan una persona es desperta d’una sedació, comenta De la Rosa, “no sap on és, està desorientada”, i la seva tasca és “reorientar-la”. Aquells dies es van fer UCI en espais diàfans abans destinats a ser sales d’espera per a les consultes externes. “Les UCI ja construïdes per a aquesta finalitat tenen cabines individuals, són lluminoses..., però les que es van haver de fer per necessitat eren una altra cosa: un llit al costat de l’altre, aparells que no paraven d’emetre alertes i tots nosaltres vestits com astronautes. Tot plegat, impressionava”, explica De la Rosa, que admet que durant moltes nits somiava “dispositius que xiulaven i tubs que es desconnectaven”.
Aquest entorn encara causava més estupor en el pacient que acabava de despertar-se de la sedació, amb respiració assistida, així com la resta dels que eren a la sala. “Penseu que només se’ns veien els ulls i, en aquells moments, la nostra veu pausada els tranquil·litzava i els reconfortava. N’hi havia que ploraven; d’altres es deixaven anar i ho donaven tot per perdut... I nosaltres els motivàvem perquè fessin petites coses que els ajudarien a sortir de l’UCI”, explica De la Rosa.
La teràpia ocupacional és precisament això: proporcionar la màxima autonomia personal a aquelles persones que tenen una discapacitat física, mental, sensorial o social. I la tasca dels terapeutes ocupacionals és fer possible que aquestes persones puguin dur a terme les activitats de la vida diària habilitant al màxim les seves capacitats residuals o bé modificant el seu entorn perquè puguin aconseguir arribar a la capacitació proposada.
En la post-Covid, molts dels pacients que van patir el virus de la manera més severa presenten seqüeles importants, lesions motores i cognitives, entre d’altres. “Hi pot haver pèrdua de memòria, d’atenció, d’orientació en l’espai i el temps, d’organització de les tasques quotidianes... Després d’estar molts dies enllitats, el cervell ha de reeducar les funcions que teníem apreses. I quan no ho podem aconseguir, llavors mirem de suplir-les adaptant objectes i entorns, i dissenyant productes de suport”, diu De la Rosa. Alguns dels que han patit la Covid-19 de manera greu, assenyala, “tenen els músculs molt debilitats i necessiten, per exemple, coberts gruixuts i la taula més baixa per poder menjar sols. Nosaltres els ho fem possible.”
