Societat

VICTÒRIA MOLINS

Religiosa. Acaba de publicar 'El carrer dels invisibles. L'Hospital de Campanya de Santa Anna durant la pandèmia'

“El miracle s’ha produït cada dia a Santa Anna”

Cada dia venien unes 200 persones a buscar menjar, gent ‘invisible’ que durant la pandèmia van ser els únics visibles
No poder fer misses presencials ha servit per deixar de donar importància a no anar a missa el diumenge

La religiosa teresiana Victòria Molins va començar a treballar en el món de la marginació, en concret amb joves drogoaddictes que tenien sida, als anys vuitanta, després del viatge transformador que va fer l’any 1984 a la Nicaragua on hi havia Fernando Cardenal, on sorgia la teologia de l’alliberament. És allà on va veure “una Església completament diferent de la que havia vist aquí, una Església on els pobres eren protagonistes, hi tenien un lloc”. Diu que va ser a Nicaragua on es va començar a preguntar què passava aquí, que els pobres “només estaven a les portes de les esglésies amb la mà estesa i mai estaven dins”. “Què hem fet que hem deixat escapar el que evangèlicament són els preferits de Déu?”, diu que es qüestionava cada dia.

Fins que el papa Francesc va tornar a posar els pobres al centre.
Francesc, que per a mi ha estat una veu meravellosa dins l’Església, va dir una cosa molt forta: que “en l’època del descart, que descartem tantes coses, també descartem les persones, que els pobres són objecte de descart”. El papa va alertar-nos que ens desfem dels pobres, dels invisibles.
I vostè va posar el seu gra de sorra en aquest projecte que s’ha dit Hospital de Campanya de Santa Anna.
El padre Ángel, fundador de l’associació Mensajeros por la Paz, a qui jo coneixia del món de la marginació, ens va animar ara fa quasi quatre anys a fer a la parròquia de Santa Anna un “hospital de campanya” per obrir l’església a “les perifèries” existencials de què parla el papa. No cal dir que a mossèn Peio Sánchez, que és el rector de Santa Anna; a mossèn Xavier Morlans, que és el vicari, i a mi ens va agradar la idea i vam començar a muntar la parròquia per acollir els més vulnerables, els últims dels últims, els qui viuen al carrer. Aleshores vaig veure clarament que allò era el que jo feia temps que buscava: una Església oberta als pobres. I, a més a més, que tampoc deixava de fer-se el culte perquè precisament culte i pobresa s’unien perfectament.
Santa Anna anava funcionant i a principi de març d’aquest any es van disparar totes les alarmes.
Encara no s’havia decretat l’estat d’alarma però ja es parlava de malalts, de morts... Va ser aleshores quan un grup d’acollits, persones sense llar que eren amics nostres i col·laboradors de feia temps, quatre africans, tres marroquins i tres catalans, van decidir quedar-se “ostatges” dintre de Santa Anna i d’acollits es van convertir en acollidors. Mossèn Peio es va traslladar a viure amb ells.
I vostè se n’anava a Roma.
Sí, l’11 de març. Però ja dintre de l’avió ens van avisar que si volàvem a Roma no podríem tornar fins, com a mínim, el 3 d’abril. Vaig baixar de l’avió. Una estona després ja era a casa, confinada.
I l’Hospital de Campanya, tancat.
Sí, es va haver de tancar per evitar contagis, no es podia fer cap altra cosa, però nosaltres estàvem molt preocupats perquè molts dels nostres acollits habituals no podien ni confinar-se per falta de llar. L’Ajuntament i la Generalitat van habilitar allotjaments d’urgència... però vèiem que no n’hi havia prou. De seguida, un grup de famílies que ja feia temps que ens ajudaven, les que anomenem “famílies que acompanyen famílies”, van tornar-se a oferir per cobrir necessitats bàsiques i dur medicaments a domicilis, fer acompanyament telefònic, orientacions de diferents tipus... Els que estaven a Santa Anna i els que estàvem a casa ens sentíem més units que mai.
A finals de març vau començar a repartir menjar a moltes persones desesperades.
Sí, a finals de març, quan vam veure que l’estat d’alarma s’allargava, aquell grup familiar instal·lat a Santa Anna va decidir començar a donar menjar. En Dabo, un acollit africà que és el sagristà de la parròquia, va ser decisiu: “Hem de fer alguna cosa. No podem estar sense ajudar els altres.” I vam demanar ajuda a Càritas i a l’Ajuntament i vam començar a repartir menjars.
Hi havia unes cues...
Un dia la cua era tot el carrer Santa Anna, tot el Portal de l’Àngel i fins a la plaça Catalunya... Cada dia venien una mitjana de 200 persones, persones habitualment invisibles que casualment durant el confinament van ser les úniques visibles. La gent abans omplia aquests carrers turístics i plens de botigues i ara només hi havia els últims dels últims a demanar menjar, molts nous pobres, que s’havien quedat sense feina i no els pagaven els ERTO i no s’havien imaginat mai que haurien de demanar ajuda. Jo en aquell primer moment estava confinada a casa i les meves companyes de pis i jo cuinàvem i els ho fèiem arribar.
Va ser dur el seu confinament?
Vivia amb una angoixa terrible perquè soc molt activa i sempre estic a Santa Anna, però no podia sortir perquè soc persona de risc. Estava tot el dia enganxada al mòbil. Sort de la tecnologia.
Quin canvi, Santa Anna: d’Hospital de Campanya a repartir menjar.
Un canvi brutal, però en el fons crec que tots aquests anys que hem estat església acollidora han estat com una preparació per a aquest moment dificilíssim que hem viscut tots i que potser tornarem a viure. Crec que, si no haguéssim viscut abans tots aquests anys d’Hospital de Campanya i no haguéssim tingut aquesta experiència d’acollir els més desvalguts, d’aixoplugar-los, aquest servei que hem fet ara no hauria pogut ser. El cas és que de cop i volta la gent que acollíem es van convertir en voluntaris. Ha estat un miracle.
Vostè diu que feia menjar. Com vostè, molta gent devia portar-vos-en.
Això ha estat un miracle. Vaig escriure a molta gent i contínuament rebia almoines que enviaven, l’Ajuntament també de seguida va enviar menjar i Càritas, també. Era increïble perquè un dia, per exemple, s’havia acabat el menjar i encara hi havia gent a la cua... i de cop arribava un camió que ens portava coses. Ha estat increïble, no podíem ni imaginar que la pandèmia fes sortir la part més meravellosa de la gent.
En el llibre escriu que vostè des del seu confinament es preguntava: “Què ens està dient Déu amb aquest esdeveniment que mai hauríem pogut imaginar?”
Soc de les que pensa que Déu no ens envia càstigs perquè aquests ens els enviem nosaltres mateixos fent malbé el món. Però en canvi sí que crec que hi ha un Déu que en un moment determinat, i en aquest cas davant el desastre que ha estat la pandèmia, treu les coses més bones de les persones. Aquests dies he tornat a llegir La pesta, de Camus. Hi ha una frase molt bona: “En ocasions d’aquest tipus pot sortir el pitjor i el millor de la persona”, i és veritat, sempre en les guerres i en les pandèmies hi ha gent que s’enriqueix, però jo, que tinc fe i crec en un Déu provident i que ens ajuda, crec que Déu ha fet el possible per treure el millor de moltes persones.
Quan en el llibre vostè dona veu a voluntaris, això queda clar.
Els voluntaris expliquen la felicitat que suposa donar-se als altres. És impressionant el testimoni de famílies que han vingut a ajudar altres famílies.
Parla de la Setmana Santa confinada.
Com ens podíem arribar a imaginar una Setmana Santa com aquella, en què vam acabar muntant un grup de pregària en línia? El dissabte sant a Santa Anna van passar 198 persones sense llar a buscar menjar... i mentrestant el papa resava sol, en una imatge –retransmesa per la televisió– impressionant. Però tot això de no poder fer misses presencials m’ha fet pensar i veig que ha servit per deixar de donar importància a no anar a missa el diumenge.
Què vol dir?
Que durant aquests dies de pandèmia la gent no ha pogut anar a missa el diumenge i no ha passat res. Bé, jo l’escoltava per la televisió, però això és una altra cosa. El que vull dir és que a mi no m’agrada gens que a vegades la gent d’església diu d’una persona que és molt bona persona “però no practica”. I jo pregunto: “Què és el que no practica?” I resulta que l’única cosa que no practica és la missa del diumenge. I jo dic: “Aquest és un precepte que no és de Déu, és de l’Església, i crec que no hauria de ser un precepte sinó un regal.” L’eucaristia ha de ser un regal, no una obligació. Però això per a molts és una obsessió: una persona és bona si va a missa el diumenge i això per a mi no hi té res a veure. Durant la pandèmia no hem anat a missa i no ha passat res, la gent s’ha bolcat a ajudar l’altre, hem donat menys importància al culte i més importància al germà. I no estic dient que el culte no sigui important, eh!
Potser també hem de preguntar quin tipus de culte s’ofereix. Als anys setanta potser és quan els cultes van ser més participatius.
Era després del Concili, que va ser un canvi grandiós. Nosaltres, els grans, som d’aquella època, que vam viure amb una gran vitalitat.
Potser si els capellans d’ara fossin com els d’aquella època...?
Potser sí que la gent tornaria a anar als cultes. No sé si t’has adonat que els capellans més grans, les monges més grans... som els de l’Església més cridanera, inconformista, lluitadora. Fa pocs dies, en un homenatge que vam fer al Jaume Botey en un moment determinat algú va dir: “Aquí estem tots els joves del Vaticà II.” I és veritat: tots gent gran que hem treballat des d’aquella època d’una manera diferent. Després...
...hi ha hagut un retrocés?
Ara mateix l’Església catalana no té res a veure amb la que havia estat.
Quan tothom estava confinat, la comunicació telemàtica va ser molt intensa.
Molt, perquè, com que no ens podíem tocar, l’ànsia per comunicar-nos era més gran i vam muntar trobades per Zoom, pregàries, o per seguir la missa de Montserrat... Ha estat una experiència. I mentrestant ens anaven passant coses que volíem compartir. A la meva comunitat se’ns va morir de coronavirus la germana Pepa Montserrat, directora d’un col·legi teresià que era benefactora de l’Hospital de Campanya. Uns quants pares de família en homenatge a la seva directora van regalar a Santa Anna una rentadora que portarà el seu nom... Ja ho veus, ha estat terrible però alhora meravellós. Ens vam entristir i ens vam alegrar... tot va ser molt sentit.
Estem a les portes de, potser, un rebrot fortíssim de la pandèmia.
Potser passarem el Nadal confinats. Serà un altre patiment perquè no podem oblidar en quina situació es troba tota aquesta gent tan desventurada, que viu en condicions molt precàries. Hi ha gent que no té ni un cèntim i això provoca una angoixa terrible. Hem viscut moltes penes i sembla que encara seran més grans.
El papa acaba de treure una nova encíclica, ‘Fratelli tutti’ (germans tots).
Ell està molt conscienciat amb el planeta i diu que la pandèmia ens pot fer reflexionar sobre el capitalisme. Ens parla de les maldats del liberalisme salvatge i el cas és que aquest missatge no és només per a l’Església: és per a tothom.

D’església acollidora a la que dona menjar

El llibre El carrer dels invisibles. L’Hospital de Campanya de Santa Anna durant la pandèmia (Editorial Claret), que ha escrit la religiosa Victòria Molins, narra l’experiència dels tres mesos més durs de la pandèmia en aquesta església del centre de Barcelona, on diàriament s’han format llargues cues de gent que hi ha anat a buscar menjar. El llibre explica què passava a Santa Anna abans de la pandèmia i com es va transformar d’església acollidora a església que va donar menjar i tota la infraestructura que això va suposar. Posa nom i cognoms a les persones que hi ha darrere la iniciativa, començant pel Dabo, l’africà que ara és el sagristà de la parròquia, o l’Adrià, el treballador social, sense oblidar els capellans Peio Sánchez i Xavier Morlans o ella mateixa, que, per edat, va estar molts dies confinada i “treballava” des de casa amb tots els “nervis” que va suposar per a una dona que, normalment, no para mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El cementiri de Montjuïc obre un espai de dol gestacional i neonatal

barcelona

El Trueta suspèn operacions

girona/ palamós

L’alcaldessa denuncia un edil de Riudellots que es va reenviar correus

RIUDELLOTS

Merkel demana un “esforç nacional”

Berlín

Una vintena de sensesostre a l’espai habilitat a Girona

girona
Vaga de dones a Polònia pel dret a l’avortament

Vaga de dones a Polònia pel dret a l’avortament

VARSÒvia

Un test deixa fora de les oposicions prop de 500 aspirants a bomber

barcelona

Més eines per controlar aglomeracions als parcs

barcelona

Madrenas demana als gironins que ajudin a fer girar la roda de l’economia

girona