Societat

SARA GIL I MONTSE VALDIVIA

PARTICIPA AL PESSEBRE VIVENT DE LA TORRE DEL SURO/PSICÒLOGA DEL CENTRE OCUPACIONAL SANT CAMIL

“El pessebre vivent és un regal que fem a la ciutat ”

El farem el dimarts dia 22 a les sis de la tarda. L’any passat van venir 1.500 persones, però aquest any només en podran ser 400
Aquest any per venir al pessebre vivent de la Torre del Suro la gent s’haurà d’inscriure prèviament

Ni la Covid-19 haurà impedit el pessebre vivent de la Torre del Suro, que aquest any arriba –aquest dimarts que ve dia 22 a les sis de la tarda– a la seva vint-i-setena edició. Ja fa dies i setmanes que es fan preparatius en el centre ocupacional Taller Sant Camil, que és a Horta Guinardó, i els participants, entre els quals hi ha la Sara Gil Campos, tenen el paper assumit i assajat i el vestuari a punt. “Hauré d’anar molt abrigada amb jersei, pantalons llargs i mitjons negres sota la túnica”, explica. I sí, perquè ella i els companys que participaran en el pessebre vivent s’estaran una hora drets i quiets i “sense respondre, encara que algú et faci preguntes”, diu. “Només es poden moure els que fan de dimoni”, explica la Montse Valdivia, psicòloga i una de les treballadores del centre, que admet que “per a aquest paper més mogut és per al qual cada any hi ha més voluntaris”.

Tot a punt, Sara?
Tot a punt i molt contenta de poder fer de pastora. L’any passat vaig fer de dimoni, però aquest any amb en Marçal serem els pastors que renten la roba. Estic contenta perquè vindrà tota la meva família i alguns amics .
Montse, té molt d’èxit aquest pessebre vivent, que ja és històric.
L’any passat van venir 1.500 persones i això que aquí a on som, a tocar del parc del Guinardó, no és precisament un lloc de pas! Però és que és bonic de veritat. Aquest any i per culpa de la Covid i de totes les precaucions que hem hagut de prendre només podran venir 400 persones i prèvia inscripció. Evidentment, també hem hagut de reduir les escenes, l’espai i el nombre de participants, habilitar una entrada i una sortida i posar marques a terra perquè la gent pugui mantenir la distància.
Normalment ocupava gaire espai?
Ja només obrir la porta del carrer hi havia una escena muntada...i acabàvem ocupant uns 4.000 m². Aquest any ens hem hagut de cenyir a la zona del jardí que és bosc, que toca amb el parc del Guinardó. Un espai petit comparat amb l’any passat, però enorme, en realitat, perquè té 2.000 m².
I hi participaran menys persones?
Sí, unes quantes menys. L’any passat hi van haver 70 actors i aquest any en seran 30. Penseu que al centre ocupacional hi ha 80 usuaris, però alguns d’ells i per culpa de la pandèmia encara no han pogut tornar a reincorporar-se perquè són persones d’alt risc. Això de la pandèmia ens ha trastocat molt, però tirem endavant, amb mascareta i amb el que faci falta, i de cap manera volem renunciar a fer el pessebre perquè és una de les coses que més ens motiven a tots, als qui el fan i als qui l’organitzem i també a tanta i tanta gent que ens ajuda.
És evident que aquest any no hi pot haver tant de moviment
Un any normal a hores d’ara hi hauria mares i pares i germans dels nostres usuaris muntant estructures al jardí, planxant i retocant els vestits i les túniques...aquest cop no pot ser, però això sí, l’emoció està intacta. Penseu que el dia que fem el pessebre és un dels més emocionants de l’any i tothom hi vol posar el seu gra de sorra. Jo mateixa un any vaig deixar que el meu fill fes de nen Jesús....
El pessebre té molta qualitat. El 2016 us van donar el premi Ciutat de Barcelona de cultura popular.
Sí, sí, de cultura popular. El que va ser important per a nosaltres és que el premi no va ser per un tema d’integració social o d’inclusió o un premi de superació relacionat amb l’educació. No, no, va ser un premi de cultura popular! Cosa que vol dir que el producte que fem és bo . És evident que fem el pessebre per motius terapèutics, però nosaltres el que volem que la gent vegi no és un grup de persones amb discapacitats que fan una representació i que ens mirin amb condescendència. Res d’això: nosaltres oferim un pessebre vivent de qualitat, amb detalls molt treballats, perquè volem revertir aquesta idea equivocada que la gent amb discapacitat sempre rep. Nosaltres rebem, sí, però també donem, i el pessebre vivent de la Torre del Suro en concret és un regal que nosaltres fem a la gent i a la ciutat de Barcelona.
Vau començar a fer el pessebre perquè a la finca hi havia una cova.
Sí. El primer centre ocupacional dels camils, impulsat per l’orde religiosa dels Germans Missioners dels Malalts Pobres, popularment els germans camils, es va obrir el 1962 a la Torre del Suro, un edifici del 1910 on tenien hospital. El centre ocupacional es va fer en el que era el garatge de l’edifici, un local molt petit. D’allà el centre va passar a ocupar uns baixos a l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i el 1993 vam inaugurar l’edifici actual, al costat de la casa de repòs Sant Camil, al voltant d’aquesta edificació modernista coneguda com la Torre del Suro, que és enorme. El cas és que aquest nou lloc té una cosa extraordinària: un bosc a la part del darrere que toca al parc del Guinardó. Allà hi ha la cova de pedra, que, en realitat, és una cova dedicada a la Mare de Déu de Lorda.
I la cova us va donar la idea?
Bé, jo vaig arribar tres anys després d’obrir aquest centre, el 1996, però sí, això expliquen els que ja hi eren. Resulta que aquell any els usuaris i els treballadors del centre ocupacional van anar a veure el pessebre vivent de Corbera i van quedar fascinats. Tant, que el fet de tenir la cova al jardí del recinte els va fer pensar que potser ells també podrien fer un pessebre vivent. I així va néixer aquesta representació estàtica de les escenes bíbliques del naixement de Jesús, en què incorporem escenes d’oficis que es perden, desapareguts o costumistes. Al principi, lògicament, només venien els familiars dels usuaris i algun veí, però de mica en mica va anar creixent en espai i en fama fins que l’any passat va venir una barbaritat de gent. Això sí, va haver-hi un any, el 2006, que vam tenir una crisi, no ens en sortíem i vam estar a punt de plegar veles...
Però...?
Però just quan ja no sabíem com continuar, la propietària de la sastreria Gassó es va morir i el seu hereu, en Carles Bailina, que estava vinculat a nosaltres, ens va regalar tota la col·lecció de Nadal. Aquella donació va salvar el pessebre vivent. Va ser com si ens hagués tocat la loteria perquè ens va retornar l’alegria. Aleshores vam decidir demanar ajuda al districte i s’hi van abocar, com cada any, i ara som aquí. El districte ens ajuda molt.
Igual que l’hereu de la sastreria Gassó, el pessebre rep altres col·laboracions desinteressades...
Sí, tenim molta gent a qui agrada el que fem, veu la il·lusió i el bé que fa als nostres usuaris i hi volen participar. Per exemple, cada any tenim uns carruatges que ajuden a ambientar algunes escenes. Ens els porten els Tonis de Taradell. I els rucs i els ponis ens els porta Cavalls Pujadas, que són els que gestionen La Foixarda. És impossible de citar tothom. Ah, i estem agermanats amb el pessebre vivent de Corbera.
El que vàreu visitar fa tants d’anys?
Sí, cada any hi anem i tres o quatre usuaris nostres hi participen. Aquest any no perquè l’han hagut de suspendre, penseu que ells tenien milers i milers de visitants i 2.000 participants.
Enguany també feu un pessebre virtual?
Cada any convidem un artista que vingui a fer alguna col·laboració, normalment fotògrafs. Aquest any fem una retrospectiva de totes les exposicions que s’han fet fins ara, posant en diàleg els diferents treballs, estils i mirades dels artistes visuals i fotògrafs que hi han intervingut. És una manera d’agrair la feina que han fet i de donar més valor al pessebre vivent, perquè aquest any i per culpa de la pandèmia no podrà ser tan espectacular com és habitualment.
Sara, i a part del pessebre, què és el que més t’agrada de les activitats que feu en el centre ocupacional?
L’ou com balla per Pasqua i les representacions d’ombres xineses per Sant Jordi. Però dels dies normals i quan no hi havia la Covid i anàvem sense mascareta m’agradava molt fer zumba, hoquei, piscina i el club de lectura... ...i al novembre fem unes jornades de petanca (hi afegeix la Montse).
Montse, i el club de lectura, com és?
El club de lectura agrada molt perquè llegim llibres que es diuen de lectura fàcil, que estan adaptats. Ara llegim el Quixot...un resum, amb esquemes i dibuixos. Un material didàctic fabulós que tant ens serveix a nosaltres per als nostres usuaris com per a altres entitats que, per exemple, treballen amb nouvinguts.
La vostra raó de ser?
És la de donar servei a persones amb discapacitat intel·lectual des dels valors de d’humanisme cristià. Nosaltres facilitem, mitjançant una atenció diürna de tipus rehabilitador integral, els serveis de teràpia ocupacional i ocupacional d’inserció pertinent, a fi que els nostres usuaris puguin assolir, dins les possibilitats de cadascú i a través d’un programa individual de rehabilitació, la seva màxima integració sociolaboral. Quan fem coses com el pessebre volem donar visibilitat al nostre col·lectiu per demostrar la capacitat que té.
I el principal treball que fan?
Sobretot embossar, és a dir, posar coses dintre de bosses. Però els nostres usuaris també manipulen objectes, encaixen peces, dobleguen cartolines o pleguen cintes....fan separacions de carpetes, per exemple, o capses de llumins .

I embossar què vol dir?

Es posen en bosses coses....per exemple paquets de rulons o de pintes per a perruqueria, les bosses de sabons de cortesia dels hotels, els auriculars que et donen al tren o a l’avió o els pots i els tubs per fer les anàlisis d’orina...saps els que et donen quan vas al metge? Doncs els fem nosaltres!

El primer centre ocupacional de dia

La Sara Gil té 33 anys i en fa dos que està al centre ocupacional Taller Sant Camil, que des del 2017 pertany a la Fundació de la Santa Creu, una entitat social que ofereix acolliment i acompanyament a persones en risc d’exclusió i vulnerabilitat a la ciutat de Barcelona i és la continuadora de la vocació i de l’obra dels Germans Missioners dels Malalts Pobres, coneguts com a germans camils, que van crear aquest taller ocupacional al Guinardó el 1962 a l’edifici modernista de la Torre del Suro. Precisament als anys seixanta aquell centre de dia va ser el primer de tot l’Estat a donar atenció diürna i un lloc de treball adaptat a persones amb discapacitats intel·lectuals, cosa que el va fer molt popular. A Horta-Guinardó tothom sap on són els camils i el seu complex –que consta de la casa de repòs, l’antiga casa modernista, ara tancada perquè s’ha de rehabilitar, i l’edifici on hi ha el centre ocupacional– s’alça imponent a dalt de tot del Guinardó. En aquest enorme centre ocupacional, amb vistes espectaculars de Barcelona, hi conviuen vuit hores al dia una vuitantena d’usuaris i treballadors “vocacionals”, diu la Montse Valdivia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Jornada més assolellada

Barcelona

Sanitat i les comunitats es donen més temps per consensuar les mesures de cara a la Setmana Santa

Barcelona

Les morts per Covid-19 a l’Estat ja són més de 70.000

Barcelona

Un brot de Covid-19 afecta una desena de treballadors d’una empresa de cítrics del Baix Ebre

Tortosa

Apareixen pintades racistes en una escola de Reus

Reus

El govern espanyol vol un “model únic” de certificat digital de vacunació a Europa disponible abans de l’estiu

Madrid

Mor als 74 anys l’empresari tèxtil sabadellenc Josep Bombardó

Sabadell

El govern espanyol amplia la quarantena obligatòria a deu països més

Madrid

El Clínic, primer hospital de Catalunya que realitza cirurgies robòtiques de pròtesi de genoll

Barcelona