Societat

GUILLEM LÓPEZ CASASNOVAS

PRESIDENT DE LA FUNDACIÓ TEATRE LLIURE

“El bé públic és la creació, no l’estructura”

Un projecte col·lectiu no pot dependre de les idiosincràsies personals d’uns i altres
Avui, la mobilitat [d’un espectacle] és vista com un ‘rotllo’ per l’‘statu quo’ dels actors i els tècnics

Se’l coneix per la seva projecció com a economista. Per exemple, ha presidit la Comissió Catalana per a la Reforma de les Administracions Públiques (2014) o com a membre de la Comissió d’Estudis de Balança Fiscal entre Catalunya i l’Estat espanyol (1995-1998). De moment, avisa, en l’any que porta presidint el Lliure ha treballat més d’advocat que no pas d’economista.

Fa un any que és president de la Fundació Teatre Lliure.  Ja funciona tota la nova operativa, arran dels nous estatuts del Teatre Lliure?
Sí, tot i que en un context molt difícil, en què ens ha tocat treure el millor de cadascú.
Com va ser el traspàs amb l’anterior president, Ramon Gomis, amic de la infància d’en Pasqual?
Sense problemes. Tots dos estimem el teatre, i el Lliure en particular, que d’estudiant jo freqüentava a Gràcia; ell estava ja aleshores en el nucli dur de la producció, jo era un simple espectador, admirador de la feina que feien...
Els nous estatuts estableixen alguns canvis significatius respecte als anteriors, del 2014. Per exemple, es limita la direcció a 5 anys (i prorrogables, només, fins a 3 més), quan abans es podia anar prorrogant sense límits. 
Els estatuts els vaig trobar fets, però no aprovats ni inscrits. A mi m’ha tocat això últim i redactar i aprovar els reglaments. Ara em correspon desenvolupar-los.
En tot cas, són uns canvi significatius. Ho troba raonable?
Els canvis que va promoure l’anterior patronat procuren adaptar el Lliure als nous temps. Finalitzada l’etapa de Lluís Pasqual, cal tornar a una governança normal, pel bé de la institució.
També hi ha limitacions temporals entre els membres del patronat. S’evitaran els patrons vitalicis. Tot i així augmenta el nombre de membres de l’organisme. Si abans era de  15 a 30 membres, ara passarà a ser de 20 a  35. Això permetrà ampliar el perfil dels patrons (per reequilibrar-ho amb altres facetes professionals de la societat, per garantir una equitat...)?
Permet ajustar-nos a les necessitats amb flexibilitat. Jo en general soc partidari de la governança amb patrons compromesos i sense quotes de representació. Pocs i participatius, que posin el seu capital humà al servei de la fundació. És un honor ser patró, però imposa deures: assistència i participació, i entendre que se serveix a una tasca col·lectiva.
Vist amb distància, la crisi que va propiciar la dimissió de Lluís Pasqual va ser conseqüència d’uns estatuts i d’un patronat que ja no responien a la demanda de la societat actual?
No vull judicar el passat, que vaig viure amb tristor. La governança obliga que cadascú faci la seva feina, el director, la gerència, la presidència... i per sobre de tots ells, els òrgans col·legiats. Ningú s’ha de subrogar en la tasca dels altres.
Des de la seva visió, es va produir aquesta “subrogació en la tasca dels altres”?
Amb els estatuts queda clar que la gerència es deu al patronat. L’indici més clar és que quan acabi, no s’extingeix el contracte de gerència. Això és l’habitual. En l’anterior etapa la direcció arrossegava en bona part el patronat i la gerència. Una organització és un projecte col·lectiu que no pot dependre de les idiosincràsies personals d’uns i altres.
Pregunta trampa: La cultura té el deure de conservar l’essència més clàssica de l’art i mantenir-se impertorbable en aquest espai de llibertat aparentment apolítica o s’ha de veure modificada contínuament per les reivindicacions, pels eslògans del moment...?
Resposta sense truc: ha de reflectir la societat en què es contextualitza, adaptant el passat i essent capdavantera del futur. Dit això, no soc home de funcionar amb eslògans ni modes. La cultura és llibertat i creació.
Des del naixement del Teatre Lliure, la direcció ha tingut assumida també la seva vessant de gerència (a diferència del TNC, per exemple, amb un càrrec de gerència molt significatiu). Amb els nous estatuts es dona més marge a la gerència. Tot i que continua estant jeràrquicament sota la direcció, aquesta no podria donar-la de baixa. El patronat vetllarà per la gerència? A què es deu el canvi? 
El que pot ser d’interès és que, degut al fet que la direcció canvia en el temps, la gerència quedés fora dels mandats de la direcció per tal de donar continuïtat a la institució. La gerència no és cap instrument de les administracions per a manar al Lliure. L’aplicació dels estatuts em porta a recordar que mana el president en nom de la junta. Com a màxim responsable vull ajudar, facilitar, fer possible complir la missió de la fundació, que no és altra que l’activitat teatral sense gesticulacions: ni em poso d’esquena a la junta ni al patronat, ni delego el que no toca, ni em rento les mans traslladant la responsabilitat última a altres càrrecs unipersonals.
La Fundació del Teatre Lliure té quatre patrons institucionals (Ajuntament, Generalitat, Diputació i Estat espanyol). Hi ha una demanda de major responsabilitat de l’Estat a l’hora de donar impuls a les institucions culturals implantades a Catalunya (Liceu, MNAC, Mercat de les Flors...).
L’equilibri ens treu dependències, tot i que ens pot complicar el finançament. L’Estat ha d’entendre la cocapitalitat. De moment el balanç es manté pel bé de la institució.
Tot i que sempre es busqui el consens, la institució que faci l’aportació més alta (que els estatuts dicten que mai podrà ser més del 50%) tindrà la possibilitat de vet d’un projecte artístic anual, segons els nous estatuts. És així? Va ser una demanda de les institucions?
No. Superar el 50% podia haver implicat l’adscripció administrativa del Lliure a aquella administració, i així trencar els equilibris per a la seva autonomia. L’únic encàrrec que se’m va fer va ser millorar la governança de la fundació, adaptant-la a la realitat d’avui, des de l’ànima d’un Fabià [Puigserver] que volia un teatre ‘Lliure’. I aquí estem.
El patronat de la fundació no pot qüestionar una programació artística. Quins barems hi ha per frenar-la.  Econòmics?
La programació ha de ser informada a la junta i al Patronat, que, en coherència, aprova, si així ho estima, el pressupost que l’ha de fer possible. I els càrrecs personals es renoven. La direcció informa de la programació i el patronat aprova el pressupost. La direcció del Lliure no és lliure si la seva proposta afecta la pèrdua patrimonial.
Té sentit qüestionar que una direcció d’un teatre com la del Lliure pot tenir pressions de determinats sectors polítics per alinear-se amb l’independentisme, per exemple? Com es pot respondre a aquestes insinuacions sense convertir el debat (sempre recomanable, des de l’honestedat) en tòxic?
Aquesta especulació per a mi és nova, no substanciada ni en la programació que he vist ni en la que s’està preparant. Qui vol mal al teatre certament pot seguir camins inescrutables...
L’entrada al patronat de persones de reconeguda vàlua en l’àmbit social, fora de l’estrictament artístic, busca una major relació de tots els sectors socials amb la cultura? Quins són els reptes per al seu mandat?
Sí. El repte és el bon govern i donar solc a un teatre que fou capdavanter a finals del segle XX i que ho vol també ser el XXI.
Per què és important la programació cultural per a un economista com vostè?
La cultura, el capital humà i social, és més important que el financer. I sé de què parlo.
Què aporta la cultura a la societat? 
Coneixement, reflexió, esperit crític, desenvolupament social... Intangibles que no es compren amb diners.
Com es pot fer perquè abraci més segments de la societat? 
Des de l’escola: el filtre principal que ara ens fa un poc menys desiguals.
La cultural avui, continua sent per als privilegiats, per a la classe mitjana acomodad? fent un recompte informal als patis de butaques
Sí, amb excepcions. La tasca de transformació és complicada, però ho hem d’intentar.
L’economia de la cultura ve molt precaritzada. Com a economista, quin model poden sostenir les institucions a Catalunya perquè sigui viable i multiplicador de cultura?
Soc doctor en economia, però també graduat en dret. Al Lliure, de moment, he treballat més per explicar què es pot fer i què no es pot fer des d’una bona governança. Ja m’agradarà, amb els estatus inscrits, empènyer idees econòmiques. Vaig dirigir el primer curs de doctorat d’economia de la cultura a la Universitat de Barcelona, fa més de 30 anys i tinc clar que hi ha una part de la cultura que respon a l’externalitat i la intel·ligència d’un poble. Aquest s’ha de promoure des de les administracions. Hi ha una altra part, l’ús de la butaca, que és un bé privat, i que adquireix l’espectador comprant l’entrada. En la mesura que el Lliure és un teatre públic ha de cuidar sobretot el bé públic; no té sentit omplir el programa d’espectacles que simplement s’autofinancen sense cap més valor afegit. Un teatre públic ha de desenvolupar projectes de risc, de creació pròpia, que siguin llavor per als nens a les escoles, que siguin avantguarda per a la creació artística. Això és el que han de valorar les administracions per la part que financen.
Però les administracions acaben finançant un teatre que es fa només a Barcelona. Com es pot garantir que vagi més enllà? Ara amb els diners de tots els catalans es financen espectacles que veu la població de Barcelona, majoritàriament.
Cert. Aquest és un tema que el Departament de Cultura no cuida prou. Ells són els que l’han de motivar, exigir en el finançament. Avui la mobilitat és vista com un rotllo per l’statu quo dels actors i els tècnics. Hauria de quedar recollit en un contracte programa i exigir que es complís. Sortir del forat forma part de la missió del teatre.
Però quan venen retallades, el pacte es trenca. És impossible fer-ho tot amb menys diners.
Un contracte programa és un acord que s’estableix a principi d’any. Tot està detallat i no s’hi preveu dèficit. És una compra d’activitat. Perd el sentit quan es converteix en una subvenció global. També és cert que si una administració té una disminució d’ingressos del 20%, tothom haurà d’estrènyer-se el cinturó. I això, lògicament, afectarà la creació.
Si passa això, al final s’acaba finançant una estructura que no treballa, mentre es penalitza artistes i públic.
Em sorprèn que sempre hi ha una certa conxorxa entre les estructures dels teatres i els artistes per reclamar més recursos, sense veure que l’estructura manté costos i que són els artistes els que pateixen les retallades en l’activitat. El bé públic és la creació, no pas l’estructura. Un va primer que l’altre.
El Lliure, com la majoria d’equipaments culturals, ha reforçat, arran de la pandèmia, la seva proposta en línia. Això suposa una oportunitat per mantenir viu material que abans anava a les lleixes de l’arxiu del teatre. Com es pot donar vida a l’arxiu del Lliure? Es podrien unificar fons a través del Museu de les Arts Escèniques (sou veïns de l’Institut del Teatre) amb el Mercat de les Flors i, fins i tot la Biblioteca de Catalunya o el TNC? Cal un espai físic, visitable, potent, que elabori un discurs sobre les arts escèniques a Catalunya. Fa massa dècades que tot es manté fragmentat.
Sí. Però la qüestió és com fer ho. Tot aquest contingut digital té un seguit d’aspectes legals, de drets de la propietat intel·lectual, que no són gens fàcils d’operar per tal de ser cedits o utilitzats per altres entitats, o per ser exhibits al canal online. En els nous enregistraments aquests aspectes ja es preveuen, però en els contractes antics òbviament no hi figuraven, ja que no existien les tecnologies d’avui. Caldrà una acció coordinada. Però en aquest propòsit a nosaltres ens hi trobaran.

Nous estatuts, nova junta del patronat

Superat el terratrèmol per la dimissió de Lluís Pasqual (1 de setembre del 2019), la junta presidida per Ramon Gomis es va imposar fer una renovació a fons dels estatuts i, tot seguit, donar pas a un nou equip. Els nous estatuts permeten protegir la institució (la gerència depèn ara del patronat) i garantir que es vagi renovant la direcció (cinc anys i fins a tres de pròrroga). Entre línies, el nou president del patronat admet que la direcció de Lluís Pasqual va ser personalista, al mode de Fabià Puigserver dels seetanta, i que ara ja no correspon a una governança d’aquests temps. Reconeix que cal un Teatre Lliure exposat al risc, més que no pas a l’èxit de taquilla sense un compromís de les produccions. La cultura continua sent per a uns privilegiats, i cal girar la dinàmica. També donar més sortida a les produccions perquè les disfruti tota la ciutadania de Catalunya. Sempre afable, ve amb idees molt concretes a desenvolupar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia