“El bé públic és la creació, no l’estructura”

Sí, tot i que en un context molt difícil, en què ens ha tocat treure el millor de cadascú.

Sense problemes. Tots dos estimem el teatre, i el Lliure en particular, que d’estudiant jo freqüentava a Gràcia; ell estava ja aleshores en el nucli dur de la producció, jo era un simple espectador, admirador de la feina que feien...

Els estatuts els vaig trobar fets, però no aprovats ni inscrits. A mi m’ha tocat això últim i redactar i aprovar els reglaments. Ara em correspon desenvolupar-los.

Els canvis que va promoure l’anterior patronat procuren adaptar el Lliure als nous temps. Finalitzada l’etapa de Lluís Pasqual, cal tornar a una governança normal, pel bé de la institució.

Permet ajustar-nos a les necessitats amb flexibilitat. Jo en general soc partidari de la governança amb patrons compromesos i sense quotes de representació. Pocs i participatius, que posin el seu capital humà al servei de la fundació. És un honor ser patró, però imposa deures: assistència i participació, i entendre que se serveix a una tasca col·lectiva.

No vull judicar el passat, que vaig viure amb tristor. La governança obliga que cadascú faci la seva feina, el director, la gerència, la presidència... i per sobre de tots ells, els òrgans col·legiats. Ningú s’ha de subrogar en la tasca dels altres.

Amb els estatuts queda clar que la gerència es deu al patronat. L’indici més clar és que quan acabi, no s’extingeix el contracte de gerència. Això és l’habitual. En l’anterior etapa la direcció arrossegava en bona part el patronat i la gerència. Una organització és un projecte col·lectiu que no pot dependre de les idiosincràsies personals d’uns i altres.

Resposta sense truc: ha de reflectir la societat en què es contextualitza, adaptant el passat i essent capdavantera del futur. Dit això, no soc home de funcionar amb eslògans ni modes. La cultura és llibertat i creació.

El que pot ser d’interès és que, degut al fet que la direcció canvia en el temps, la gerència quedés fora dels mandats de la direcció per tal de donar continuïtat a la institució. La gerència no és cap instrument de les administracions per a manar al Lliure. L’aplicació dels estatuts em porta a recordar que mana el president en nom de la junta. Com a màxim responsable vull ajudar, facilitar, fer possible complir la missió de la fundació, que no és altra que l’activitat teatral sense gesticulacions: ni em poso d’esquena a la junta ni al patronat, ni delego el que no toca, ni em rento les mans traslladant la responsabilitat última a altres càrrecs unipersonals.

L’equilibri ens treu dependències, tot i que ens pot complicar el finançament. L’Estat ha d’entendre la cocapitalitat. De moment el balanç es manté pel bé de la institució.

No. Superar el 50% podia haver implicat l’adscripció administrativa del Lliure a aquella administració, i així trencar els equilibris per a la seva autonomia. L’únic encàrrec que se’m va fer va ser millorar la governança de la fundació, adaptant-la a la realitat d’avui, des de l’ànima d’un Fabià [Puigserver] que volia un teatre ‘Lliure’. I aquí estem.

La programació ha de ser informada a la junta i al Patronat, que, en coherència, aprova, si així ho estima, el pressupost que l’ha de fer possible. I els càrrecs personals es renoven. La direcció informa de la programació i el patronat aprova el pressupost. La direcció del Lliure no és lliure si la seva proposta afecta la pèrdua patrimonial.

Aquesta especulació per a mi és nova, no substanciada ni en la programació que he vist ni en la que s’està preparant. Qui vol mal al teatre certament pot seguir camins inescrutables...

Sí. El repte és el bon govern i donar solc a un teatre que fou capdavanter a finals del segle XX i que ho vol també ser el XXI.

La cultura, el capital humà i social, és més important que el financer. I sé de què parlo.

Coneixement, reflexió, esperit crític, desenvolupament social... Intangibles que no es compren amb diners.

Des de l’escola: el filtre principal que ara ens fa un poc menys desiguals.

Sí, amb excepcions. La tasca de transformació és complicada, però ho hem d’intentar.

Soc doctor en economia, però també graduat en dret. Al Lliure, de moment, he treballat més per explicar què es pot fer i què no es pot fer des d’una bona governança. Ja m’agradarà, amb els estatus inscrits, empènyer idees econòmiques. Vaig dirigir el primer curs de doctorat d’economia de la cultura a la Universitat de Barcelona, fa més de 30 anys i tinc clar que hi ha una part de la cultura que respon a l’externalitat i la intel·ligència d’un poble. Aquest s’ha de promoure des de les administracions. Hi ha una altra part, l’ús de la butaca, que és un bé privat, i que adquireix l’espectador comprant l’entrada. En la mesura que el Lliure és un teatre públic ha de cuidar sobretot el bé públic; no té sentit omplir el programa d’espectacles que simplement s’autofinancen sense cap més valor afegit. Un teatre públic ha de desenvolupar projectes de risc, de creació pròpia, que siguin llavor per als nens a les escoles, que siguin avantguarda per a la creació artística. Això és el que han de valorar les administracions per la part que financen.

Cert. Aquest és un tema que el Departament de Cultura no cuida prou. Ells són els que l’han de motivar, exigir en el finançament. Avui la mobilitat és vista com un rotllo per l’statu quo dels actors i els tècnics. Hauria de quedar recollit en un contracte programa i exigir que es complís. Sortir del forat forma part de la missió del teatre.

Un contracte programa és un acord que s’estableix a principi d’any. Tot està detallat i no s’hi preveu dèficit. És una compra d’activitat. Perd el sentit quan es converteix en una subvenció global. També és cert que si una administració té una disminució d’ingressos del 20%, tothom haurà d’estrènyer-se el cinturó. I això, lògicament, afectarà la creació.

Em sorprèn que sempre hi ha una certa conxorxa entre les estructures dels teatres i els artistes per reclamar més recursos, sense veure que l’estructura manté costos i que són els artistes els que pateixen les retallades en l’activitat. El bé públic és la creació, no pas l’estructura. Un va primer que l’altre.

Sí. Però la qüestió és com fer ho. Tot aquest contingut digital té un seguit d’aspectes legals, de drets de la propietat intel·lectual, que no són gens fàcils d’operar per tal de ser cedits o utilitzats per altres entitats, o per ser exhibits al canal online. En els nous enregistraments aquests aspectes ja es preveuen, però en els contractes antics òbviament no hi figuraven, ja que no existien les tecnologies d’avui. Caldrà una acció coordinada. Però en aquest propòsit a nosaltres ens hi trobaran.