Societat

LUISA OÑATE

Activista de la 'marea pensionista'

“Hem de ser al carrer. Tot s’ha aconseguit al carrer, sempre”

Quan ets jove et veus immortal. Jo recordo haver dit al meu marit, ‘i a mi què m’importa la pensió’
S’ha de cotitzar no pels treballadors, sinó pels beneficis de les empreses que han de pagar allò que els toca

A vegades es produeixen enamoraments en aquest ofici del periodisme. Perquè enamora anar pel carrer i trobar una dona de 81 anys, activa, valenta, empunyant amb força un megàfon per reivindicar unes pensions dignes, per a aquells que les cobren ara, però sobretot per a aquells que les haurien de cobrar d’aquí a uns anys. Luisa Oñate explica en aquesta entrevista que la seva no és una reivindicació generacional, sinó un clam social, un problema que afecta a tothom.

De vostè, només sé el que he vist, una dona que es manifesta amb els companys de la ‘marea pensionista’ per reivindicar pensions dignes. Res més. Qui és vostè? Quan va néixer?
Vaig néixer el juny del 1939 a L’Aliança. Vivíem al carrer Diputació de Barcelona i el meu pare era roig, republicà, de la FAI.
Va anar a la guerra, el seu pare?
Al front de l’Aragó, en tasques d’intendència. Anava als forns requisant el pa. Era aragonès i sempre deia que si hagués viscut a Saragossa o a Madrid ja l’haurien afusellat. Va venir la Guàrdia Civil a casa, però ningú no el va denunciar. Tothom va dir que era molt bona persona.
Quants eren a la família?
Vaig ser filla única fins que quan tenia 20 anys va néixer el meu germà. Jo ja estava embarassada i vam compartir embaràs la meva mare i jo. Em vaig casar als 19 anys, embarassada.
La seva mare també era d’esquerres?
Ella era la clàssica dona de mentalitat burgesa. Quan va quedar embarassada de mi, va fer un pacte amb el meu pare: si era un nen, s’educaria segons els criteris i ideologia del meu pare, i si era una nena, segons els criteris de la meva mare. I com que vaig néixer jo, vaig anar a una escola de monges, fins que em van fer fora.
Expulsada per ser filla d’un anarquista?
No, però sí que recordo amb 10 anys resar cada dia perquè el meu pare es convertís. Va passar que vam escriure una petita obra de teatre ridiculitzant les monges i, aleshores, quan van demanar qui n’era la responsable, jo, com a bona Quixot, vaig alçar el dit: “Jo!”
Aquesta és la seva manera de ser, rebel, quixotesca?
Suposo que sí. Recordo que el 1951, quan hi va haver la vaga dels tramvies en protesta per la pujada del preu del bitllet, hi havia una barricada davant la Casa Golferics, a tocar del col·legi. Jo m’hi vaig ficar i ma mare me’n va haver de treure.
Quin record en té, d’aquella vaga? La gent que ho va viure explica que va ser molt emocionant.
Sí, molt. Va ser una explosió de la gent contra el règim, que ràpidament la va calmar. Recordo que el meu pare estava exultant i la meva mare li deia: “Calla, que et sentiran els veïns!”
Quina manera de viure, amb por al que podrien dir els veïns!
El meu pare estava sempre amb el discurs antifranquista i a favor de la República, i cada frase a casa meva era sempre el mateix: “¡Luis, que et sentiran els veïns!”
El seu pare no va creure mai?
Era anticlerical i ateu al màxim, però no en feia cap gran bandera. A la meva mare sempre la va deixar anar a missa. A missa d’una, això sí, que pogués anar ben arreglada, amb els seus collarets.
Eren una mica l’estranya parella.
Sí, però es van estimar. El meu pare era molt bona persona; ma mare també. Ella vivia millor que ningú a l’escala. Què més podia voler? Només havia de fer callar la veu del meu pare, de tant en tant; que els veïns no el sentissin.
Quins van ser els seus estudis?
El batxillerat, que el vaig acabar a l’institut Maragall, que era només de nenes. Jo volia estudiar filosofia, però el meu pare no em va deixar.
Anarquista i no la va deixar anar a la universitat per estudiar filosofia?
Vaig voler fer aquesta carrera perquè tenia una amiga que la feia. No tenia ni idea de quin tipus d’estudis eren, i el meu pare va dir que al cap de dos anys ho deixaria penjat perquè ja tindria un xicot i em va aconsellar estudiar una altra cosa. El meu pare deia que la llibertat de la dona comença per la llibertat econòmica.
Aquest consell servia aleshores i encara serveix ara.
I tant. Encara més. Aleshores, van venir la rentadora i la píndola anticonceptiva. I allò va representar l’alliberament total.
Primer va ser el pal de fregar.
La rentadora!
Jo he vist a la meva àvia Maria fregant de genolls, a la feina.
I jo també he fregat de genolls! Però la rentadora va ser l’alliberament.
Encara queda molt per a la plena igualtat.
Hem de deixar de ser dones objecte. Per què a la televisió les dones surten lluint atributs i amb talons de mig pam mentre que els homes aneu tan còmodes? Si ets prou bona com a periodista, posa’t còmoda.
Vostè va seguir el camí que li tocava a una noia del seu temps. Si no s’hagués casat als 19 anys, ho hauria fet als 21.
Sí, efectivament. Ara bé, em vaig casar enamoradíssima!
La dona a casa i el marit a treballar?
No. Vaig voler treballar de seguida, encara que ma mare posava el crit al cel perquè vaig tenir el meu fill molt jove, als 20, i la nena als 23. Per sort, aleshores van venir les pastilles anticonceptives. Si no, m’hauria omplert de fills. Vaig tenir cinc avortaments provocats.
I això es pot explicar?
Si no ho podem explicar ara, estem arreglats!
Ho dic perquè és la seva vida privada.
Com estaria jo avui si tingués sis o set fills? Hauria pogut començar a treballar? Aleshores, deixar els fills en una guarderia era caríssim. Només ho podien fer les dones que anaven a jugar a tennis, les que anaven a treballar no.
A quina edat va començar a treballar?
Als 26. Vaig pensar que l’única manera que podia treballar era de mestra, emportant-me els meus nens. I això vaig fer.
Però no tenia cap titulació per exercir de mestra.
Aleshores, era diferent; s’anomenaven habilitats, o no se com. Vaig començar a estudiar, per lliure, fins poder treure’m les oposicions. La meva carrera professional ha estat el magisteri.
I el seu home content que treballés?
Era un masclista al màxim. Masclista de la camada del 36. Quan li vaig dir que volia treballar, pràcticament es va separar de mi. Que era boja, deia. I això que era un home del PSUC, que feia sempre reunions a casa del partit.
Ser d’esquerres no és garantia de res.
En absolut. El meu home, quan jo volia parlar, em deia: “De què parles si no en saps?”
Li ho deia en públic?
Sí. Però això em va ajudar molt. Em vaig dir a mi mateixa: “Això no m’ho torna a dir.” I no m’ho va tornar a dir. Però sí que em va dir: “Has passat de ser una ximple a una que ho sap tot.” [Riu.]
I per no tornar a sentir allò què va fer?
Posar-me a estudiar i a treballar. Me’n vaig anar a Sabadell, on em van agafar el temps de les vagues, i m’ho passava pipa.
I la seva primera manifestació?
Vaig tenir l’esquena senyalada per les porres dels grisos. Corria, però em van tocar. Recordo una vegada que hi havia una manifestació a la plaça Universitat. Anàvem amb el cotxe i, en parar en un semàfor, hi havia un obrer a qui estaven pegant, davant nostre. El meu gest va ser obrir la porta, per deixar-lo pujar, però el meu home em va agafar el braç i em va cridar: “Ets boja!”
El van deixar allí?
Sí. El cotxe va arrencar. En aquella ocasió, el meu home tenia raó. Ens haurien pegat als tres i ell estava molt compromès políticament. Però aquella imatge i la cara d’aquell home no l’oblidaré mai.
Vostè està molt compromesa amb els altres. Per això quan es jubila es posa en la causa de les pensions, o encara no?
No. Aleshores, em vaig matricular a filosofia a la UB i em vaig llicenciar.
És tossuda i finalment va estudiar allò que el seu pare no li va deixar!
Primer, hi vaig anar d’oient, per veure si encaixava i m’agradava, perquè jo no sabia res de res de filosofia. Aleshores, vaig veure que anava de veritat, i vaig pensar que quan em jubilés em matricularia.
Fer la carrera potser li ha servit per dir que el seu pare tenia raó.
Exacte! [Riu.] No em va agradar com ensenyaven, però no me’n penedeixo. A tothom que es jubila li dic estudiï.
Quan va entrar en el món de la lluita de les pensions?
Fa uns cinc anys. Hi vaig entrar per referències, per un pensionista del barri de Sant Genís. Vaig començar a anar-hi i a parlar amb ells. Però si no són les pensions, ha de ser una altra cosa. Hem de ser al carrer. Tot s’ha aconseguit al carrer, sempre.
En el cas de les pensions, de què serveix ser al carrer?
Si no sortim als mitjans de comunicació, no serveix de res. Quan els mitjans ens van mirar el tema, es va convertir en una qüestió social. I com que tot és espectacle avui en dia, si hi ha espectacle, la televisió et farà cas.
I
ara els fan cas?
No. A més, hi ha això de la Covid-19 que ho complica encara més.
Els mitjans no els fan cas, però la gent jove, tampoc.
Exactament. Ja els han convençut que no cobraran. El discurs neoliberal que els joves no cobraran pensió s’ha imposat. A més, quan ets jove ets immortal. Recordo, amb 24 anys, haver dit al meu marit: “I a nosaltres què ens importa la pensió?”
Els de vint-i-tants anys potser no, però els de cinquanta sí que hauríem de començar a venir a les seves manifestacions.
I els de 40! Però esteu convençuts que no cobrareu i si teniu quatre diners, els posareu al banc en una pensió privada.
Ara és un moment important en el debat de les pensions. Què proposen vostès?
Les pensions no es poden pagar només amb les cotitzacions dels treballadors. Si no s’hi arriba, cal recórrer als pressupostos de l’Estat. Cal recaptar més i que les grans empreses paguin el que els toca.
Està en risc el sistema public de pensions?
Sí. El que cal és recaptar no per cotitzacions, sinó pels beneficis de les empreses. Ara, dos treballadors produeixen més que abans dos-cents. La cosa és fàcil.
Té una pensió per viure còmodament?
Tinc una pensió digna. El que passa és que, durant un temps, vaig deixar de fer de mestra per portar una casa de turisme rural, i quan em vaig jubilar, als 65, hauria d’haver fet uns quants anys més per cobrar el cent per cent. Recordo que em van dir: “És que vostè està molt bé.” Jo els vaig contestar: “Doncs per això, perquè estic molt bé em jubilo.”
I encara està molt bé. Què tal la salut?
Molt bé, el cert és que no em fa mal res.
Sense por a la Covid-19?
La por és el pitjor virus que ha funcionat des de sempre.

Micròfon en mà

La imatge que il·lustra aquesta pàgina no és una fotografia d’entrevista. La seva protagonista no posa expressament per lluir despatx, ni s’ha pentinat per a l’ocasió, ni ha buscat fer el millor somriure a la càmera. La Luisa no ha estat retratada mentre parlava per a aquest diari en una amena conversa a casa seva, un petit però acollidor apartament del districte barceloní de Nou Barris. La imatge que es veu és la que justifica l’entrevista, perquè l’origen d’aquesta conversa és la descoberta d’aquesta dona en actitud combativa, a peu de carrer, davant la seu de la patronal, Foment del Treball, micròfon en mà, reclamant els seus drets i cantant la canya als poderosos. Després, rere el micròfon i les proclames, hi ha una dona, ja besàvia, i la història d’una lluitadora amb un periple vital digne de ser recollit en alguna cosa més que aquestes dues pàgines.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

GIRONA

Més punts de recàrrega als pàrquings d’Emili Grahit i la Devesa-Güell

GIRONA
Societat

Reclamen a Aragonès que destitueixi Ubasart i Calderó

Barcelona

Reobren el rocòdrom municipal després d’estar un any tancat

FIGUERES
Infraestructures i serveis

Obres de millora a l’estació del Vendrell

El Vendrell

Voluntaris repinten els bancs irisat i Trans

palafrugell

El Fòrum Gastronòmic exportarà el seu model a d’altres països del món

girona
Societat

Normalitat a les presons en un matí sense bloquejos dels funcionaris

Barcelona

Escullen l’utiller Josep Font com a bisbalenc de l’any 2023

LA BISBAL D’EMPORDÀ
gastronomia

L’Alimentària posa la pizza en el podi

L’Hospitalet de Llobregat